100. De dictadura.es a República.cat

Es feia obvi que quan esquerres i dretes no se sabien entendre, que quan els republicans restaven desunits, i que quan les majories eren contràries als conservadors, aquells últims, els minoritaris amos i conservadors, es feien amb el poder per posar ordre i disciplina sota règims militars. Avui dia en diuen 155. Doncs bé, en Primo de Rivera n’havia estat un exemple, que tampoc, i en breu, en seria l’últim. Això potser ens ensenya dues coses, la primera millor estar units que reunits, i la segona, millor oficials ben pagats que generals enutjats. Però l’any 1930 romania molt lluny de militars remunerats i de munions polítiques. Tot i així, i davant l’absurditat d’Espanya i la crisi econòmica mundial, la dictadura de Primo de Rivera va haver de dimitir. De fet aquell regent s’havia fet tan impopular amb tantes pífies que va perdre la confiança de l’exèrcit i d’Alfons XIII. Així que el rei va destituir a Rivera cridant al govern al general Dámaso Berenguer. El canvi perseguia preparar una transició lenta a la democràcia. Però Companys tenia pressa i va col·laborar en un nou cop fracassat a la caserna militar de Jaca. Aquell fet l’obligà a amagar-se durant una llarga temporada.

La fi de la dictadura fou un alleujament per a Vila–rodona. Les millores agrícoles que durant tota la dictadura no s’havien pogut aplicar ara trobarien portes obertes. Adobs de qualitat, tècniques noves i nous tractaments permeteren un augment significatiu de la collita d’aquell 1930, una verema que va acabar beneïda el 18 d’octubre amb uns forts aiguats i una inundació per la zona. Al final però, foren un total de 2.200.000 quilos en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona. Allò, més l’augment del preu de les aiguarelles, afavoriren uns bons ingressos, i més si tenim en compte l’increment espectacular del vi embotellat en aquell any. Però allò va arribar tard. La crisi del vi en els anys anteriors havia estat provocant la pèrdua progressiva d’habitants a Vila–rodona. Molts d’ells havien emigrat buscant millores laborals i econòmiques. Durant aquell 1930 la cosa baixaria fins a les 1.747 persones. En definitiva, en Rivera hagués pogut plegar abans.

Davant la mort de la dictadura es va poder fundar ERC. Francesc Macià en seria el cap més visible mentre les dretes, ara a la reraguarda, s’ho miraven amb mals ulls. Les dues espanyes, que descriuria Antonio Machado, estaven per totes bandes. De fet les dualitats sempre havien inundat les confrontacions. A Vila–rodona, per exemple, i com si d’una disputa entre esquerres i dretes fos, les lluites entre els xics del carrer de la Font contra els de la Quintana de l’Església i el Castell, eren cosa sovint. Quan els escamots s’organitzaven, algun trau al cap apareixia per ambdues parts. La veritat és que l’origen d’aquells i altres enfrontaments no es coneix, però la cosa va durar fins ben passada la Guerra Civil. Els dos bàndols anaven ben armats de pedres per llançar-les amb la mà, amb fona o amb tiraxines. Un invent més modern foren les escopetes i pistoles amb gomes. Aquelles llençaven uns peces metàl·liques anomenats ganxillos. La munició era obtinguda de desfer les cortines de portes i finestres de l’època, la qual cosa molestava a més d’un veí de Vila–rodona, sobretot quan se l’inundava la llar de les aleshores freqüents mosques.

La fi de la dictadura d’en Rivera fou el preludi de noves esperances. Durant el febrer de 1931, i amb la impossibilitat de poder governar aquella olla a pressió que era Espanya, el rei Alfonso XIII va convocar unes eleccions municipals. L’estratègia perseguia, com les eleccions catalanes de Rajoy al 2017, tranquil·litzar els ànims i relaxar la pugna política. De fet feia vuit anys que a Espanya no hi havia comicis. Macià, a l’exili, va poder tornar, i Companys, perseguit encara per la policia, volia ajuntar les esquerres per derrotar a la monarquia. Amb aquella intenció s’organitzà la Conferència de Sants a Barcelona. D’aquelles reunions en sorgí finalment Esquerra Republicana de Catalunya a sols tres setmanes de les eleccions municipals, uns comicis que es viurien com un plebiscit en contra de la monarquia (Tortajada & Vila, 2015).

Com es pot percebre, i durant aquell 1931, l’eufòria reprimida per la dictadura estava sorgint per arreu en forma d’associacions i faccions esquerranes. Aquell aire republicà va animar que el jovent de Vila–rodona capitanegés una iniciativa nacional catalana. Ja feia anys que aquells joves s’organitzaven per fer actes pel terme. Exemple d’allò n’era un dels tres envelats de la Festa Major. Aquell s’enlairava on avui dia hi havia les escoles velles i avui dia el CAP. Però la iniciativa que promulgaren durant aquell 1931 anava molt més lluny d’un ball per Sant Llorenç. Volien crear la Federació Catalana de Joventuts Recreatives amb l’objectiu d’unificar i estructurar totes les entitats catalanes d’aquell caire. Desgraciadament, i durant l’octubre de 1932, el Govern declararia caducada la Federació Catalana de Joventuts Recreatives per no haver presentat la documentació reclamada. La iniciativa dels joves de Vila–rodona d’unificar les joventuts catalanes va aturar-se per sempre més. Però aquell no fou el cas d’altres moviments republicans. Amb la crisi del 1929 encara cuejant, amb un atur a l’alça i un cost de la vida pels núvols, els moviments socials s’anirien radicalitzant i les esquerres guanyant adeptes. Aquell context explicaria que aquell 12 d’abril de 1931 ERC arrasés i Companys tornés a la vida política. Ara Macià i Companys havien de decidir si tirar pel dret o esperar què faria la resta d’Espanya. El 14 d’abril, i ja coneguts amb tot detall els resultats, en Companys va penjar la bandera republicana al pal principal de l’Ajuntament de Barcelona. Així  proclamava la II República a Espanya. Mentre el mateix passava al País Basc, Madrid i altres indrets. En fi, que s’exigia a Alfons XIII que cedís el poder i marxés del país. Aquest, i per por de represàlies, va marxar a l’exili. Per escalfar més els ànims, i potser arrossegat per la rauxa de Companys, ara Francesc Maciá, i des del balcó de la Diputació, actualment la Generalitat, va proclamar la República Catalana per damunt l’arenga de Companys. L’eufòria ciutadana bullia pels carrers tot i la pugna entre l’independentisme de Macià i el federalisme de Companys. En fi, que les emocions estaven a flor de pell i el més fred era a l’aigüera. Al final aquella República Catalana sols va durar tres dies. Macià, qui havia dit que el seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies, es va escalfar en excés i va haver de tirar enrere. De fet, i un cop recuperada la serenor, vistes les pressions espanyoles, els interessos de la burgesia i el risc d’enfrontament amb Espanya, Macià se’n va haver de desdir d’aquell intent independentista. A canvi, i per deixar contents als catalanistes, es redactaria un ambiciós Estatut. Reunits els encarregats d’aquella memòria a l’hotel de la Vall de Núria l’enllestiren el juny d’aquell 1931, projecte que fou votat pel 75 % dels catalans amb un 99 % a favor del sí. Però, i com també passaria durant inicis del segle XXI, l’estatut català havia de ser discutit al congrés de Madrid. La idea d’un estat autònom, del català com a llengua oficial a Catalunya i d’una hisenda pròpia va topar tant amb els conservadors espanyolistes com amb els seus republicans. Tots ells, ves quina novetat, es feren defensors de la unidad de España. La cosa es va escalfat tant que fins i tot el general Sanjurjo es va alçar a Sevilla contra la República. El cop finalment va fracassar però va deixar constància de l’enrenou que enlairava l’Estatut català. Companys, qui defensava l’autonomia de Catalunya al congrés, i Azaña, el president d’Espanya, s’adonaren que feia falta un acord de mínims per tal de garantir l’estabilitat el país. Per tal d’assolir aquell objectiu, i no despertar nous alçaments militars, feia falta retallar l’Estatut sota el centralisme espanyol. Conservadors espanyolistes i republicans catalans estaven ben enfrontats. Aquella divisió, i en part, també es podia percebre per Vila–rodona. En aquell poble la dualitat de partits havia consolidat dos cafès, La Societat i El Molí, dos sindicats agrícoles, dues sales de ball i fins i tot dues barberies per a cada vessant política. Les esquerres freqüentaven La Societat del carrer de les Hortes i les dretes El Molí del carrer Major. Aquella duplicitat de sindicats fent-se la guitza no era excepció entre altres poblacions vinícoles del camp de Tarragona, Conca de Barberà i del Penedès. Les dretes volien conservar el poder dels amos sobre els parcers, i les esquerres desitjaven repartir millor la riquesa entre uns rabassaires en peu de guerra. De fet, i durant aquell 1931, molts rabassaires de Vila–rodona, i sota el nou govern republicà, varen presentar centenars de revisions contractuals de parceria al jutjat de Valls. Molts d’aquells tractats beneficiaven molt més al propietari mentre que empobrien a qui treballava la terra. Però la lentitud dels processos legals va fer que els pagesos s’agafessin la llei per la seva mà. Mentre l’Estatut de Núria continuava penjant d’un fil.

Tot canvia, res canvia.