86. Infeccions a la vista. Finals del XIX

Aquella efervescència de nous projectes va quedar truncada per culpa de no començar-ne un d’ells. La captació d’aigua potable fora de Vila–rodona era un assumpte que feia anys que portava cua. Sense aigua de qualitat sanitària no sols diarrees apareixien pel vilatge, també febres ferotges ho feien. Una d’elles podia arrabassar el poble aquell estiu de 1885, el còlera. Per tant, mentre aquell amenaçava d’entrar a aquella vila, l’Ajuntament prengué mesures. Sabent de la baixa higiene de carrers i de moltes de les cases dels vilatans, el consistori va decidir comprar desinfectants com clorur de calci i sulfat de coure en escreix. La por fou tan extrema que es va fer tancar l’escola, fumigar a tots els transeünts de fora, i fins i tot es va ordenar suspendre la Festa Major per Sant Llorenç. Allò últim enlairà les protestes populars en contra l’alcalde de casa benestant. Els jornalers i rabassaires veien castrades unes festes on el còlera no hi tenia res a veure. L’Ajuntament en canvi veia molt complicada la fumigació dels molts forasters que vindrien. Fos com fos, i en protesta contra l’alcalde, alguns van organitzar un ball amb piano per Sant Llorenç. Si amb això no en tingueren prou sortiren pel carrer a protestar, en fi que li muntaren uns esquellots al batlle. Aquell, en Josep Rabadà i Espolet, va acusar a la oposició del consistori d’estar darrera de les protestes. En concret va denunciar a Josep Vives, Josep Magre i Francesc Gavaldà d’aquell scratching en contra d’ell. La denúncia va progressar i aquells tres homes foren cessats de l’Ajuntament. Així ho emmenà el govern civil el 17 de setembre d’aquell 1885. Cal recordar que des de la Restauración borbònica l’Ajuntament estava format per sectors conservadors de famílies benestants. Però, i paradoxalment, tot aquell enrenou no va servir per a res. Al final l’epidèmia de còlera no va arribar al poble.

Per sort la fira del novembre no es va suspendre i l’activitat econòmica vilatana, aquell any més que altres, es va disparar. De fet fou una de les fires on més afluència de bestiar hi hagué (Santesmases, 2014). Potser, i havent mancat la Festa Major d’estiu, molts veïns de Vila–rodona varen tenir més ganes d’assistir a la fira d’aquell any i més ramaders hi portaren més ramats. Allò va crear un excés d’oferta i una baixada dels preus per xai i cabra. De fet es varen registrar l’arribada de més 12.000 caps d’oví, un rècord d’oferta durant aquelles èpoques. Però no sols de venedors i compradors s’omplia la fira. La concurrència de pispes, estafadors i jugadors professionals era també cosa normal. Cartes i daus feien creure en la sort d’uns i en la desgràcia dels altres. Les juguesques pujaven assolint molts diners, terres i cases. Pagesos ignorants hi apostaven el que els professionals els hi robaven. Tanmateix els robatoris de diners, animals i carros sovintejaven durant la fira (Santesmases,2014). En fi, que davant tanta picaresca, pispes i estafadors professionals la guàrdia civil i el jutge no donaven abast a foragitar tants astuts. Però els del poble no eren caps sants i molts n’hi havia que l’alcohol, els plaers i el joc els allargaven les nits. De fet alguna casa benestant de Vila–rodona va guanyar força terres amb travesses i cartes. Òbviament en tot allò la moral catòlica hi havia romàs lluny, un fet que s’havia anat rostint des dels temps de mossèn Morer amb pocs feligresos i mals missaires. Prova d’allò era la recaptació d’almoines de Vila–rodona, una de les més baixes de la província. Durant el 1885 caigueren sols uns 0,16 rals per persona, mentre que altres pobles més modestos se’n donava proporcionalment quatre vegades més. Exemples d’aquells vilatges més caritatius en foren l’Albà, Masarbonès, el Montmell, la Bisbal del Penedès, i Albinyana la que més (Santesmases, 2007). En fi, que a Vila–rodona, poca almoina i molt vi.

Amb una Festa Major suspesa i una Fira esplendorosa, el record del còlera va fer reaccionà a l’administració. Durant el juny de 1886 el diputat a les Corts, Gabriel Ballester, va començar a fer gestions per a les obres de captació d’aigua potable a Vila–rodona. El problema fora el context polític espanyol canviant. Aquell mateix any s’inicià el regnat d’Alfonso XIII que s’enfrontava a dos enemics del seu absolutisme borbònic, el creixent catalanisme polític i els enfortits moviments obrers. Enric Prat de la Riba i la seva Lliga Regionalista en foren protagonistes del primer context. Els anarquistes i la CNT ho foren del segon. Si a allò si sumaven dues xacres més, la crisi del tèxtil i l’endeutament bancari, les gestions per iniciar la captació d’aigua a Vila–rodona foren un prec en el desert. L’estat estava desconcertat, els empresaris acollonits, els obrers en peu de guerra i la banca, amb tants crèdits concedits, sense capital. En resum, endeutament i crisi. No obstant allò, i mica en mica, la burgesia catalana va entrar en una millora important obrint-se al món europeu. S’expandí així, i des de l’Art Decour francès, el modernisme català amb cases, art i mobles fins ben entrat el segle XX. Però d’aquell context refistolat va romadre força lluny de Vila–rodona. Allí les cases benestants ostentaven una clara hegemonia feudal sobre els jornalers, una preeminència que no resolia la captació d’aigua potable. Aquella, i donada la situació nacional abans detallada, no parava de trobar traves burocràtiques, legals i econòmiques, és a dir, el problema de l’aigua continuava creixent. De fet la població de Vila–rodona havia passat dels 2.200 vilatans amb el conseqüent augment de demanda en pous i cisternes. Prova que la població continuava creixent en foren el nombre d’alumnes a l’escola municipal, uns 130 nens i unes 80 nenes. Aquella major proporció de xicots probablement denotava la major escolarització d’aquells sota un context masclista. Una altra dada que ens indicava una elevada població a Vila–rodona foren els 500 nens i nenes que s’hi confirmaren aquell 1886. Del cert que aquell any fou ple parts, un fet que potser va propiciar un major nombre de dones mortes, unes 40, que d’homes, uns 26. Mentre, i durant aquell 1886, una paradoxa històrica creixia, naixia el borbònic Alfons XIII i a Nova York s’enlairava l’estàtua de la llibertat.

Un fet social que mostrava aquella expansió demogràfica aparegué durant la Festa Major d’aquell 1886. De fet, i des de la Restauración, s’organitzaven dos envelats a Vila–rodona, un de caire conservador amb famílies benestants afins a l’Ajuntament, i un altre de caire progressista més popular. Les orquestres que hi venien eren reconegudes i vingudes des d’Olesa, Sant Sadurní, Martorell, Sabadell o Barcelona. Tot plegat una festa molt lluïda que molts pobles del voltant envejaven. Però, i per millorar la festa, aquell any un grapat de joves van aconseguir permís de l’Ajuntament per instal·lar un tercer envelat. El lloc concedit fou la nova plaça dels Arbres. Tot allò era senyal que molts joves estaven creixent en la vila buscant la seva pròpia identitat. De fet ells mateixos, i durant aquella mateixa Festa Major, van estrenar un nou cor anomenat Lo Renaixement. Aquell nom ja era mirall de les nova sang que pujava, un nom probablement inspirat en el de la Renaixença, un moviment que feia revifar la cultura, història i llengua catalanes.

Òbviament l’envelat jove i el popular es deurien omplir força mentre que el conservador veié més reduïda la seva audiència. De totes maneres aquell últim estava format per qui s’havia constituït com una nova noblesa a Vila–rodona. Sols cal entendre que els amos de grans terres eren pocs i molts ja vivien de renda. El costum d’aquells últims era passejar pel matí controlant terres, vinya i rabassaires per passar la tarda fent tertúlia, cafè, i jocs de cartes i daus. Però el problema no eren els passeigs o el control, el problema era la diferència extrema entre l’economia dels benestants i la dels rabassaires. De fet el nombre d’aquells últims no parava de créixer davant l’expansió de la vinya. Però ja se sap que no es pot matar tot el que és gras i que qui tot ho vol, tot ho perd. Els amos concedien en rabassa més terres veient incrementar les càrregues de vi, tot i que allò tenia un defecte, la sobreproducció. De fet el preu del vi havia baixat durant els últims sis anys. Amb un descontent així, amos i rabassaires en patien les conseqüències, una infecció que aniria creixent durant la resta d’aquell segle per petar a inicis del següent. Abans però una altra malaltia afectaria la vinya de Vila–rodona. Tot plegat un conjunt d’infortunis que s’abalançaven sobre terres, ceps i raïms amb una captació d’aigua potable a les quimbambes.