97. Companys i Joan el Barber a Vila-rodona

Mentre l’estat era un olla de cols entre conservadors i republicans, la gent de Vila–rodona vivia sabent de la creació de la Unió de Rabassaires, un moviment que vinculava a aquests amb les causes republicanes. El fet era que amos i jornalers no es tenien massa simpatia entre vinyes i sembrat. Aquell context va donar l’excusa a un polític per tal d’intervenir-hi. En Lluís Companys, diputat al congrés i conscient de la injustícia amb els rabassaires, va encarar-se a les polítiques conservadores de la Lliga Regionalista i a la força dels sindicats conservadors. Ara tenia l’eina política per defensar aquella causa en el congrés dels diputats de Madrid. L’assumpte rabassaire se li convertí en l’eix principal de la seva tasca parlamentària. Per desgràcia en Companys no aconseguiria canviar la Llei de contractes de conreus però va trobar en aquell conflicte la manera de vincular els rabassaires amb la causa republicana, la Unió de Rabassaires. Els pagesos necessitaven un líder que els unís i la república una massa crítica de gent. Durant aquell 1922 Companys convertiria la campanya de les eleccions municipals en tot un periple per Catalunya sent-ne ell el protagonista. Finalment sumaria milers de pagesos al republicanisme davant uns amos conservadors. Les eleccions van ser un èxit i Companys ho va celebrar (Tortajada i Vila, 2015). Mentre a Vila - rodona l'humor d'un barber treballava de valent tot fent de pianista a La Societat.

Tot i la pugna entre amos i parcers, la verema d’aquell 1922 fou bona de quantitat, tot i que no de qualitat. Vet aquí que el preu del vi a Vila–rodona va enfonsar-se altre cop fent la pau amb els quilos de més. La raó d’aquella brutal caiguda fou probablement la sobreproducció. Aquella superà, i en el Sindicat Agrícola de Vila–rodona, els 2.500.000 quilos de raïm. Calia indicar però que la destil·lació de la brisa per a obtenir-ne alcohol donava importants beneficis. En definitiva, i tot plegat, allò regalava un ritme airós a la indústria vinícola de Vila–rodona la qual cosa es notà amb força vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1922. Per tant estàvem davant una nova època de renaixement econòmic on el poble milloraria moltes de les seves infrastructures. Una d’elles fou la reparació i construcció de la central de telèfons, la centraleta. Aquella es situà a baix del carrer de la Font. Allí, tocant a les fonts Fresques, molts hi feien cua per a poder trucar per telèfon. Així doncs, i des dels anys vint, i fins als setanta, els vilatans havien de dirigir-se a la centraleta per a poder parlar amb els de fora. La pèrdua d’intimitat i les xafarderies formaven part d’aquell preludi de les comunicacions modernes. Però un lloc més prolífic en aquelles foteses era el ball de La Societat. Comentar allò d’aquell o l’altre n’era una de les distraccions. Mentre un nou pianista fou contractat durant aquell 1922. Aquell músic era home de la broma i del bon humor. Ell, embuder des d’infant, cantava a la seva muller Marta per a dissimular el seu defecte. En el record d’alguns vilatans s’explica la manera de demanar aquell àpat tot cantussejant, Marta baixa’m el berenar. Ell, barber d’ofici, tallava els cabells al seu local del carrer Major. La professió la va aprendre de família. Expliquen que d’aprenent ja va rebre les seves primeres lliçons d’ironia. Un dia, i remullant una barba amb la safata pertinent, l’aigua se li escolà sense ell adonar-se. El client, xop de cintura en avall, li preguntà.

Nen, tot el que mulles has d’afaitar.

Sí.

Doncs ja pots començar per baix.

Amb el temps el nostre personatge va aprendre també a tocar el piano. Però les seves facetes de pianista i barber no foren les que més petjada deixaren a Vila–rodona. Ans al contrari, el que més es recordà d’aquell bon home foren les seves sonades bromes. En Joan Rabadà Bargalló somreia i regalava bon humor a qui l’envoltava.

Expliquen que un dia uns clients de la barberia, lloc de tertúlia i xerrameca de molts homes, comentaven que a l’endemà anirien, tot i la veda, a caçar conills pels voltants del poble. Òbviament tal activitat estava vigilada i prohibida per la parella de la Guàrdia Civil. En Joan els advertí del perill però els intrèpids van demanar-li que des de la barberia li seria fàcil avisar-los si el risc s’apropava. El barber s’hi avingué i tot va quedar entès. A l’endemà els dos caçadors anaren envoltant els boscos propers. De sobte un guàrdia civil, alertat per algú, va fer acte de presència des de dalt d’un turó tot cridant.

Vuéltalos..., vuéltalos, vuéltalos por abajo, que no se escapen - tot bramant a la seva parella.

Cames ajudeu-me els dos caçadors arribaren amarats de por i xops de suor a Vila–rodona. Entre uns troncs de llenya van amagar els fusells. Un d’ells, i per dissimular, es va posar a partir llenya amb un tascó. L’altre s’escapà direcció al refugi de tot home en aquelles èpoques, la barberia. El guàrdia civil arribà tot seguit davant el fals llenyataire.

Oiga usted, ¿ha visto un par de hombres corriendo con escopetas?

No, no, yo no he visto a nadie.

A l’endemà, a la barberia, aquella epopeia era la protagonista, una tertúlia on els dos caçadors en feien valentia mentre els altres escoltaven. En Joan el barber s’ho escoltava tot retallant amb calma un serrell. Requerit per un encàrrec, en Joan va absentar-se de la perruqueria. La resta va continuar parlant de manera animada sobre aquella aventura. De sobte, el guàrdia civil del dia anterior va irrompre dins el local amb cara de males puces.

¿Saben algo ustedes de unos cazadores que rondavan ayer los bosques del pueblo?

Pues nosotros... pues verá no, no, no sabemos nada.

¿Estan seguros? – tot gratant-se un espès bigoti.

Sí, claro – veient-se detinguts.

Quan de sobte el guàrdia civil s’arrencà el parrús per deixar veure la cara de Joan el barber. La sorpresa i la cridòria dels seus clients va venir acompanyada d’un esglai de tranquil·litat. La pregunta que alguns es feren fou d’on va treure l’uniforme de Guàrdia Civil. Potser, i durant la fira de l’any de 1924, en Joan va aconseguir la capa i barret. Segons se’n té registre un aparella de la Benemèrita va hostatjar-se a la llar de Rabadà i Bargalló per ordre del governador civil (Santesmases, 2014). Tot plegat eren temps de gresca i fatxendes on la República era una olla de grills. El problema era que els fatxendes en breu governarien el país. Mentre, Joan el barber continuaria fent bromes als seus coneguts i tocant el piano a La Societat.