99. Dictadura a l'alça, vi a la baixa i un Primo de Rivera

Probablement l’any 1925 el nitrat de Xile va poder arribar tot i la dictadura. De fet la collita de raïm gairebé es va duplicar superant els 2.500.000 quilos en el celler més republicà. No obstant allò el preu del vi continuà enfonsat com ja feia anys. Però la modernitat d’aquells temps no va provenir de millors collites sinó dels canvis en la música. La gramola estava a punt de substituir el teclat dels músics d’antany. Del cert que a partir dels anys 30 el piano s’hauria deixat d’escoltar i la gramola hauria passat a fer-se càrrec del ball. D’altra banda, i seguint la moda d’aquell moment, els balls, la música i fins i tot el nom dels grups, s’americanitzaren deixant de banda grallers, quintets i orquestrines tradicionals. El món canviava, i sobretot sota l’aixopluc dels Estats Units. En Joan Rabadà, el pianista de La Societat, deixà de ser-ho aquell 1925.

Mentre la música americana creixia com a moda, altres símbols de Vila–rodona anaven avall. El 14 de juny de 1926, i després d’una llarga malaltia, l’impulsor del celler agrícola, antic alcalde de Vila–rodona i diputat provincial de la Generalitat, Pau Robert Rabadà, va expirar als 55 anys. Allí, a la seva casa pairal, se li aclucaren els ulls a un dels grans propulsors d’aquella terra. Per les fotografies conservades del funeral, tot el poble li va rendir l’últim adéu acompanyant el cos fins al mateix cementiri.

Però aquell estiu no sols un símbol humà marxar arrossegat per un mal destí natural. El 6 de juliol caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. En un parell d’hores precipitaren uns 122 litres per metre quadrat. Com va passar en el 1921, la gaianada fou espectacular i amb ella va desaparèixer el tercer pont de Vila–rodona, l’últim arran de riu. Aquella crescuda fou superior a la tan destructiva de Sant Cinto, però els danys foren paradoxalment molt menors. El fet que el riu ja estigués net de troncs i runes, i amb la llera ben excavada i ample, va afavorir sens dubte que el valor destructiu de la nova gaianada esdevingués menys important. Però aquell estiu no en tindria prou emportant-se aquell tercer pont. Ja se sap que sempre plou sobre mullat i que no hi ha dos sense tres. El 19 de juliol d’aquell 1926 uns nous aiguats varen malmetre greument la sèquia. I poc després, durant mitjans i finals l’agost, més xàfecs afectaren les vinyes amb tres gaianades més. En fi, que per poc que tornés a ploure, i amb el terra tan humit, de seguit es formava escorrentia superficial i una altra riuada. Tots aquells aiguats reduïren la verema un 30 % respecte a l’any anterior. Per sort, els 1.746.000 quilos de raïm recol·lectats obtingueren un preu superior. De les 0,11 pessetes per quilo de raïm de 10 graus es passà a les 0,18, és a dir, un 64 % d’augment.

La dictadura de Primo de Rivera continuava dia a dia fent-se més impopular. En Francecs Macià, líder del catalanisme clandestí, va orquestrà un cop d’estat per declarar la República Catalana. Desgraciadament, i traït per un agent secret de Benito Mussolini, aquell cop va fracassar i Macià va haver de fugir a l’estranger. Companys, tres anys més tard, també organitzaria un altre cop amb iguals resultats, el fracàs. Ambdós líders empaitaven fer caure la dictadura però amb objectius diferents. En Macià volia una República Catalana independent i Companys una República Espanyola federalista (Tortajada & Vila, 2015), uns fets paral·lels a l'actualitat entre independentistes i socialistes. El PP equivaldria al Primo.

Mentre aquella dictadura impopular continuava, les collites de raïm es feien inconstants i els seus preus massa oscil·lants. Vila–rodona va pensar aleshores una manera d’obtenir més beneficis davant les inclemències polítiques i econòmiques. Primer fou el registre de la marca de El Sindicat, i la segona un assaig d’embotellar per primera vegada el vi, és a dir, enlloc de vendre a l’engròs ara es començaria la venda al detall. Amb allò es buscava un major marge comercial i un augment en les beneficis. Tot i així, aquell 1926 va rebre la idea amb algunes queixes i reticències. Els pagesos obtusos no ho veien clar i la tradició els pesava més que la modernitat dels temps. Els primers pensaven que allò d’embotellar era una bajanada, els segons feien apostes de futur. De fet, i en aquelles èpoques, molts eren els qui arriscaven el tot per tot. Alguns de Vila–rodona, per exemple, marxaren a la cerca de fortuna per Amèrica llatina. En 1927 Enric Benet i Arnavat, fill de Vila–rodona, va emigrar cap a Mèxic on faria gran hisenda (Santesmases, 2012). Gràcies a ell el poble recobraria un equilibri perdut entre esquerrans i dretans, entre Societat i Molí, entre republicans i monàrquics. Però per a això haurien de passar encara uns quaranta anys.

Durant aquell 1927 el preu del vi a Vila–rodona es mantingué més o menys com l’any anterior. Per desgràcia la producció del Sindicat Agrícola de Vila–rodona va caure estrepitosament fins prop els 1.300.000 quilos de raïm, un 20 % menys que l’any anterior. Així doncs els ingressos d’aquell 1927 foren de misèria. A allò s’hi afegí una nefasta collita d’olives provocant la necessitat de comprar oli al Sindicat de les Borges Blanques. Tot plegat va impulsar, i ara de manera seriosa, que el Sindicat Agrícola de Vila–rodona endegués l’embotellament al detall del vi per a obtenir més beneficis. Mentre, a l’altre celler, el dels conservadors, anava tirant però veient cada cop menys socis a les seves files. La crisi dels preus del raïm més la manca d’associats provocà que l’entitat mare de la secció vinícola, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, no assolís un camí airós. A més molts foren els que també deixaren de pagar la pertinent quota per al final deixar amb molts impagaments al sindicat conservador. Finalment préstecs i més préstecs tapaven un forat per fer-ne després un altre. D’aquella manera l’entitat s’anà endeutant més i més. Tot i així, i durant l’agost de 1927, aquell celler propietat encara de Neus Muñoz, fou finalment comprat pel Sindicat Agrícola. Cal recordar que l’any 1919 s’havia signat un contracte de compravenda amb el pare de Neus Muñoz, el comerciant d’aiguardents Nicolás Muñoz.

Si bé la indústria vinícola a Vila–rodona s’ho anava trampejant com podia, la de la forja restava totalment morta. L’antiga Farga, inutilitzada a partir dels aiguats de Sant Cinto, fou comprada aquell 1928 per un de Manresa. Posteriorment el seu nou propietari, Isidre Puntí, la va restaurar parcialment com habitatge. De fet els seus fills i néts encara hi passarien molts estius fins els anys vuitanta.

Però tornant a la indústria vinícola la cosa no millorava Durant aquell 1928 el preu del vi es mantingué més o menys com l’any anterior però amb una producció menor de 1.400.000 quilos de raïm. En fi, que els ingressos tornaren a ser molt baixos. Allò fou especialment més dur per al Sindicat Agrícola i Caixa Rural, l’entitat dels conservadors. La forta crisi del vi, els impagaments i la marxa de socis li aprimava les expectatives de futur. Mentre, el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, més sanejat que el seu competidor conservador, va comprar durant el 1929 el local de La Societat. Allò va fusionar ambdues entitats esquerranes, el sindicat i el local social. D’aquella manera el cafè de La Societat esdevingué la secció recreativa d’aquell sindicat. Durant l’etapa d’expansió d’aquell sindicat també es comprà un estri molt important, la màquina de batre, un servei que molts pagesos contractarien. Eres, curres, trills i pales de batre anirien desapareixent d’aquell mapa agrari davant el nou enginy.

Però el preu del vi a Vila–rodona no acompanyava. Dues causes potser varen estancar la vinya. Per una banda la crisi internacional del 1929, i per l’altra la sobreproducció de raïm. Després de la Primera Guerra Mundial, molts foren els qui invertiren els seus estalvis en especulacions com valors de borsa i derivats. Invertir tot el que tens i quedar-te sense ni un duro fou el que particulars, financeres, bancs i governs varen fer. Al final, i si tot el que tens és el que et deuen, no tens res si no et paguen. I aquella havia estat la lliçó de la història en aquell 1929, una lliçó que va enfonsar l’economia dels Estats Units i l’europea. Amb un entorn en crisi, les vendes, les del vi incloses, varen minvar i amb elles els preus dels productes. Però una altra raó de la baixada de cotització del raïm també va poder ser la sobreproducció durant aquell 1929. De fet s’assoliren els 1.800.000 quilos de raïm, un 30 % més que l’any anterior. Tot i així els ingressos no varen augmentar respecte a la tardor passada. Per sort aquell 1929 brindaria una gran embranzida a la indústria vinícola de Vila–rodona. Durant el Congrés Internacional del Vi celebrat a l’Exposició Internacional de Barcelona, els vins del celler del Sindicat Agrícola de Vila–rodona reberen un premi per la seva constitució enològica. Però aquella no fou l’única bona nova. En breu en vindrien d’altres.