96.La riuada de Sant Cinto (1921)

Fou durant el vespre del 17 d’agost de 1921 que sota l’anomenat aiguat de Sant Cinto tot es va ensorrar sota la força de l’aigua. Es calcula que van caure de mitjana uns 150 litres per metre quadrat. Aquella precipitació, en poc més d’un parell d’hores, va generar un cabal màxim d’uns 917 metres cúbics prop de Vilabella. Aquell tipus de fenòmens solien passar un cop cada 100 o 50 anys i de fet el 2 de novembre de 2015 va sobrevenir una nova gaianada similar (Rubió, 2016). Els vells del moment deien que no recordaven cap fet semblant, ni per la gaianada de santa Tecla ni per la de sant Bartomeu (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). I del cert que no ho podien fer si cada generació implicava uns 25 anys i molt pocs no superaven els 65 anys de vida. La memòria històrica, per tant, quedava per sota de la freqüència d’aquell fenomen. En el passat anterior de ben segur que van haver-hi més crescudes com aquella. De fet si observem els dipòsits i modelats de la vall del Gaià així ens ho indiquen. Per desgràcia la història no és una cinta contínua d’enregistrament, tot i que la gaianada de Sant Cinto sí que se’n pogué reconstruir tota la seva evolució. Ordenant tots els fets que diferents autors varen transcriure se’n pot explicar hora a hora i poble a poble, el com, el quan i el per què. Tot va començar una càlida tarda d’agost.

Després de tres mesos de sequera la vall del Gaià no lluïa massa brins  d’herba. L’aire era extremadament sec i el migdia eixut. Tot allò conferia a qualsevol brisa una capacitat extrema d’evaporació. I de fet, i durant tot aquell 17 d’agost de 1921, el vent de migjorn va estant ballant riu amunt des de la Mediterrània. Aquell gest innocent anava evaporant mar i més mar terra endins. Probablement aquells vents procedien del nord d’Àfrica esdevenint encara més càlids i secs pentinant un mar que deuria estar anormalment més calent del normal, tal com també passaria per a la gaianada de 2015. L’ascensió d’aquelles llevantades riu amunt ocasionà el problema quan, i en alçada, els esperaven una massa d’aire fred (gota freda o DANA). En fi, que el Camp de Tarragona esdevingué una trampa mortal per a aquell xoc de contrasts. Aquella regió era una extensa depressió envoltada per serres a l’est, al nord i l’oest, és a dir, tot un cul sac sense sortida. Per tant el clot de la depressió del Camp de Tarragona fou una gegantina cullera que va conduir els vents del sud carregats d’aigua, cap a les fresques muntanyes del nord encapotades per la fredor. De fet, i cap al nord, la serra del Bloc del Gaià assoleix gairebé els mil metres. El seu cim principal, el Montagut, és qui quasi els abasta. Tots ells resultaren un mur davant aquells vents càlids i ofegosos d’humitat. Mica en mica, i durant tota aquella tarda, anà creixent un gran núvol de tempesta, el que els homes del temps anomenen un cumulonimbus, una gegantina torre de blancs vaporosos i ombres enormes. Si més no així es podia deduir d’una crònica de Valls. En concret era la publicació Joventut del 20 d’agost de 1921 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010).

L’aiguat conseqüent, i segons els ajuntaments de la zona, no va afectar poblacions més amunt de Querol. De fet no se’n redactaren informes de destrosses pel que s’ha de suposar que a partir d’aquella vila va iniciar-se la tempesta. Però, quan va començar aquella? En aquell tipus de fenòmens cal un fort contrast tèrmic per tal que plogui a dojo. El passar a fer-se fosc n’és una manera. Així doncs el contrast tèrmic entre l’aire fred de muntanya al caure el sol i el calent del núvol convectiu, va engegar l’aiguat amb grans manifestacions elèctriques. Això deuria començar ben passades les set de la tarda. En aquells temps, i amb l’hora del sol, la dita ho deia, a l’agost a les set ja és fosc. Del cert, i segons les cròniques, colossals trons i llamps van escoltar-se i veure’s des de les set del vespre, uns aparells elèctrics que perduraren fins ben entrada la matinada. La crònica vallenca de la Joventut del 20 d’agost detalla que la tamborinada va començar a descarregar pel nord tot just fer-se fosc prop les 19.30 (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Per tant la teoria aquí exposada encaixa amb les dades registrades. Mentre l’aiguat deixava caure els primers gotims, el vent del sud continuava bufant amb força, aire que alimentava més i més la tempesta. El ruixat, per tant, estava en marxa amb la maquinària a ple rendiment. A més, l’aigua caiguda no ho feia com en l’actualitat. Avui dia la massa forestal és molt extensa per causes que ja veurem, però en aquells temps el negoci de la fusta i la necessitat de cultivar la màxima extensió de terres possible, feia que el sòl estigués nu i sense forest que li fes aixopluc. En conseqüència la infiltració era més baixa que avui dia i les aigües en breu començaren a produir escorrentia superficial pels torrents. En resum, una gegantina  gaianada estava baixant pel riu.

Les primeres poblacions en rebre fort foren el Pont d’Armentera i Santes Creus. En aquella última un allau d’aigua, rocs i fang va envaí l’església, claustres i la part baixa del Palau Reial. Òbviament aquells materials no provenien del riu, sinó dels torrents de llevant. Però la tempesta sols acabava d’emprendre, i mica en mica la massa d’aire fred del nord, al ser més densa, començà a empènyer la tamborinada cap el sud i riu avall. De fet a Vila–rodona s’inicià la pluja sobre quarts de nou, posem les 20.30, fet que provocà que marxés la llum al poble. En el record històric es deia que quedaren a les fosques i que s’encengueren moltes espelmes per les cases (Santesmases, 2010 & Blanch, 2010). Trons i llamps il·luminaven a batzegades els carrers de Vila–rodona amb grans riells d’aigua baixant-t’hi a dojo. Mentre, i des de les llars, es començava a sentir una gran remor pel riu, la gaianada. Molt probablement el pas de l’aigua pels tres ulls del pont medieval engrandien i amplificaven aquell brogit. En poc temps, branques, troncs i rocs obturaren les vies de pas i el pont esdevingué una presa. El nivell de l’aigua pujà al seu darrere inundant part de la Farga, la Molina i hortes de la part baixa del poble. L’antiga Farga d’orígens medievals va restar inutilitzada per sempre. Però el més greu no fou allò. De sobte, i en el record històric, s’escoltà un gran estrèpit, un sobtat terrabastall. El pont havia caigut i la columna d’aigua baixava amb més embranzida que mai, el que s’anomena efecte presa.

Aquella pluja local i concentrada, continuà estenent-se riu avall. De fet a Picamoixons no hi va ploure gens, senyal que estàvem davant d’una pluja convectiva, una tamborinada forta d’estiu. A Valls però arribà prop les 21.30. Els registres de precipitació que d’allí s’obtingueren assoliren els 102 litres per metre quadrat en un parell d’hores. Allò implicava una intensitat de pluja superior als 50 litres per hora, quantitat més que suficient per produir fortes inundacions avui dia. No obstant allò les destrosses foren més intenses cap el Gaià que a Valls, senyal que el nucli de la tamborinada estava a llevant. Del cert que allò ja ho havien experimentat els vila–rrodonins. És a dir, la precipitació enregistrada a Valls havia estat molt inferior a la que havien rebut els habitants de Vila–rodona. Però arribat aquell aiguat a Valls canviaren les tornes. Els intensos vents procedents del sud, i que ja havien girat des de tramuntana, ara accelerarien el seu pas. És a dir, la massa d’aire fresc de muntanya, i més densa, començava a fluir més intensament riu avall. Amb la posta els aires calents de marinada havien desaparegut i ara li tocava el torn als dels cims. Allò va empènyer la tempesta més cap el sud arribant fins a Nulles. Allí hi caigueren uns 121 litres per metre quadrat. Tenint en compte que el nucli de tempesta havia batejat primer a Vila–rodona, allò significava que a Nulles l’aiguat havia arribat més descarregat. És a dir, que altre cop les dades indicaven que el xàfec havia estat molt més superior a Vila–rodona que a la resta. Una estimació de més de 150 litres en un parell d’hores no fora descabellat. Sols cal recordar que allò representà una quarta part de tota la pluja d’un sol any.

Independentment d’aquelles quantitats, els vents havien virat de sentit nord a sud. Allò implicà que el temporal avancés fins als pobles de la Riera, Salomó, El Catllar, la Nou del Gaià entre d’altres (Blanch, 2010). En totes aquelles viles la pluja fou durant la nit i la matinada, per tant havien ben passat les deu de la nit. Però allí la gaianada havia acumulat tanta aigua que l’extensió de la inundació fou molt més gran. De fet la Riera va quedar al bell mig d’una plana fluvial com si d’una illa es tractés. A l’endemà pel matí s’observaren totes les destrosses. Horts destruïts, ponts esberlats, cases esfondrades o vinyes enterrades foren el reguitzell de plors Gaià avall. Posem el cas del matrimoni d’Enriqueta Robert Sabaté i Llorenç Vives Camps. Ells, i com altres famílies afectades, es passaren anys espedregant una vinya enterrada. Aquells ceps de Les Planes però, brotaren a l’any següent per damunt d’aquells còdols i llots secs. La bona collita davant els nous nutrients encara perdura en el record dels fills d’aquell matrimoni. Avui en dia, i d’aquella gaianada, encara en resta una rasa on hi va créixer un cirerer. En el meu record hi ha moltes primaveres emparrat a les seves branques. Els seus vermells dolços s’ho valien. Al vespre però, calia fer una bona visita a la comuna.

En resum es pot dir que Vila–rodona fou el poble més afectat per aquella gaianada. De fet, l’avaluació de danys econòmics presentada pel seu consistori fou la més alta de tota la vall. El seu alcalde, Ramon Busquets, i l’anterior batlle ara a la Mancomunitat, Pau Robert, van esmerçar-se en dos sentits. El primer que es condonés la contribució i els impostos a les finques afectades. El segon que arribessin diners al terme per a restaurar infrastructures. Tot i que el govern era un infern entre dretes i esquerres, finalment algunes accions arribaren a Vila–rodona (Santesmases, 2010). Una d’elles fou la construcció d’un pas provisional amb troncs per a creuar el riu davant la imminent verema. Aquell pont se situà més o menys en el mateix lloc que l’anterior. Però tot just acabada la collita, el 9 d’octubre, una nova gaianada se’l va endú riu avall. Aquell havia estat el segon pont de Vila–rodona. Per tant a partir d’aleshores creuar el riu en direcció a Valls estava en funció del seu cabal. Fou durant el març de 1922 que ja s’havia construït un tercer pont. Aquell, un pèl més avall de l’anterior, fou edificat sobre uns pilons de formigó amb un pas de bigues de fusta que una nova crescuda s’acabà emportant. Avui en dia sols se n’observen els pilars.

L’anterior gaianada de Sant Cinto troba una descripció gairabé idèntica, tant a nivell de vents com de precipitacions, a la que va descriure un altre autor per a la del 2 de novembre de 2015 (Rubió, 2016). Sabem per tant que aquestes llevantades de tardor concentren les seves precipitacions en la capçalera muntanyosa del Gaià provocant les seves gaianades amb independència del cabal d’altres rius veïns. La geografia, el fred a les capes altes (gota freda o DANA), els vents de mar i el volum i intensitats de les pluges intervenen directament en aquest estancament orogràfic de les precipitacions, unes pluges que a litoral esdevenen abundants però que en alçada es dupliquen o tripliquen tot superant els 100 mm/h.