81. Política mediocre, guerra segura

Sembla ser que la revolta liberal anterior no va perjudicar pas massa a l’agricultura. La vinya, hegemònica encara, encetava la Febre de l’Or de la viticultura catalana. Segons el cadastre d’aquell 1868 la vinya ocupava un 72 % dels cultius a Vila–rodona, un percentatge de ceps molt elevat gràcies a plagues que malmetien la vinya francesa (Badia, 2005). De fet durant aquells anys el mildeu i la fil·loxera començaven a afectar els ceps de França. Mentre la vinya catalana s’expandia influint en el tipus de bestiar. De fet les mules havien pujat i els rucs minvat. Potser la necessitat d’animals de major tiratge en llaurat i transport de la vinya feien necessaris més èquids híbrids. Però no sols de vi es vivia, també els cereals tenien encara la seva importància. De fet l’extensió dels sembrats havia crescut suaument fins a un 20 % a canvi d’una baixada de l’olivera fins a un 4 %. Aquella disminució en la producció d’olives des de 1860 va poder estar relacionat amb l’ascens del preu de l’oli. Per últim l’hort es mantenia prop el 4 % al ser un conreu de consum propi allunyat de les necessitats de mercat del moment. Les terres no cultivades entre bosc i garriga havien baixat dràsticament per causes de més rompudes davant les noves vinyes i sembrats. Ara sí que el paisatge de la comarca estava plenament desforestat afectant d’allò més als cabals fluvials. Les gaianades esdevindrien més ràpides durant les precipitacions, i els cabals del riu més inconstants entre sequeres i estacions plujoses. De fet les crescudes serien tan freqüents i fortes que el llit fluvial, a diferència d’avui en dia, restaria nua de plantes i vegetació de ribera. La ramaderia extensiva hi tindria el seu paper al menjar-se els brots tendres de moltes llavors germinades. En fi, que durant aquell segle es deuria veure un Gaià net i pedregós en les seves rambles. La gegantina gaianada del 2 de novembre de 2015 així va deixar novament el riu.

La revolta liberal de 1868 encara no s’havia estabilitzat del tot i li calien alguns retocs polítics, sobretot en quan a una nova llei. Així passà que durant el 1869 el govern espanyol redactà un nova Constitució molt democràtica però molt monàrquica i centralista. De fet aquella estava a favor del proper regent, Amadeo I de Savoia. Sota aquella monarquia parlamentària, Joan Prim i Prats en seria president del consell de ministres. Però la presència d’un català no apaivagà les ganes de brega dels jornalers catalans. De fet, i sota la pressió de més impostos, les quintes reclutant homes per a la guerra de Cuba i amb una constitució poc revolucionària, molts van enlairar-se. Exemples en foren la revolta republicana a Barcelona que les tropes reprimiren amb duresa, i l’amotinament a la capital de l’Alt Camp, Valls. Aquella última va cremar l’oficina de registre de la propietat de Valls. La intenció no podia ser més clara, no restar controlat per l’Estat central. De fet aquella incineració fou producte de la indignació dels impostos que es cobraven i de les quintes per a Cuba. Per desgràcia aquell fet va crear confusió sobre l’origen de les obres del nou Ajuntament a Vila–rodona, una construcció que deuria començar-se aquell mateix 1869. La raó per la qual s’ha pensat això fou el canvi de corona a pessetes durant el 1868. En els pressuposts, que sí es conserven, queda palès aquell traspàs de moneda durant uns anys. De fet el pressupost per a aquell any era de 2.894 corones, mentre que per a 1870 estava indicat en corones (1.970) però també en pessetes (3.164). Molt probablement durant aquell 1870 es va acabar la construcció del nou ajuntament tancant el teulat. Restaria encara tota l’obra interior i demés per fer (Santesmases, 1984).

Però aquell govern espanyol parlamentari no acabava de funcionar. Per exemple el mateix president del consell de ministres, el general Prim, va decidir plegar aquell 1870. Probablement la raó fou, entre d’altres, les trifulgues a Catalunya i les fortes represàlies aplicades. La causa de tot allò havia estat el reclutament de soldats per a la guerra de Cuba, les famoses quintes. El problema era que els rics podien pagar i se’n salvaven, mentre que els pobres havien d’anar a morir al Carib.

Davant de tanta incertesa política, i des de l’exili francès, la destronada reina Isabel II abdicava en favor del seu fill Alfonso XII el 25 de juny de 1870. El problema era que el govern d’Espanya, i sota la proposta del general Prim, ja tenia un altre candidat, un rei hereu dels Àustries i ara de casa italiana. Durant l’any 1871 fou investit Amadeo I de Savoia com a regent espanyol sota una monarquia parlamentària. Però tant el liberalisme des de la Revolució del Setembre fins a la coronació d’Amadeo I, no va fer altre cosa que despertar el monstre dels carlistes i el misteriós assassinat del general Prim ja en el 1870.

No sabem si pel imminent conflicte carlista, o pel reclutament de soldats, Vila–rodona va patir un nombre important de morts. Durant aquell 1871 el número d’homes difunts fou gairebé el doble, 27, que el de dones, 16. Tot i allò, potser fou producte de la casualitat ja que la població va augmentar en 35 habitants, cosa inversa en cas de conflictes bèl·lics. De fet l’entrada a la Tercera Guerra Carlina no fou fins el 1872, un conflagració on Carles VII buscava als catalans en la seva causa. Amb aquella intenció va prometre restaurar els furs catalans si ell guanyava la guerra, fet el qual no va despertar massa entusiastes, sobretot a Vila–rodona. Aquella població, de tradició liberal, va fer el que ja havia fet en anteriors guerres carlines, fortificar-se millor. Els atacs carlistes no tardarien a arribar i millor estar preparats. Per tant, i durant els anys 1872 i 1873, es realitzaren diferents obres de defensa. Tot i així, la guerra no aturava les ganes de progrés de Vila–rodona i diferents projectes ja estaven en marxa en aquell 1872. El primer era el traçat d’una carretera per anar a Tarragona del qual se’n guarda expedient de les expropiacions forçoses a practicar. El segon era la nova escola que s’estava construint en una planta del nou ajuntament en substitució de l’atrotinada en l’antic hospital. I la tercera la demografia a l’alça de Vila–rodona amb un creixement d’uns 42 habitants (Santesmases, 1984). Un punt negre d’aquell any però, fou l’atropellament i mort d’un nen pel descuit d’un carreter. Es veu que el conductor va deixar el carro i l’animal brandant sols pel poble amb les funestes conseqüències. Per aquella raó l’Ajuntament va prohibir des d’aleshores que cap carro o vehicle anés sol pels carrers sense la conducció del seu carreter.

Però el conflicte carlista sembla que no arribava a aquella vila. De fet aquella continuava com si res i millorant els camins i carrers. Durant el gener de 1873 la cruïlla anomenada de les quatre carreteres es trobava molt malmesa per les roderes de tants carros. Per aquella raó l’Ajuntament va demanar a la Diputació un peó per tal de conservar el camí. Els carrers del poble tampoc estaven lliures de desperfectes i durant aquell mateix gener s’encarregaren unes tapes de pedra per al carrer de les Hortes. Molt probablement un gener ben plujós hi estava darrera d’aquells camins i carrers enclotats.