98. Un Rivera que no el de Ciutadans

Ja s’ha dit, com avui dia, que la dreta espanyola tenia un mal perdre i l’esquerra mala unió. Però és que a més a més, Espanya estava en plena crisi econòmica i a punt d’una revolta social. Els poders la temien i calia posar-hi fre a qualsevol preu, com avui el 155. Així fou que durant el 1923 va fer-se popular un personatge que la burgesia del moment admirava i a qui el rei Alfonso XIII recolzava. Aquell polític, anticomunista de soca-rel i advocat de formació, era un culte intel·lectual, un bon assagista i un poeta brillant que amb una oratòria contundent sabia fer-se carismàtic. Jove, ben plantat i parlant diferents idiomes, resultava el candidat idoni per a controlar la política caòtica entre republicans i monàrquics. I així fou que els primers van veure acabats els seus dies davant l’inici de la dictadura de n’Antonio Primo de Rivera, una dictadura parlamentària centralista sota l’acceptació del rei. Tot canvia, res canvia.

Les accions contra els republicans i contra els moviments obrers es van intensificar, com ara passa amb els sobiranistes. El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, amic íntim de Lluís Companys i dirigent polític, fou assassinat per un sicari de la patronal. En Companys, amb Layret i Seguí morts, va continuar sense ells el projecte d’unir moviments obrers amb la instauració de la república pacíficament. Però allò era una lluita de nans contra gegants, és a dir, de Companys i acòlits contra el poder, el sistema i el rei d’Espanya (tot canvia, res canvia). Aquest, n’Alfonso XIII, era un gran amant del centralisme i del seu ordre borbònic, com ara el seu descendent Felipe VI i el PP. Doncs bé, Alfons XIII, ajudat pel seu dictador Primo de Rivera, abolí dues coses que li feien nosa. La primera fou un sindicat que feia molta murga, la CNT. La segona uns polítics massa europeus i pocs espanyols, la Mancomunitat catalana. És a dir, van aplicar el que ara seria l’article 155 de la Constitució. Aquell darrer gest durant el 1925 deixà castrat el govern autonòmic i penjats tots els seus projectes. Un d’ells, l’educatiu, va quedar tocat. Primer amb la prohibició del català a les aules, segon la dels llibres en tal llengua, i tercer amb la interrupció de moltes escoles en construcció. Per exemple la Societat de Vila–rodona, que ja tenia una escola pagada pels seus socis, va patir diferents interrupcions durant el curs. La falta de finançament, tot i el sou missèrrim del mestre, unes 3.000 pessetes anuals (18 euros), en foren les causes. Haurien de passar nou anys per tal que la cosa quedés resolta .

El nou dictador, en Primo de Rivera, va evidenciar en breu la seva ignorància sobre Catalunya. Primer va prohibir l’ús del català en actes oficials, tràmits comercials, a les escoles, en la publicitat i a les esglésies. En segon lloc, i com ha passat en molts ajuntaments del segle XXI, va prohibir la bandera catalana multant a nombroses entitats al negar-se a enlairar l’espanyola. En tercer lloc va dissoldre molts ajuntaments per nomenar alcaldes afins a la causa. En quart lloc va multar, segrestar o fins i tot tancar molts mitjans de comunicació, com podria passar amb TV3. En cinquè lloc va prohibir els jocs per tot el país. I en sisè lloc va fer clausurar el Nou Camp durant sis mesos davant la brutal xiulada dels barcelonistes a l’himne d’Espanya durant l’inici d’un partit, la qual cosa continua passant durant el segle XXI, les pitades dels barcelonistes a l’himne del Reino de España. Per tant, a Catalunya, i sota el jou de la dictadura de Primo de Rivera, es promogué un catalanisme clandestí en contra de les corts espanyoles. En Francesc Macià, militar de professió, n’esdevindria el líder i en Joan Salvat-Papasseit el poeta més reivindicatiu d’aquelles esquerres: qui perd els orígens, perd la identitat. A més aquella dictadura també aturà gran part dels progressos agrícoles i comercials endegats per Catalunya. Allò alentí l’ascendent economia vinícola de Vila–rodona. Sense la importació d’adobs de qualitat, la producció de raïm va patir una forta davallada. Si allò no fos prou s’hi afegí una nova desgràcia per al Sindicat Agrícola dels conservadors. Aquells varen haver de pagar 2.500 pessetes com a indemnització. Els beneficiaris d’aquella quantitat foren els familiars d’un dels seus treballadors, en Llorenç Pons, mor per accident laboral.

Independentment d’aquell percanç, i davant la manca generalitzada de vi, molts foren els qui se les empescaren per fabricar succedanis. La tècnica consistia en elaborar beuratges adulterats amb alcohols industrials. Allò restava vendes al vi original i preocupava d’allò més als cellers de Vila–rodona. Mentre en Rivera, ignorant tots els seus errors, seguia fent discursos i les seves corts a Madrid aplaudint-lo. Ara passa el mateix amb el de Cd's.

Mentre en Rivera endreçava Espanya, Vila–rodona endegaria un important canvi urbanístic. Els dos cellers, el republicà i el conservador, els calia un bon pas per a poder transportar els seus hectolitres de vi i aiguardent. I fou durant aquell 1923 que es presentà el projecte d’un quart i definitiu pont elevat, un pas sense pilars on no hi podria arribar mai cap gaianada. Aquell viaducte, recolzat sobre dos murs a banda i banda del Gaià, obriria el poble pel seu migjorn. Però per a fer allò calien molts diners que ara hauria d’aprovar una capital molt allunyada, Madrid. De fet aquella estava molt ocupada en les seves eleccions a les corts espanyoles. Per tant, i si es volia que la cosa anés àgil, era del tot necessari l’acció de personalitats influents. Fos qui fos algú va intercedir, i el 26 d’abril d’aquell 1923, i poc abans de les eleccions a les Corts espanyoles, vingué a la vall del Gaià el Director General d’Obres Públiques, en Josep Nicolau. Però allò resultà més una estratègia electoralista que no pas un recolzament en la construcció del pont. La presència d’en Nicolau amb el seu candidat vallenc i conservador, Albert Dasca, venia a dir que si Vila–rodona volia alguna cosa millor votés a Dasca que no pas candidats propis. Per aquelles èpoques el republicà i vilarrodoní, Pau Robert Rabadà, també es presentava a les Corts espanyoles pel districte Valls-Montblanc. En Robert, home ben valorat pel poble,  ja havia estat alcalde del poble des de 1909 passant posteriorment a l’ara Mancomunitat suprimida. Per tant el pas que anava a fer era representar els seus a Madrid. Però la necessitat de diners per al pont feren que la gent votés per la pela estrangera que no pas per la persona aborigen. A Pau Robert Rabadà li havien fet el llit els conservadors i va perdre les eleccions. Allò li infligí una forta decepció si a més tenim en compte que el pont va continuar sent un projecte. El descontent d’ell i vilatans fou evident, i qui sap si allò fou l’inici del que en breu li passaria. Per acabar d’adobar la situació, el preu del vi seguiria molt baix, fins al punt que alguns socis del sindicat van deixar d’aportar part o la totalitat de la collita al celler. La raó era que el mateix sindicat feia les partions entre amos i parcers, és a dir, no hi havia possibilitat que el propietari fes trampes. Desgraciadament, i amb aquells reduïts preus, els propietaris volien obtenir més beneficis en detriment dels jornalers. En fi, que aquella era una època d’hegemonia dels conservadors. Amb uns amos guardant-se la collita, un moderat Albert Dasca a les Corts espanyoles, una Macomunitat esquerrana abolida, i un Primo de Rivera controlant una dictadura parlamentària dretana, tot era senyal que els amos del país eren els conservadors, com ara passa amb el PP. Però el problema era que aquells eren minoria i la resta majoria. Per exemple, durant el 1924 el cinema de El Molí a Vila–rodona va fer figa. La causa fou la baixa activitat de joves vinculats al sector conservador d’aquell poble. Però tot i ser minoria eren els que més poder l’estat els donava. Posem pel cas els mestres de Vila–rodona. Aquells, i durant aquell 1924, demanaren la retirada dels rètols en català que hi havia a la façana de les escoles. De fet molts docents venien enviats per l’estat espanyol amb una visió fatxenda del país i òbviament desconeixent el català. L’alcalde conservador els va contestar que els mateixos cartells també hi eren en castellà. Cal adonar-se que entre els càrrecs de l’Ajuntament ja no hi quedava ningú de la Societat i o del Sindicat Agrícola republicans. Primo de Rivera va canviar per decret a tots els alcaldes i regidors dels ajuntaments. Ara, i fins a les acaballes d’aquella dictadura, els de Vila–rodona serien del Sindicat Agrícola i Caixa Rural dels conservadors. El greu fou que aquell règim no sols va aturar la política progressista sinó que va ancorar el progrés.  Com ja s’ha explicat, la dictadura va implicar el retrocés en moltes tècniques agrícoles, sobretot per la disminució en l’arribada d’adobs de qualitat. Per exemple, el guano, un concentrat de nitrats procedent dels excrements d’aus marines xilenes, fou molt migrat aquell any. Durant el 1924 arribaren a Vila–rodona 93.000 quilos, quantitat quatre cops inferior als períodes posteriors a la dictadura. Sense suficients adobs de qualitat continuà baixa la producció de raïm. Dels 2.177.000 quilos de raïm de l’any anterior es passà a 1.500.000. Sumat aquell descens de producció al preu missèrrim del vi, els ingressos d’aquell any foren catastròfics, els més baixos d’inici de segle.

Sota tot aquell context de manca d’ingressos, amb una dictadura allunyada de Vila–rodona i un nucli de decisions a les corts de Madrid, no era gens estrany que el nou pont de Vila–rodona restés encara com a projecte. Des de la gaianada de Sant Cinto, l’any 1921, que calia un nou viaducte sobre el Gaià, però tota aquella situació feia impossible que l’assumpte anés més ràpid. Però finalment, i després de quatre anys de necessitats, durant el febrer de 1924 es començà el nou traçat del poble. Aquell obriria la vila pel seu migjorn a través del nou pont elevat. Amb aquella finalitat s’hagueren de requalificar alguns terrenys i cases per a poder obrir un camí ample que comuniques el nou viaducte amb la plaça dels Arbres. Calgué per tant expropiar l’antiga i abandonada escola de Sant Miquel, aleshores a recer de la ferreria dels Gotarra. Al final es podria destapar la plaça dels Arbres per la seva banda sud.

I així arribàrem al 1925, un any durant el qual en tinguérem una de freda i una de calenta. La freda, el tancament de La Farga a Vila–rodona, la calenta, el nou pont sobre el Gaià. La Farga, que aleshores treballava l’aram, fou embargada i clausurada definitivament. Allò fou senyal que les millores tecnològiques de la Revolució Industrial havien deixat enrere aquella arnada indústria. Però no tot foren males noves durant aquell 1925. Vila–rodona guanyà una millora fonamental que durant els segles anteriors no s’havia pogut resoldre, les crescudes fluvials. Els tres anteriors ponts havien desaparegut per aquelles repetides gaianades. Així doncs la cosa requeria d’una solució més durable que no anar apedaçant els passos a cada ram d’aigua. Així fou que el dia 10 d’agost, Festa Major de Vila–rodona, s’inaugurà el pont elevat que avui dia encara roman. El tercer i anterior de 1922, encara aguantava durant aquell estiu. Les fotos així ens el mostren amb l’afegit d’una gran manca de vegetació per la llera del Gaià. Allò significaria que les riuades eren més freqüents que avui dia i que els ramats molt més actius també. Avui en dia la cosa és molt diferent ja que la ribera del Gaià es plena de vegetació tan natural com d’oms plantats. Però, i a més, les ovelles i cabres no hi solen pasturar menjant-se els brots tendres d’arbres i arbusts. El conjunt actual és un espès bosc de ribera que alguna gaianada s'endú quan pot.