DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

viernes, 30 de junio de 2017

78. Vila-rodona entra a la Revolució Industrial

La Revolució Industrial avançava en ferm, els abusos dels amos esdevenien flagrants i els moviments obrers s’alçaven recalcitrants. Per exemple a Barcelona la vaga general d’aquell 1855 fou sonada. De fet el context polític nacional hi ajudava. Ja s’ha indicat que el Bienni Progressista estava fent de les seves. De fet aquell any es redactà una llei per expropiar béns a l’església, la qual cosa agradà a molts moviments obrers. La llei de Pascual Madoz obligava a posar a la venda les propietats del Comú i del clergat, moltes d’elles obtingudes des de la desamortització de Mendizábal. L’estat, i a canvi, mantenia el compromís d’utilitzar el 80 % d’aquelles vendes per a obres de millora dels municipis. Per tant molts ajuntaments, com el de Vila–rodona, es posaren mans a l’obra debilitant les administracions parroquials que acabarien mica en mica sense béns i desapareixent. Però la raó real per la qual el govern espanyol feia allò era la necessitat d’omplir les arques. Les fonts principals per omplir-les eren dues, les vendes ja esmentades i els crèdits des de l’estranger. De fet, i amb la garantia de totes aquelles desamortitzacions, l’estat progressista va generar suficient confiança en els mercats estrangers. Així fou que aquells li concediren grans crèdits mentre Espanya s’endeutava més i més, quelcom semblant al que passaria durant la crisi de 2008.

Però per quina raó Espanya necessitava tants diners? Doncs per mantenir el seu exèrcit escampat des d’Àfrica fins a l’Amèrica llatina. De fet, i durant el juliol d’aquell 1855, l’Ajuntament de Vila–rodona va rebre l’ordre de col·laborar amb 1.258 rals per al manteniment de la Milícia Nacional. Aquella costava 302.638 rals a nivell provincial. Així que el Comú es va haver de reunir per acordar com repartia la càrrega sobre els vilatans. El criteri fou segons la renda de cadascú, és a dir, pagarien més els qui més tinguessin. Fer-ho d’una altra manera, i amb els jornalers amb ganes de revolta, hagués encès la metxa de la dinamita. Cal recordar que el Bienni Liberal va animar a molts camperols a alçar-se en contra dels amos. Per tant la intenció de les famílies benestants, moltes d’elles en l’Ajuntament, fou salvaguardar les propietats davant les rebel·lions obreres. Potser tota aquella pressió va fer dimitir al capità de la Milícia Liberal de Vila–rodona. Durant l’octubre d’aquell 1855, Pere Rabadà va plegar d’aquell càrrec adduint motius de salut, però del cert que viuria molts més anys formant part d’altres entitats vilatanes i tenint un total de 17 fills.

Sota aquell context de la llei Madoz, el Comú es decidí i durant el 1856 va posar a subhasta l’edifici de les premses i el molí fariner. Aquell últim es convertiria amb el temps en un lloc molt popular a Vila–rodona, el cafè de El Molí, un centre social situat al carrer Major. D’igual manera la bassa que acumulava aigua per al funcionament d’aquell molí va donar nom al carrer que restaria darrere d’aquell cafè, l’actual carrer de la Bassa. La casa de les premses, però, va tenir una altra sort, i desapareixeria totalment. Allí s’hi havien arrendat durant dècades les premses per al raïm i l’oli, màquines les quals també foren venudes sota subhasta. En definitiva, la llei Madoz, les desamortitzacions i les vendes de béns comunals havien de sufragar els exèrcits espanyols.

Amb una població a l’alça tot es quedava petit a Vila–rodona. Aquell mateix 1856 el nombre d’habitants havia augmentat en cinquanta. Per tant moltes instal·lacions estaven al límit. Primer, i com ja es va veure, fou el cementiri, però ara li tocava a l’espai social de fires i festes, la plaça de la vila. Aquella quedava situada dins del primer recinte medieval en el carrer Major, l’actual plaça Vella. Ja durant els dies 7 i 8 d’abril es va parlar a l’Ajuntament d’aquell assumpte. El problema era que si es mantenia aquella petita plaça com a nucli social, la Fira del poble perillaria. Allò encetà les alarmes ja que aquella celebració del primer diumenge de novembre implicava una gegantina arribada de visitants, i amb ells, una grassa entrada de divises. Era durant aquella fira quan venien grans multituds a comprar i vendre productes, entre els més preuats, els animals. Aquells, i per raons d’espai, se situaven a dalt del castell en l’actual carretera de Can Ferrer, l’antic camí de Barcelona. Aquell indret havia gaudit de fires des de l’Edat Medieval però ara esdevenia insuficient. Altres pobles competien amb Vila–rodona, com el Pla de Santa Maria, i la fira n’era un pa ben gros.

Però no sols la manca d’espai a la plaça del poble era el problema. La casa del Comú, d’orígens medievals també, estava a les últimes. Aquella restava situada a llevant de la plaça Vella amb unes porxos a l’entrada. Aquells son la part actual construïda i guanyada a la plaça. En fi, que el mal estat d’aquell vell ajuntament demanava una solució (Santesmases, 2014).

Sota aquell context de plaça petita i ajuntament en les últimes, fou que el Comú proposà demanar a l’estat els terrenys de l’antic cementiri i de l’hort parroquial per tal d’establir-hi la nova plaça i l’Ajuntament de Vila–rodona. De fet aquells terrenys havien estat desamortitzats pel govern tot just l’any anterior. Així doncs l’antiga plaça porxada de Vila–rodona, plaça de la Constitució, amb el seu arnat Ajuntament, volien migrar cap un lloc més gran a canvi de soterrar tots els seus morts.

Mentre les coses de palau anaven rau-rau, aquell tenia altres trifulgues més grosses que resoldre. L’estat espanyol vivia convuls en el Bienni Liberal i difícilment va atendre amb rapidesa la nova demanda de Vila–rodona. De fet aquell juliol de 1856 una nova constitució fou redactada pels progressistes, potser la més avançada i democràtica del moment, però aquella Espanya monàrquica, medieval i absolutista no estava preparada per a millores. Un nou cop d’estat va destituir el govern moderat espanyol i al final no es va promulgar aquella constitució amb el conseqüent disgust polític, social i cultural. Revoltes i vagues hi hagueren a les ciutats industrials del Vallès i del Barcelonès, la qual cosa alertà als absolutistes. Així fou que els industrials espantats exigiren al Govern que actués amb més repressió. Després d’algunes accions rotundes, el govern espanyol, i com ja s’ha indicat, estava en bancarrota sota un dèficit brutal. Per tant no va poder continuar i davant aquella impotència alguns dels seus membres varen plegar traient novament l’estendard de la monarquia salvadora. Ells foren els qui demanaren que la reina Isabel II retornés el poder, la dictadura, al general Narváez. Amb aquell acte es posà fi a les esperances dels jornalers i al seu Bienni Liberal.

Durant el 1857 la població de Vila–rodona continuava a l’alça amb un creixement d’uns 41 habitants. Així s’assoliren els 1992 vilatans, la qual cosa significava una gran fita. Darrera tot aquell creixement s’hi amagaven la fi dels conflictes armats i les millores tecnològiques de la Revolució Industrial. De fet durant l’any següent, el 1858, Vila–rodona va iniciar el seu camí industrial. En Francesc Gallofré va comprar un bon gruix de maquinària per al molí paperer de La Serra, però no pas per fer moldre pasta de paper sinó per a una idea radicalment diferent. En breu la Serra es transformaria en una fàbrica de filats i estampats. Però pensar que aquell va ser el primer intent fabril d’aquell poble seria injust. Ja s’han esmentat les nombroses destil·leries que feien aiguardent gràcies a la vinya. De fet el cadastre d’aquell 1858 mostrava clarament el predomini dels ceps, un 74 %, davant altres cultius com els sembrats, un 13 %, l’olivera, un 6 % i l’horta, amb un 3 %. Cal també remarcar la minsa extensió de terres no cultivades d’aquell moment. El bosc i la garriga havien baixat fins a un 14 %, és a dir, que pràcticament es cultivava tot el que es podia fossin planes, vessants o cims. De fet la dita ja ho deia, al setembre als plans i als cims ja s’hi cullen raïms.

Sota aquell context industrial i mercantil Vila–rodona no parava de créixer. L’any 1859 assolí el màxim nombre de naixements de tot el segle, uns 103, fet que explicava per quina raó se li va apujar el sou al mestre. Dels 2.000 rals l’any 1852 es passà als 3.600 rals durant aquell 1859. El mateix se li aplicà al salari de la mestra però aquella cobrava un 33 % menys. Ambdós impartien classes a l’escola situada en els baixos de l’hospital del carrer Major.

Amb aquella Vila–rodona en plena expansió, les seves obres públiques també s’hi avenien. Durant aquell 1859 es debatia a l’Ajuntament si l’hort del rector, antic cementiri, pertanyia o no a la desamortització. La intenció d’aquell parlament era incloure aquell terreny en la construcció de la nova plaça de Vila–rodona. Finalment s’acordà sol·licitar al govern la cessió d’aquell hort per tal d’ubicar-hi la nova plaça. Aquell mateix any s’ordenà el trasllat de les restes humanes de l’antic cementiri al nou. En resum, es feien òbvies les presses i la urgència del consistori en la construcció de la nova plaça pública.

Una de les millores agrícoles més importants d’aquelles èpoques havien estat els adobs. Antigament s’empraven femtes, cendres i restes vegetals, però aquells nutrients vegetals pecaven d’un greu problema, poc nitrogen. L’entrada d’adobs rics en aquell element feren augmentar la producció i la qualitat de les collites. Prova del mateix es veié durant el 1860 amb l’expansió d’aquells nous adobs i en l’elevat preu del vi (Badia, 2005). Per tant, i amb aquelles bonances, la població d’aquell 1860 va tornar a créixer amb un repunt en el nombre de naixements. Aquell any s’assoliren els 2056 habitants a Vila–rodona amb una mitjana de 89 parts anuals. De fet, i durant aquell segle, la mitjana de fills per família era de 3,8. El més normal, i així es veia en el 72 % de les famílies, era tenir-ne més de 5 fills, però sols un 10% n’engendraven més de 10. Com a fet excepcional cal remarcar el matrimoni entre Pere Rabadà i Llorens, capità de la Milícia Nacional entre el 1854 i el 1856, amb Eulàlia Mayné. Ells dos, entre els anys 1846 i 1865, tingueren 16 fills, els 4 últims de bessonada.

Però les millores tecnològiques d’aquella Revolució Industrial no sols feren créixer la demografia, les collites i la plaça de la vila, també les cases de Vila–rodona iniciaren canvis. A partir d’aquell mig segle, i per alleugerir de pes i despeses la construcció de les llars, es passà a l’ús de la canya en lleixes i replans combinat amb els cairons en les piques. A més, i en breu, el ciment i formigó entrarien a formar part de l’esquelet dels edificis.