79. Vila-rodona: Boom immobiliari al XIX

Entre tot aquell creixement demogràfic, agrícola i mercantil hi havia dos elements que s’havien quedat curts, les carreteres i els carrers. El 4 de juny de 1861 l’Ajuntament de Vila–rodona va començar a discutir el projecte d’una carretera entre Valls i el Vendrell. Allò implicava algunes expropiacions forçoses que calia acordar. Tanmateix, i davant el creixement demogràfic, calien noves cases i nous carrers on ubicar-les. Per aquella raó el Comú va decidir obrir el raval de les hortes, el futur carrer de les Hortes, o actual de Jacint Verdaguer. De fet aquella ampliació urbanística correria paral·lela a una altra de molt important i necessària. El 31 de juliol d’aquell 1861 es va concedir a l’Ajuntament quelcom fonamental per tal que el poble adquirís l’estructura d’avui dia. S’ha comentat que l’antic edifici del Comú no estava per tirar coets i que el mateix Ajuntament ja havia demanat els permisos pertinents per tal de fer-ne un de nou. I així va passar, la casa de premses esdevindria l’espai per a construir-hi la nova casa de vila, i l’antic cementiri per a la plaça principal del poble. Per aquella raó, i en breu, es posaren a subhasta les premses, i és que les obres requerien de salaris a pagar.

Però aquell any no començaren les obres encara. De fet Vila–rodona havia de patir el que solia.

L’estiu de 1861 el Gaià baixava curt d’aigua. Davant aquell eixarreït cabal, el regadiu esdevingué migrat i els horts més afectats foren els últims del Torell, i de fet quinze dies d’agost estigueren sense poder regar. Fou per aquella raó que es va decretar que la resta d’hortes no reguessin durant uns dies i així fer arribar l’aigua al Torell.

Un cop superada aquella sequera i passada la verema, el projecte de la nova casa consistorial, més una escola en ell, ja estava en mans d’arquitectes. El 9 de febrer de 1862 l’Ajuntament ja disposava dels plànols i dels pressupostos. Serien uns 1800 rals que l’Ajuntament esperava obtenir de la Llei Madoz. Cal recordar que aquella havia obligat als ajuntaments a vendre les seves propietats amb el compromís d’utilitzar el 80 % dels ingressos en obres de millora dels municipis. L’Ajuntament de Vila–rodona ja havia reclamat aquell 80 % per al nou consistori, però aquell febrer res se’n sabia encara. Fou el 20 de novembre d’aquell any que l’estat concediria el 80 % de les vendes del Comú. Però el consistori ja s’havia avançat a la jugada ordenant els primers moviments. Així fou que ja s’havien marcat els límits de la plaça, del nou ajuntament i dels carrers circumdants. Les obres importants vingueren més tard. Cal entendre que a diferència d’altres pobles, Vila–rodona no havia entrat de manera agressiva en una economia fabril. Per aquell motiu la quantitat d’inversions eren poques i modestes. Vet aquí que qualsevol obra pública depengués de permisos, subvencions i temps. En canvi altres poblacions gràcies al ram del paper o del tèxtil com La Riba, Alcover, el Pont d’Armentera o el Catllar, estaven rebent força diners durant aquella Revolució Industrial. Vila–rodona, però, sols tenia destil·leries locals i alguna petita indústria donat que els amos de la vinya no volien que els seus temporers i rabassaires marxessin cap a possibles fàbriques. Per tant la vila sols va poder ostentar petites i modestes indústries sota el caciquisme regnant. Un d’aquelles fou La Farga que durant el 1863 va ser novament inaugurada amb una gran festa fins a les quatre de la matinada. Aquella nova inversió fou per tal que un nou enginyer francès, Gabriel Karr, la dirigís amb l’objectiu de produir ferro, metall molt necessari durant aquella Revolució Industrial. Casualment aquell mateix any a França, i degut a la importació de peus de vinya infectats, va començar una plaga deguda a un insecte. Aquella epidèmia escabetxaria en breu els ceps i els raïms francesos però també, i més tard, els catalans. En fi, que mentre Vila–rodona inaugurava una nova Farga, creixia en vinya i assolia els 2056 habitants, la fil·loxera trucava a les portes.

Però les obres del nou ajuntament i el nou pla urbanístic topaven amb una impediment d’inicis del segle XVII. Les necessitats defensives de Vila–rodona contra reials i carlins havien enquistat el poble darrere una última muralla. Era aquella la que envoltava l’església fins al carrer de la Font. Allí s’hi obria el portal de l’Adrogueret. Tot plegat comprimia l’espai necessari per a la nova plaça, l’ajuntament i el pas de mercaderies. Així fou que el 15 de febrer d’aquell 1863 es va ordenar l’aterrament del portal Ca l’Adrogués per deixar pas ample a carros i bestiar. Allò donava millor pas a tot transport entre Barcelona i Valls al passar per Vila–rodona. Però també calia enderrocar aquell portal de la muralla de ponent per a edificar el nou consistori i la plaça nova. Tanmateix hi havia un element que donava molt mala imatge a la futura nova plaça. Del cert que la façana del campanar no s’havia arrebossat mai amb el seu conseqüent deteriorament. Fou també durant aquell febrer que es demanà un repartiment veïnal per a poder sufragar aquella obra, repartiment que el 31 de març fou desautoritzat pel governador. Poc abans, el 22 de març, s’havien posat a subhasta les premses de la casa d’aquelles, senyal que l’Ajuntament necessitava els diners amb urgència. Una d’aquelles despeses foren els 30 plançons de xiprer que aquell març foren plantats al cementiri.

Les necessitats de transport a Vila–rodona no sols implicaren l’eixamplament de portals, l’enderroc de muralles i la construcció de noves carreteres, també calia apostar per un sistema de carreteig més modern, el ferrocarril. Durant el 1865 es construí la línia de tren entre Barcelona i Tarragona, la qual cosa donaria en pocs anys la idea de fer passar les vies per Vila–rodona. Tot d’una, grans idees i grans millores per tot el territori.