DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 15 de julio de 2017

83. Guerra i postguera carlina a Vila - rodona.

La guerra és com un forat negre a l’espai, tot ho xucla, tot ho destrueix. Durant l’any 1875, i per a més descontent de Vila–rodona, s’ordenaren noves lleves de joves. Les de l’any anterior els de vint anys ja havien estat sacrificades. Per tant l’estat espanyol necessitava ampliar el sedàs permetent el fitxatge de més soldats. Així fou que passà dels vint anys als dinou per engrandir el seu exèrcit, edat que resultà insuficient a dir per la següent lleva. Aquella s’ordenà el 19 d’agost per passar dels dinou als divuit per a ser mercenari. Resultava dramàtica la necessitat de més llonzes barates per a una guerra dinàstica entre vells contrincants que es coneixien amb carnassa jove anònima. No fou gens estrany que amb tants joves destinats a la trinxera el creixement de població se’n ressentís. Per exemple, Vila–rodona, amb molts morts a l’esquena, va minvar en uns 16 habitants. Amb aquella baixada demogràfica, la manca de diners, la ràbia contra un ajuntament endeutat i un castell flamant, no fou estrany que es repetís el mateix fet que l’any anterior. En fi, que els vila–rrodonins li van fer impossible al consistori cobrar l’impost de consums.

Però l’Ajuntament de Vila–rodona estava venut als militars, als conservadors i a la monarquia. La prova fou que l’1 de gener d’aquell 1875 el consistori va manifestar la seva satisfacció per l’adveniment d’Alfonso XII, fill Isabel II, com a rei d’Espanya. De fet no feia massa, el 28 de desembre de 1874, que aquella corona havia estat pronunciada pel general Martínez Campos sota un altre cop d’estat. En fi, que els borbònics tornaven a estar entre nosaltres. Però en aquella ocasió, i a diferència de l’anunciament de la I República, Vila–rodona no va sortir a celebrar-ho. Les ganes de la fi d’una guerra, més aquell ajuntament controlat pels militars, infonien la desídia dels vilatans. Lluny quedava per tant, l’eufòria republicana d’aquell poble davant de la Casa de la Vila.

Per sort, i a base de molts assassinats per les batalles, la Tercera Guerra Carlina va finar. A finals d’aquell 1875 arribà un nou capítol de la història espanyola, la Restauración. Amb la consolidació del regnat d’Alfonso XII es va aconseguir foragitar definitivament als carlistes. El nou règim de n’Alfonso es caracteritzarà pel seu tarannà centralista i borbònic, conceptes que venien a ser el mateix. Sols una cosa bona va implicar, que tanta fortificació en contra els carlins era innecessària davant el pas de carros i persones. Per aquella raó molts pobles, Vila–rodona inclosa, demanaria l’enderroc d’alguns murs per obrir pas als camins. Llàstima que tanta feina en castells i muralles s’hagués ara d’enrunar amb tot l’endeutament provocat.

Amb la fi de la guerra la família Sanahuja recuperà la propietat del castell de Vila–rodona. L’esforç d’un poble sota l’endeutament del consistori per millorar aquella fortificació de poc varen servir. Però el temps passava i les noves necessitats urbanes urgien a Vila–rodona. Així fou que durant el 20 gener de 1876 s’acordà obrir el portal del Castell, entrada tancada per les obres de fortificació anteriors. La necessitat del trànsit agrícola pel poble era fonamental, sobretot per a comercialitzar el vi i l’aiguardent del terme. De fet la vinya continuava tot i que sols s’assoliren unes 4 càrregues per jornal, uns misèrrims 9,5 hl de vi per ha. L’explicació a aquella migrada collita fou la glaçada que va patir la vinya les nits del 15 al 16 d’abril d’aquell 1876, una fresca que els va fer perdre tres parts de tot el raïm. Allò va enfonsar la indústria de l’aiguardent empobrint a la majoria de vilatans. Per aquella raó redactaren una instància per tal que se’ls rebaixés la contribució d’aquell any. S’hi exposaren en la mateixa la greu pèrdua de la recol·lecció, la manca de braços perduts durant la guerra i els esforços del poble en la fortificació de Vila–rodona.

Però no sols la pagesia d’aquell poble lluitava per a adaptar-se a les inclemències, també una de les seves indústries principals, la Farga, feia front a la postguerra. Diferent raons forçaren a aquella empresa a adaptar-se als nous temps. Aquelles causes foren l’exhauriment de les mines de ferro durant la guerra (Queralt i Figuerola), la falta de via fèrria a les rodalies, i finalment la impossibilitat de competir amb els alts forns moderns. Tot plegat va obligar a un canvi d’estratègia en la Farga de Vila–rodona. Aquella, i sota la família Vilaró, va haver de passar de produir ferro a treballar l’aram. Un cas semblant es produí amb l’antic molí paperer que va reciclar-se en una fàbrica de filats. En fi, que la revolució industrial afectava de ple a Vila–rodona. Tot i aquella, el poble vivia poruc després de la guerra. De fet ni piularen quan l’alferes de Valls ordenà edificar un quarter per a la Guardia Civil. La gent preferia viure tranquil·la a enfrontar-se als dominadors.

Tot i la postguerra, Catalunya vivia un època de bonança durant aquell 1876. Per una banda l’excursionisme es va transformar en un símbol de la Renaixença catalana, i per l’altra es produí una autèntica febre de l’or en la indústria tèxtil. Exemple d’allò fou que les vendes al mercat colonial no paraven de créixer. La vinya també se’n veié beneficiada amb l’exportació d’aiguardent, i més quan la fil·loxera estava fent estralls per França. A Vila–rodona hi havien unes cinc destil·leries, senyal que la cosa petava rodona. A més la població es mantenia encara ben alta amb uns 2.095 vilatans. Tot i així, la manca de diversificació econòmica estava abocant a Catalunya a una bombolla. Fonamentar les exportacions bàsicament en teixits i beuratges faria que en pocs anys tot allò explotés. Però la culpa d’allò no foren ni les esmentades glaçades de 1876 ni les inundacions del 25 d’abril de 1877, ho fou l’avarícia humana.

Mentre la tranquil·litat continuava surant pel territori, el 12 de juliol de 1877 s’acordà aprofitar cabirons i fustes del castell per a una construcció. La instal·lació de la nova escola a l’Ajuntament requeria d’habitacions per als mestres allí destinats. De fet aquell 8 de novembre ja estava acabat un pis per a la mestra Maria Antònia Roset. Abans però, i durant el mes de setembre, s’havia desplomat una paret de l’antiga escola. Aquella encara estava ubicada a l’hospital. La causa del desastre havia estat una excavació que el veí, Josep Montserrat Dalmau, havia realitzat per encabir un foc i una caldera. Finalment aquell mateix novembre ja estava arreglada la paret. És de suposar per tant, que les classes començarien ja a l’escola de la nova Casa de la Vila. Però no sols nova escola estrenaria Vila–rodona. Durant l’abril de 1878 es traslladà l’oficina del jutjat de Vila–rodona des de l’antic ajuntament de la plaça Vella al nou de la plaça dels Arbres. Tot plegat era una època de noves instal·lacions.

Però com sempre la natura no sabia acompanyar les voluntats humanes i durant aquell maig de 1878 la primavera va venir amb una forta sequera que va comportar males carns per al bestiar de la fira d’aquell any (Santesmases, 2014). Allò va fer que el 23 de maig es prenguessin uns acords per a la correcta distribució de l’aigua. A aquella manca de pluges s’hi afegí la necessitat d’enderrocar part de l’antic ajuntament de la plaça Vella. Es veu que un dels seus envans estava a punt de caure a sobre el carrer de la Mare de Déu. Així fou que el 6 de juny es derruí aquella paret per evitar mals majors. El poble, com es podia observar, estava ple d’antigues edificacions que s’havien de reformar. Una d’aquelles eren les recents obres de fortificació que la guerra havia malmès. De fet feien més nosa que servei per dues raons. La primera al impedir el pas de carruatges, i la segona a l’esdevenir un perill donat el seu mal estat. Aquelles foren les raons que el 4 de juliol de 1878 portaren a demanar al Governador militar l’enderroc de dues garites o tambors. Aquelles estaven situades al costat de l’església. També es demanà enrunar el portal del Valentí per millorar el pas dels carruatges. L’1 d’agost s’iniciaven les reformes i el 24 d’octubre es donava permís per a destapiar la paret que tancava la Quintana de l’Església per la banda del castell. En fi, que s’estava desfent tanta feina per a la fortificació feta durant la guerra.

Una dada positiva per a Vila–rodona durant aquell 1878 fou la significativa disminució en el nombre de morts. La fi de la guerra i les millores tecnològiques del segle hi estaven al darrere. Així fou que el número de difunts sols assolí els 31 respecte als 60 d’anys anteriors. Aquell any per tant, el poble va créixer en uns 37 habitants assolint els 2054 vilatans. Llàstima que una plaga que ho canviaria tot.