DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 4 de julio de 2017

80. Còlera a Vila: infecció i domini

Durant l’any 1865, i a l’altra banda de l’Atlàntic, va acabar-se la guerra de secessió als Estats Units. La creació de les seves pròpies manufactures i la disminució en la demanda de teixits a Europa, va provocar en part la recessió del tèxtil a Catalunya. Allò va implicar quelcom semblant en la venda d’aiguardents i vet aquí que Vila–rodona n’era fabricant. Per tant la gran expansió de la vinya dels últims anys va posar fre i s’estabilitzà definitivament. Però el fre real no va venir pel sector mercantil sinó de l’infecciós. Durant aquell 1865 es va estendre una greu epidèmia de còlera i verola per tot Catalunya. Les conseqüències sobre la població foren greus. Per exemple, i a finals d’aquell estiu, aquelles infeccions feren grans estralls per Vila–rodona. Era tal el nombre de morts que es tocava a morts gairebé cada dia. De fet l’Ajuntament va prohibir aquella crida amb campanes de tantes que se’n feien. Però la solució a aquella epidèmia no va venir del consistori. Fou el farmacèutic de Vila–rodona, Bernat Soler, qui es va convertir en l’heroi del poble. Ell fou qui va dictar mesures higièniques a aplicar, qui va repartir medicaments per a tots els vilatans i qui va atendre’ls dins de les seves cases. El risc de contagi al qual es va exposar fou màxim però per sort la infecció no li va entrar. Així fou que gràcies a les seves ordres de netejar els carrers, de no abocar-hi aigües residuals i de buidar comunes i quadres per evitar infiltracions, l’epidèmia va restar sota control el 27 de novembre d’aquell 1865. Però, i com sovint passava en l’administració, aquella arribava tard i malament. Fou durant l’any següent que el govern provincial va intercedir. Aquell 1 d’agost de 1866 va decretar que no es fessin funerals de cos present per tal de no patir contagis. Cal tenir en compte que el còlera es transmet fonamentalment al beure aigua en mal estat.

Per agreujar tota la situació anterior, i en conseqüència del fre del tèxtil i del conflicte entre Espanya i Xile, s’esdevingué una forta crisi en les borses del país. L’economia especulativa havia fet créixer massa uns valors d’empreses que ara no exportaven tant com abans i que per tant, valien menys. En altres paraules, el que valia deu es pensava vendre per mil però ningú en pagava ni cinc.

El fre industrial, el còlera i la crisi en la borsa semblaven acompanyar les obres de Vila–rodona. Així el seu projecte d’un nou consistori i d’una nova plaça no acceleraven. Un dels problemes principals era la falta d’entesa entre rector i regidors. El primer no veia clar cedir el seu hort per a la nova plaça i el segon n’estava segur de les desamortitzacions. Al final, i durant el 1867, el rector i l’Ajuntament es posaren d’acord en la cessió d’aquell hort per a la construcció de la nova plaça.

Els llops, molt pocs, encara udolaven durant les nits de Vila–rodona, fins i tot baixaven a escurar el terra després de matar el porc a la plaça de l’Hospital. Però aquelles bèsties no esdevenien el perill real d’aquell poble. Durant tots els segles anteriors la foscor i la tranquil·litat nocturnes havien regnat pels carrers de Vila–rodona. Ara però, i amb l’expansió de la vinya, els beneficis econòmics i les tavernes amb aiguardent, els problemes creixien de nit. De fet allò propiciava tota mena d’activitats malvistes com joc, alcoholisme i trifulgues. Per aquella raó l’Ajuntament acordà dues coses. La primera el 15 de febrer de 1867 fent públics una sèrie d’articles de compliment obligat. En foren que no es vengués alcohol de nit, que les tavernes tanquessin a les nou, que els cafès a les deu i que els jocs il·legals restessin prohibits. De fet una cosa similar ja havia ordenat l’Ajuntament exactament feia cent anys enrere. En fi que sense record històric canviem el present per acabar repetint els errors dels nostres besavis.

Però una segona decisió consistorial fou donar llum a les nits de Vila–rodona. A tal efecte s’instal·laren 30 faroles de petroli. L’enllumenat elèctric tardaria encara unes quantes dècades a arribar. De fet, i en aquells temps, la immensa majoria de vilatans anaven a l’hora de les gallines aprofitant totes les hores de sol. Així doncs un es llevava a l’alba i xafava l’orella a la posta. Cal recordar la dita, a l’agost a les set ja és fosc, per adonar-se del canvi d’horari actual.

El dia 1 de juliol de 1868 caigueren uns forts aiguats a la capçalera del Gaià. Com sovint passava les inundacions s’estengueren riu avall. Però la pitjor tempesta no seria meteorològica aquell any, sinó política. La causa fou la mort del general Narvàez, el regent sota la corona d’Isabel II. A falta d’aquell pilar polític, la corona borbònica esdevingué inestable i tothom es posà en contra del seu absolutisme. Per una banda els cubans aprofitaren l’ocasió per iniciar una revolució. Per l’altra la premsa s’hi posà de cul i el poble aparegué amb ganes de brega. Aquella situació l’aprofitaren els qui podien enlairar-se en armes per asserenar els ànims, els militars. Així fou que el 17 de setembre de 1868 esclatà un pronunciament militar anomenat la Revolució del Setembre, o la Gloriosa. La tendència, de caire liberal, començà per Cadis i s’escampà fins a Catalunya derrotant a les tropes del govern. Isabel II, tement per la seva vida, va fugir a França finalitzant per sempre més el seu regnat. Mentre Cuba, i com hem dit,  se n’aprofità i iniciar la seva guerra per la seva independència. Les quintes per anar al Carib, que semblava que la futura constitució liberal aboliria, continuaren obligatòries amb greus conseqüències.

Tot el context anterior tingué les seves conseqüències sobre l’Alt Camp. De fet, i durant aquell mateix octubre, es constituí la Junta Revolucionària de Vila–rodona en recolzament dels liberals contraris a Isabel II. En fou president en Josep Soler i Carbó, i vocal qui feia uns anys havia estat capità de la Milícia Liberal, en Pere Rabadà i Llorens. Aquella junta liberal va actuar durant un mes organitzant patrulles per a mantenir l’ordre pels carrers de Vila–rodona. La intenció aquí tornava a ser evitar els enlairaments dels jornalers en contra els amos, uns cacics que havien simpatitzat amb la monarquia. De fet la majoria dels vilatans vivien sota la pobresa davant una minoria de famílies benestants. Mostra d’allò era que el 61 % dels propietaris posseïen menys de 5 jornals de terra, unes 3 ha, mentre que els grans amos superaven en escreix els 50 jornals, o les 30 ha. El problema era que tanta terra sols pertanyia a uns pocs, al 5 % de la població. No era pas gens estranya la por dels amos i l’organització d’una junta que evités amb efectivitat enlairaments jornalers. De fet aquella Junta Revolucionària liberal va substituir a l’anterior Ajuntament fent-lo plegar de cop. La por es palpava per la vila. L’alcalde sortint, en Bernat Soler, no es va presentar a lliurar els documents i pertinences seves a la nova junta. Sí ho faria un temps més tard amb la garantia que no li farien res. No obstant allò, i potser per protegir l’Ajuntament expulsat, falten els documents anteriors al 1868. No se sap si l’antic alcalde no els va donar o si foren destruïts.

Però aquella nova junta tenia pressa i va començar d’immediat a prendre decisions per a controlar la situació. Una de les més importants fou la rebaixa dels preus de carn i queviures per tal que no faltés de res als vilatans. Poc després es constituí un nou ajuntament amb Francesc d’Assís Figuerola i Guàrdia com alcalde, més Pere Rabadà i Llorens com a tinent alcalde. La resta de vocals pertanyien a la Junta Revolucionària liberal. Les primeres accions d’aquell nou ajuntament foren destituir al jutge de pau vigent i canviar el nom de la plaça vella de Vila–rodona, abans plaça d’Isabel II, pel de plaça Nacional. En fi, que les famílies benestants havien perpetrat tot un cop d’estat a Vila–rodona. Quan ja finalment l’estat espanyol s’estabilitzà sota aquells liberals, els ajuntaments alçats reberen noves ordres. Així fou que a finals d’octubre, i sota disposició del Govern espanyol, va cessar la Junta Revolucionària de Vila–rodona. Aquell mateix 1868 el govern espanyol adoptà la pesseta com a moneda nacional.