85. Vi i sang a finals del XIX a Vila-rodona

A finals de 1882 l’enginyer Josep Campderà presentà un projecte del tot ambiciós. Es tractava de comunicar l’interior de Catalunya amb una línia de ferrocarril que anava des de l’Empordà fins al Camp de Tarragona. Aquella idea es coneixeria amb el nom del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, una via fèrria que havia de passar per Vila–rodona (Santesmases, 1997).

Mentre aquella idea estava en gestació, a Vila–rodona preocupaven les moltes runes de les arnades fortificacions de la guerra. De fet, i a dir per les fotografies conservades, el monestir de Santes Creus encara tenia les finestres del cimbori i de les muralles tapiades per causa de la guerra carlina. En el cas de Vila–rodona, i amb tanta runa a peu del riu, era necessitat peremptòria restaurar l’entorn. Per aquella causa l’Ajuntament acordà fer neteja d’aquells còdols i sorres. El 19 de juliol de 1883, i davant aquells munts de rocs, es dictaminà el transport d’aquelles runes. L’acció implicà que els materials s’acumulessin al seu redós creant un gran talús inclinat que eliminà la verticalitat a ponent del poble. Allò modificà el curs del Gaià passant per Vila–rodona. On anteriorment hi havia un front de terrassa vertical a peu de muralla, ara hi hauria un glacis de runes.

Però l’obra més important d’aquell 1883 fou el Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya, una línia que devia enllaçar els ports de Roses amb el de Tarragona passant per Valls, Igualada, Manresa, Vic i Figueres, és a dir, trencant el centralisme de Barcelona. El 9 d’agost d’aquell any, i amb presència de moltes autoritats, s’inaugurà l’inici de les obres en el terme de Vila–rodona (Santesmases, 1997). I així continuaren fins arribar la tardor. Fou aleshores, i en el 22 de novembre, que el rector va demanar permís per treure les parets de fortificació a les teulades de la rectoria i de l’església. Allò no fou per raons de pau, sinó per les goteres que hi havia i que calia reparar.

De totes formes una altra preocupació de Vila–rodona era la fil·loxera que s’apropava. Exemple d’allò en fou que l’Ajuntament, i a requeriment del governador civil, prohibís l’entrada de sarments, arbres i tota classe de plantes de les províncies de Barcelona, Girona, Màlaga i de l’estranger. Tot i aquelles sàvies consignes, la ineficàcia dels governs i la ignorància de les Corts espanyoles no varen saber aplicar bé aquelles mesures preventives. La fil·loxera en pocs anys arribaria a les portes de Vila–rodona.

Mentre la plaga d’aquell hemípter avançava, també ho feren les obres del Ferrocarril Transversal del Principat de Catalunya. La llàstima fou que durant el 1884 les del tren quedaran per sempre més aturades i en canvi les de la fil·loxera continuaren. La manca de finançament va soterrar les obres d’aquell tren Transversal que tanta il·lusió havia enlairat (Santesmases, 1997). Tot i així, una de les rases excavades per al pas de la via esdevindria l’abocador de Vila–rodona. Aquell dipòsit de brossa va durar fins ben passats els anys 90 del segle XX.

Aigua i vi eren dos causes de riquesa o pobresa a Vila–rodona. Si de la primera n’hi havia massa les inundacions malmetien l’economia vilatana, si del segon n’hi havia sobreproducció el preu baixava. S’imposava doncs una política on ambdós líquids tinguessin quantitat i qualitat per damunt d’altres bajanades. En aquell aspecte es veurà que l’aigua de Vila–rodona estava infecte i que el vi aviat ho estaria.

Durant aquell 1884 la producció de vi fou d’unes 6 càrregues per jornal, uns 15 hl per ha, cap meravella. No obstant allò s’estava augmentant la producció respecte altres anys. Per desgràcia un augment de producció feia baixar el preu del vi, la qual cosa passà aquell any. Tot i així, i en aquell context, la producció d’aiguardent estava a l’alça. Les exportacions de les cinc destil·leries de Vila–rodona ho mostraven. Una d’elles acabaria sent un important celler durant els inicis del segle XX, la d’en Nicolás Muñoz. Aquell personatge era un comerciant de vins i aiguardents que posseïa un edifici situat dins la partida dels Horts de Santa Càndia. Aquella construcció és on avui dia s’hi troba part del Casal de Vila–rodona fins a l’Ajuntament (Santesmases, 2012). Però el d’en Muñoz no era l’únic. A l’edifici del monestir dels expulsats Servites també s’hi havia instal·lat un important magatzem de vi. Per desgràcia durant aquell 1884 va cremar. Els dos treballadors que reforçaven el vi amb més etanol, se’ls incendiaren els dos dipòsits d’alcohol. Aquell fet provocà la mort d’un, probablement un nen, i greus cremades en l’altre. Tanmateix part del temple i la majoria de la maquinària de la bodega desaparegueren sota les flames.

Com veiem Vila–rodona elaborava, adulterava i destil·lava el vi amb fins mercantils. El fet de comerciar amb vins i derivats obligava a estar ben comunicat amb Valls. De fet existia una línia de carruatges que era propietat de l’empresa ferroviària. Aquella feia aquell tram en una llarga hora i mitja. També la línia servia de noticiari quan fallaven altres mitjans. Amb ells Vila–rodona s’assabentava de les noves exteriors. Una d’elles fou la mort del fill d’Isabel II l’any 1885. La borbònica encara vivia exiliada a França mentre Alfonso XII expirà. D’aquella manera va finir el seu regnat a Espanya, un Reino que passaria al futur Alfonso XIII. Mentre regnaria Maria Cristina de Borbón, tot canviava, res canviava.

Però continuant amb l’assumpte del vi, i com s’ha s’està veient en les darreres dècades, aquell era el principal impulsor del creixement demogràfic de Vila–rodona. Anys feia que no paraven de venir més pagesos a cultivar més vinya i que aquells tenien més fills que difunts. Allò implicava que la població del poble havia estat creixent força durant aquell segle XIX. Per exemple, i durant aquell 1885, Vila–rodona va guanyar 35 habitants assolint els 2.400 vilatans. De fet Vila–rodona era un dels quatre pobles més habitats de les rodalies. Aquells eren La Bisbal del Penedès amb 2.225 persones, El Vendrell amb 5.558 i l’Arboç amb unes 2.000. Tots ells sota el denominador comú de la vinya com eix que aglutinava tanta població. En fi, que aquella bonança demogràfica calia buscar-la en l’etapa d’or de la vinya catalana, un bon context que feia endegar nous projectes de futur. Si la població creixia, també ho notava l’escola amb més quitxalla. Allò, més la presència de pagesos benestants amb capacitat de pagar una escola privada va permetre l’entrada de nous protagonistes a Vila–rodona. Així es produí l’establiment de les Carmelites i la construcció d’un convent i escola en un terreny d’Isidre Valentí. L’edifici en si és l’actual casa de Les Monges que restava situat davant del celler d’en Nicolás Muñoz, avui dia l’actual Casal de Vila–rodona.

Però un altre projecte, i el més peremptori, fou el presentat el 20 de febrer d’aquell 1885 per l’arquitecte Francesc Barba Masip. El gran gruix de població de Vila–rodona exprimia d’allò més les aigües del subsòl del poble. Allò feia que des de pous i cisternes es captessin filtracions de corrals, comunes i carrers amb les conseqüents infeccions. Ja s’ha detallat que aquelles sovintejaven durant les eclosions de patògens estivals. Per tant el nou projecte de Francesc Barba era una gran idea. Consistia en construir una captació d’aigua potable fora del poble, en concret de la font dels Rajolins prop d’Aiguamúrcia. La conducció seria feta amb tubs de ferro que seguirien el riu Gaià passant després per Horta Amunt, el convent dels Servites i assolint un dipòsit elevat a Vila–rodona. Total, unes 54.586 pessetes, una fortuna de l’època. Inviable de moment però molt necessari per als estius. Aquell en seria un greu avís.

Un dels projectes que sí es va poder culminar durant aquella febre de l’or vinícola, fou poder mantenir l’edifici de l’hospital. El 14 de maig d’aquell 1885, i sota l’alcaldia de Josep Rabadà i Espolet, es va acordar arrendar en subhasta l’hospital a un veí del poble. El preu era força assequible a canvi que aquell donés aixopluc a tots els pobres i transeünts que així ho demanessin a l’Ajuntament. Allò ens dona una idea de la importància de Vila–rodona en aquelles èpoques on molts captaires i temporers hi venien en busca de salari. De fet el 53 % dels immigrants provenien de pobles de l’Alt Camp, i un 18 % del Tarragonès.