DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 19 de julio de 2017

84. La fil·loxera a les portes de Vila-rodona

Durant el 1879 la fil·loxera va fer acte de presència a Catalunya i durant la fira de Vila–rodona es va vendre poc bestiar. Aquell context rural, més la pèrdua de colònies espanyoles, amenaçava l’economia catalana. Tèxtil i vinya tenien un gran mercat per l’Atlàntic, pel que si aquell minvava s’hi perdria molt. Per tant l’especulació del tèxtil i el monocultiu de la vinya havien estat apostes massa arriscades en un món divers. D’altra banda l’estat espanyol, i sense tantes colònies, necessita de nous ingressos. Potser per allò va iniciar algunes desamortitzacions i vendes d’immobles. Així fou que posà a la venda l’antic hospital de Vila–rodona, fet que no agradà als vilatans i que l’Ajuntament intentà impedir. Tot i allò, la principal preocupació de Vila–rodona continuava sent el seu endeutament i les malmeses obres de fortificació. Per aquella raó el 10 de juliol s’acordà una solució salomònica. Per una banda aterrar la muralla de ponent, i per l’altra vendre a subhasta els materials obtinguts. Amb aquells diners es sufragà l’arranjament de la muralla restant, de la Quintana de l’Església i d’una paret del castell. Més tard, i durant l’abril d’aquell 1879, s’arreglà una de les parets del cementiri per valor de 518 rals. Dins aquell context d’obres i reformes es va donar nom a la nova plaça del poble, plaça de la Llibertat. De totes maneres una cosa eren les institucions i l’altre les veus populars. Aquella plaça rebria diferents noms durant la seva futura història, tot i que la gent ja l’havia batejat. L’abundant nombre de plançons de plàtans li donà el seu nom popular, la Plaça dels Arbres.

Tot i la gaianada del setembre de 1879, la inundació de molts horts i la nova crescuda del maig de 1880, el subsòl de Vila–rodona no era aigua clara. Cada any les pluges primaverals solien recarregar l’aqüífer després de la sequera estacional de l’hivern, aquell any força aguda. Però aquelles precipitacions no milloraven la qualitat de les aigües de pous i cisternes. El problema era que aquells es nodrien de les infiltracions i els bacteris infecciosos campaven a les seves amples. A més la majoria de famílies bevien d’aquells pous i cisternes que no oferien garanties sanitàries. Cal pensar que sota el costum, encara medieval d’aleshores, no s’escombraven massa els carrers quedant plens de restes orgàniques. D’altra banda les aigües residuals, i sovint fecals, es llençaven al bellmig de la via, afavorint el brou de patògens que s’infiltraven subsòl avall. I finalment els sucs dels corrals també assolien l’aqüífer. Tard o d’hora aquell consomé arribava als esmentats pous i cisternes. Però el més infecciós no era allò, sinó la filtració de comunes i quadres amb les seves femtes i salses fecals. En fi, que l’aqüífer de Vila–rodona, i amb la població creixent d’aquell segle, cada cop estava més podrit. Per aquella raó, i gràcies al caldejat estiu, els bacteris i d’altres microorganismes, proliferaven entre glops i budells. La conseqüència més palpable era el gran nombre d’infeccions intestinals que patien els vilatans. Aquelles resultaven sovint mortals per a molts nadons, més si encara Pasteur sols estava descobrint alguns bacteris i els antibiòtics eren ciència ficció aleshores.

L’Ajuntament de Vila–rodona era conscient de tot el context anterior, i més durant aquell segle amb tanta població sobre l’aqüífer. Per aquella raó va proposar al govern la construcció d’una captació d’aigües potables. Per desgràcia, i centenars de diarrees més tard, el projecte obtingué llum verda. De fet foren deu estius d’espera, las cosas de palacio van despacio. En contrast, i gràcies a les lleis, el que no fou tant lent fou l’acció de l’Ajuntament el 7 de març per tal d’evitar la venda de l’antic i arnat hospital. Al declarar-lo d’utilitat pública, les lleis de la desamortització ja no l’afectaven.

Durant el març de 1881 l’antic edifici de la Casa de Vila–rodona fou venut a Pere Tudó i Ferrer per 2.129 pessetes. La construcció estava molt envellida i deteriorada, causa per la qual s’havia bastit un ajuntament nou davant la plaça dels Arbres. L’antic ajuntament tenia porxos a sota l’entrada, un element força comú de les edificacions medievals. Per aquella raó en Pere Tudó demanà poder comprar-los i edificar-los. El consistori no posà pegues a aquella petició i els porxos avui dia resten desapareguts i edificats. De fet el Comú considerava els porxos un racó on s’hi acumulaven brossa i immundícies.

Però la venda de l’antic ajuntament implicà una nova necessitat per al poble. En aquell mateix edifici hi havia també la carnisseria d’orígens medievals. La solució fou construir-ne una de nova en un terreny desamortitzat feia temps. A llevant de la façana de l’església feia temps que s’havia desamortitzat una parcel·la. Allí es va decidir fer la nova carnisseria, actualment peixateria. Però aquella construcció necessitava de bigues i rocs, raó per la qual s’ordenà l’enderroc de la garita del Portal del Parera i la recollida de cabirons i pedra del castell. Amb aquella acció es tractava d’aprofitar aquells materials per a la construcció de la nova carnisseria. Finalment el 13 de juny de 1881, dia de Sant Antoni, començaren les obres de la carnisseria. Un cop acabada fou arrendada a qui tenia ramats i alhora feia de carnisser. És a dir, l’ofici de carnisser era el mateix que el de pastor. Era aquell qui pagaria al Comú unes 200 pessetes anuals per l’arrendament de la carnisseria.
Però no podem oblidar la plaça vella del poble. Aquella restà per sempre més apartada del centre vilatà. Ara les activitats principals passarien a unes instal·lacions més àmplies, la plaça dels Arbres. De fet el creixement demogràfic de Vila–rodona així ho havia obligat. Per exemple aquell 1881, tot i ser l’any de menys casaments del segle, sols un, Vila–rodona continuava a l’alça amb uns 26 habitants de més. La vinya hi estava en gran mesura al darrere, més si veiem com el preu del vi pujava amb força davant les malmeses vinyes franceses. En altres paraules, cada cop més pagesia vivia d’un sol producte, el raïm. Tot plegat era un món que s’estava fent gran a canvi d’oblidar els llocs petits. Però l’escarransida plaça vella encara tenia coses a dir. El 25 de març de 1882 encara hi havia un últim porxo que Ramon Llenas i Robert va decidir comprar, probablement l’actual cantonada entre els carrers Major i el de la Mare de Déu. Per tant, aquella plaça medieval amb porxos havia finat per sempre més durant aquell hivern de 1882. Casualment aquella estació havia comportat més difunts, uns 38 difunts, que durant l’estiu, uns 24. Normalment era sempre al revés on les infeccions estivals s’emportaven a més esperits a l’altra barri. Potser un hivern extremadament fred amb alguna epidèmia de grip en foren la causa. De fet l’estiu fou molt sec, i per tant amb menys caus d’infeccions, pel que es varen dictar normes per a regular l’escassa aigua del terme. Tot plegat no se sap què hi passava del cert a Vila–rodona aquell 1882. Sols podem afirmar que es vivia el preludi d’una crisi. A Barcelona la febre de l’especulació en el tèxtil va començar a provocar la seva bancarrota. Mentre la fil·loxera feia estralls pel nord i el preu del vi continuava ben alt pel sud. Vila–rodona romania en aquell migjorn de bonança vinícola però sense el tren de la modernitat. Mentre, i durant aquell 1882, s’iniciava la construcció de la Sagrada Família de Gaudí.