DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 8 de julio de 2017

82. Vila–rodona durant la I República

L’assassinat del general Prim sota circumstàncies obscures va deixar al rei sense el recolzament de qui l’havia proposat. Amadeo I va haver de fer front a la guerra carlista, a la guerra de Cuba i a les divisions polítiques del país. El febrer de 1873 va abdicar provocant la instauració de la I República. A l’endemà d’aquella proclama l’Ajuntament de Vila–rodona es va reunir. Aquella trobada ja fou en el nou edifici i actual casa consistorial. La intenció de l’assemblea era saber de la certesa de la República, notícia la qual fou rebuda amb gran entusiasme. Acte seguit se’n va fer un pregó pel poble convocant als vilatans a la plaça del poble, la nova també. Aquella plaça de terra batuda estava nua d’arbres. De fet fou durant aquell 1873 que es plantaren 30 plàtans entre la plaça i les Fonts Fresques, antiga font de Baix. Molts d’aquells arbres encara contornegen l’entrada del poble i la plaça.

Un cop aplegats els vila–rrodonins a la plaça, l’alcalde, i des de dalt del balcó del nou ajuntament, va llegir les novetats. Al saber de la proclama de la república la majoria van esclatar amb entusiasme. Però sempre hi havia contraris que podien esgarriar la festa. Per aquella raó el Comú va demanar que els mobilitzats com a guàrdia del poble s’adherissin a la República, cosa que així feren, no sense alguns reticents. Finalment el pas d’una monarquia a una república fou un simple tràmit d’ordres i esglais.

Però un canvi de govern no és mai senyal d’una millora. Canviar és fàcil, millorar és el complicat. Si fem infinites obres en una llar l’haurem canviat però si per allò ens hem endeutat en escreix dubto molt que haguem millorat. I allò mateix passava durant aquell 1873. L’Ajuntament, tot i la alegria davant l’arribada de la República, havia de fer front a moltes despeses. La majoria d’aquelles, i com passava a la majoria de pobles de Catalunya, corresponien a les obres de fortificació de la vila. Aquell mateix febrer, i degut al seu mal estat, es va haver d’enrunar la muralla del Valentí en vistes de fortificar millor el poble. Per si allò no fos prou, i durant el mes de març, s’hagueren de fer batudes contra els carlins agreujant els problemes financers del consistori. Per aquella raó, i a falta de braços pagats, el Comú va ordenar el 20 d’abril que tots els qui haguessin fet els 20 anys, es presentessin a l’ajuntament per a formar part de la reserva militar. Aquells joves esdevindrien les forces per anar contra els carlins. Sota aquell context el Comú no podia fer front a altres prioritats de Vila–rodona. Una d’elles era l’arnat i esquerdat hospital del carrer Major. Constància hi havia durant aquell abril de 1873 que l’hospital, encara en actiu, es trobava vergonyosament malmès. Allò contrastava amb les flamants obres de fortificació acabades aquell maig. Tot plegat deixava a l’Ajuntament en flagrants números vermells. La situació era tan crítica que ni festes es volien celebrar. Amb els carlins per allí a prop, la marxa de joves cap a la guerra i la caixa dels cabdals públics buida, es parlava de no fer ni Fira ni Festa Major aquell any. El context havia de ser molt magre com per decidir quelcom així. Ambdues festes esdevenien un motor bàsic per a l’economia dels vilatans. Gràcies a les multituds que hi venien molts hi feien negoci gran durant Fira i Festa Major. Sols cal pensar que durant la Fira les cases podien arrendar els baixos per tal que els firaires hi fessin botiga, tot i que no podien emprar la cera. Tanmateix els carrers havien de restar netejats de brossa per al pas de les multituds de visitants. D’altra banda la resta de firataires havien de situar llurs tendes a la plaça dels arbres sota el permís de l’Ajuntament i en el lloc indicat. El Comú també cobrava per aquella cessió d’espai. I finalment la compra i venda de bestiar, que ja s’ha indicat que es feia dalt al castell, implicava una altra bona font d’ingressos per al poble. En fi, que la fira implicava una gran entrada de diners molt apreciada pels vilatans i ajuntament. Però aquell any el consistori no estava per celebracions i Fira i Festa Major perillaven. Per adobar aquell pessimisme s’hi afegí una sequera al riu. A finals de juliol d’aquell any el Gaià baixava curt d’aigua amb el conseqüent problema per als regadius, sobretot els últims horts del Torell. De fet aquells estigueren sense poder regar durant molts dies. Per aquella raó es va decretar que la resta no regués durant uns jornals.

Però tot i les calamitats, i arribats al mes d’agost, l’Ajuntament va decidir tirar endavant la Festa Major, això sí, amb retens pel poble en vistes als carlins. D’aquella manera s’organitzaren alguns actes i la ballada tingué força assistents mentre masurques, polques, valsos, xotis i pasdobles feien saltironar a les parelles. La sardana, el ball pla, el contrapàs i la contradanza anaven de baixa en aquell segle XIX. Avui dia una d’aquelles, la contradanza, encara es balla a un poble de l’Aragó, a Cetina, prop de Calatayud.

En aquell context popular i republicà, moltes de les famílies benestants, més properes als carlins, varen denotar ganes de canviar de vila. Davant els preparatius de marxa d’algunes d’elles, l’Ajuntament respongué amb la prohibició. Així doncs, i al final, el poble va mantenir la seva població, i fins i tot va créixer amb 33 habitants durant aquell 1873.

Passat l’estiu, i ja entrats en la tardor, la verema d’aquell any vindria beneïda per la sort, la bona sort. En part per la guerra i sobretot per la fil·loxera per França, el preu del vi va pujar com feia deu anys que no ho feia. Per tant, tot i la guerra les coses anaven bé per a l’economia vinícola. En part allò era un reflex de tota la societat catalana amb una Revolució Industrial en marxa i una burgesia poderosa i activa. Per aquella raó durant aquell any es va consolidar el catalanisme polític amb el rerafons de la Renaixença i de dos presidents catalans en el govern espanyol. De fet la indústria tèxtil catalana havia promogut l’establiment d’aquella burgesia que estava influint en la política espanyola. Aquell context de millora però, i com abans detallàvem, no es va fer sentir massa a Vila–rodona. De fet molts burgesos de ciutat tenien instal·lacions i terres a Vila–rodona que arrendaven als seus habitants. Però un punt en comú si que existia entre aquella Catalunya industrial i la rural, i era que en ambdues s’hi havien polaritzat dos extrems. Per una banda un sector polític conservador recolzat per la burgesia i els pagesos benestants, i per l’altre un sector reformista, republicà i d’esquerres que proliferava entre jornalers, rabassaires i alguns sectors cultes. I justament el 24 de setembre d’aquell 1873 va començar a governar un ajuntament esquerrà a Vila–rodona. Però la malastruga es projectava sobre aquell consistori republicà. En breu es veuria abocat a les pressions estatals.

El 3 de gener de 1874 va morir la I República. Aquell dia un cop d’estat perpetrat pel general Pavía va instaurar la dictadura de Serrano dissolent la democràcia. Davant d’aquell canvi de govern espanyol, l’Ajuntament republicà de Vila–rodona va plantejar-se dimitir però calia solucionar el desastrós estat de comptes del Comú anterior. Tot i així, i sota les pressions polítiques i militars imminents, finalment va claudicar el 30 d’abril d’aquell 1874. D’aquella manera deixà pas a un nou ajuntament conservador i afí a les consignes del comandant general de la província. Aquell consistori entrant no s’ho pensà dues vegades i inicià la seva revenja. Així fou que exigí els comptes deficitaris a l’ajuntament sortint, endeutament que aquell no havia creat. De fet aquells balanços foren herència de l’anterior consistori i no pas de l’ajuntament republicà. Tot i així foren acusats de fraudulents i d’aquella manera començà una guerra entre republicans i conservadors, una situació que esdevindria el preludi del bipartidisme dels segles XX i XXI.

La fi de la República sota la nova visió militar del poder espanyol no tardà gens a arribar a Vila–rodona. El nou ajuntament, i sota les ordres del Comandant General de Tarragona, ordenà aquell juliol noves obres en el castell de Vila–rodona, reformes que s’iniciaren el 10 de setembre d’aquell 1874. Si la millora de les muralles del poble havien endeutat l’ajuntament feia uns anys, ara la cosa es tornaria a repetir. Tot plegat semblava un joc de doble moral amb un ajuntament conservador que acusava al republicà d’endeutar-se quan era ell el qui realment ho estava fent. De fet les obres del castell foren molt extenses modificant totalment el seu aspecte medieval i conferint-li el perfil que presenta avui dia. Així s’hi construí l’actual torre central de base quadrada, la instal·lació d’un telègraf òptic en aquella talaia, un aixopluc per a 40 soldats, una habitació per a un oficial i d’altres millores en la fortificació. S’hi afegiren a aquelles obres les tàpies a finestres i obertures de l’església. De fet, i a dir per les fotografies conservades, el monestir de Santes Creus també va fer el mateix amb les finestres del cimbori i de les muralles. En tot aquell procés de manobres i paletes hi hagueren molts jornals obligats per als vilatans. Als anteriors s’hi afegiren més impostos per a les obres, més una pèrdua flagrant de les llibertats. Tot plegat va fer que els habitants s’ho miressin amb molta recança, sobretot pel nou endeutament que estava adquirint el consistori per un edifici que no pertanyia ni al vilatge, el castell. Davant d’allò, i durant l’abril, l’Ajuntament pensà com minimitzar aquella mala imatge d’haver fet treballar a un poble per una fortalesa que no era seva. Al final l’expropià sota l’excusa que aquella fortificació era d’ús comunal. Però, i al final, totes aquelles millores sols beneficiaren al propietari del castell, Anton Sanahuja, a qui passada la guerra carlina, li retornà la propietat del mateix. Val a dir que Anton Sanahuja havia estat alcalde de Vila–rodona entre els anys 1844 i 1845, influències les quals li serviren per a la recuperació. En definitiva, que finalment Vila–rodona i l’Ajuntament s’endeutaren per unes reformes que sols beneficiaren a la família Sanahuja. De fet, i a mitjans de segle XX, aquell castell es convertí en casa particular d’aquells fins avui dia, un edifici que provocà uns dels endeutaments més greus de la història de Vila–rodona. Durant l’any 1874 la Casa de Vila–rodona va fer un arqueig de les últimes quatre dècades per descobrir un dèficit de 2.353 pessetes. Però, i per adobar l’anterior, calia afegir les noves lleves de joves cridats a la guerra carlina aquell febrer. Davant aquella situació d’impotència i de falta de recursos, no fou gens estrany que aquell setembre, vilatans i un escamot militar, es dirigissin a Santes Creus per proveir-se de fustes i teules. La situació benestant de l’Església i el tarannà anticlerical de molts vila–rrodonins, va animar també aquella acció. En aquell atac s’enrunà part del monestir, sobretot el claustre vell, i algunes cases benestants. Calia més material per a la fortificació de Vila–rodona i el poble poc tenia per aconseguir-les. La destrossa hagués estat major de no arribar un caporal militar que va aturar l’enderroc. Dies més tard el Gobernador Civil va alertar a l’alcalde de Vila–rodona que de repetir-se actes com aquell el mateix batlle se’n faria responsable. Potser per tot allò Vila–rodona rebria un nou càstig aquell desembre. La fi de la República havia enlairat un gran pes sobre les llibertats.

Però aquell setembre havia de venir remullat i amb més greuges encara. Grans sequeres i grans riuades havien estat els dos dimonis en la història de Vila–rodona. Però aquell 1874 tocava xopar-se. Entre els dies 22 i 23 de setembre caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. En conseqüència les inundacions i les grans destrosses afectaren pobles com Pontils, el Pont d’Armentera, Santes Creus, Bràfim i el Catllar, pel que hem de suposar que va passar el mateix a Vila–rodona. De fet la crescuda fou tan important que va deixar nom en el record històric, l’anomenada gaianada de Santa Tecla. Ja s’ha detallat que aquelles crescudes eren intenses i freqüents durant aquell segle XIX, però la manca d’interès periodístic sobre la zona va deixar molt poca informació d’aquelles. Fou a partir de 1872 que un important desplegament de premsa va atendre la regió. La causa era informar de la carlinada. Per allò, i partir d’aleshores, el registre de riuades esdevingué precís i abundant. És per tant assumible que durant tota la història de la vall del Gaià varen existir desenes i desenes de crescudes fortes, sobretot concentrades a partir de la desforestació del segle XIX. La prova més contundent en aquell sentit era que existís una paraula local i pròpia per a esmentar-les, gaianades. Sabem també que a partir de pluges superiors als 100 litres per metre quadrat en el curs alt i mig de la vall del Gaià es produïen aquelles fortes crescudes. Aquella intensitat de pluges es repetia una mitjana d’una cada vint anys, la qual cosa ens donaria un mínim de cinc gaianades catastròfiques per segle. Veient que tenim registre des de finals dels XIX fins avui dia de més de tretze, vol dir que ens quedem curts amb aquelles cinc.
Independentment de la gaianada anterior, el Gobernador Civil en tenia una altra de preparada per a Vila–rodona. Ell encara tenia viu el record de les destrosses perpetrades en el Monestir de Santes Creus. Cal afegir que el règim militar era molt simpatitzant amb l’Església i ja tenim la sentència en contra dels actes de Vila–rodona. El 14 de desembre d’aquell any, s’exigí a aquell poble el pagament de 3.441 pessetes en concepte de protecció per part del Batalló de Caçadors d’Arapiles. De fet calia foragitar les tropes carlines que estaven conquerint municipis propers, però aquell pagament sonava a reprimenda. De fet algunes trifulgues hi ha haver ja que per aquelles èpoques la Farga de Vila–rodona va servir de refugi de liberals davant l’atac dels carlins. La prova restà impresa a la Porta Gran, la del cantó oest, on hi quedaren incrustades, i segons comunicació oral del senyor Puntí, un dels últims propietaris, diferents bales de plom.

Independentment dels atacs carlins, el pagament exigit de 3.441 pessetes no fou pagat en la seva totalitat. D’aquella quantitat sols se’n pogueren pagar unes 2.000 pessetes. En conseqüència els vilatans varen quedar escurats i enutjats amb el seu ajuntament conservador. No fou gens estrany que aquells li fessin impossible al Comú poder cobrar l’impost de consums. Aquella taxa afectava el preu de venda de gairebé tots els productes comerciats en el poble. Entre aquells hi havia el vi, els alcohols, l’oli, el sabó i tots els productes de primera necessitat. Definitivament el final de la república havia ensorrat la vida vilatana. A partir de la dictadura de Serrano tot havien estat obres militars i endeutaments per causa d’aquelles. Potser sols la fi de la guerra carlina podia regalar un nou alè d’aire. El 9 de gener de 1875 arribaria un monarca al port de Barcelona per arreglar-ho tot, si més no allò van pensar els milers de barcelonins que van sortir a rebre a Alfons XII. La Restauración borbònica estava a les portes.