73. Guerres carlines i la desamortització de Mendizábal

Mentre Vila–rodona vivia un 1832 positiu, la cosa es capgiraria en breu per una nova trifulga llunyana. Aquell any el nombre de morts fou baix amb uns 13 homes difunts i unes 26 dones. El nombre de parts havia estat positiu fet que potser explicaria aquell major nombre de mullers mortes que d’homes. Cal recordar que encara es produïen moltes difuntes per causes del part. No obstant allò el creixement anual de Vila–rodona fou força important amb uns 36 habitants de més. Però la pau no podia durar massa en aquella Espanya convulsa. L’assumpte de sempre havia de destorbar la calma de la gent. Durant els últims tres segles les principals guerres havien estat per veure quina dinastia, noble o capsigrany es feia amb la corona i les seves colònies. Doncs durant aquell 1833 tocava un altre capítol del mateix, un conflicte que a quilòmetres de Catalunya tindria els seus partidaris i els seus detractors. Vila–rodona i les seves muralles en patirien amb sang les conseqüències (Santesmases, 1984).

El 29 de setembre de 1833 el rei Fernando VII va expirar passant el tron a Isabel II. El problema era que la reina sols tenia tres anys d’edat, i tot i que, a Rey muerto, rey puesto, allí s’hi volia posar tothom. Maria Cristina de Borbón, mare d’Isabel, va ocupar el regnat en substitució temporal de la seva filla. Però un altre de la família no estava d’acord que tanta progesterona governés Espanya. Així passà que Carlos María Isidro de Borbón, germà del rei difunt i oncle d’Isabel II, provoqués la Primera Guerra Carlina. Maria Cristina, buscant recolzament, es va fer afí als liberals. En certa forma es repetien els antics ideals del Trienni Liberal però ara sota aspirants diferents. Els carlistes eren partidaris d’una monarquia absolutista recolzant a l’església mentre que els isabelins, amb Maria Cristina de Borbó, es mostraven afins a la burgesia liberal no tan eclesiàstica. Vila–rodona ja sabem de quin peu calçava i rebria els atacs dels carlistes en més d’una ocasió. En fi que molt sovint veuríem als seus vilatans refugiats a dalt del castell per una guerra de causes llunyanes. Aquell 1833 però, no començaren les trifulgues ni els morts. De fet el creixement demogràfic de l’any anterior va continuar a l’alça amb uns 35 habitants més, fet el qual es repetí també pel 1834 amb uns altres 35 que farien assolir a Vila–rodona una població de 1382 vilatans (Comas, 2014). Val a dir que aquell 1834 pintaven bastos i que la crisi de preus agrícoles per Europa continuava. De fet les males collites amenaçaven al poble i sabent que a l’abril cada gota val per mil, a Vila–rodona es feren diferents rogatives per manca de pluja aquell mes. S’hi afegiren càntics de lletanies a l’església que no sabem si van tenir èxit. Pel creixement demogràfic que s’ha enregistrat hauríem de pensar que al final va ploure el que calia amb una altra bona nova aquell any, que els mètodes brutals de la Inquisició havien estat finalment abolits.

Però la guerra havia d’arribar tard o d’hora a Vila–rodona, més si la Milícia Nacional Liberal continuava al poble. Així fou que de maig a juny de 1835 dos morts per arma vingueren. La cosa s’anà escalfant durant aquell estiu i començaren més revoltes cremant convents i monestirs per Barcelona. Els liberals, per tant, no s’estaven de contemplacions i actuaven amb violència contra els béns clericals. De fet el govern liberal vigent a Espanya n’estava preparant una de forta en contra les propietats de l’Església. A Vila–rodona allò afectà en gran manera al convent dels Servents de Maria, els Servites. Aquells monjos havien recuperat el convent del qual havien estat expulsats feia uns anys. De fet, feien missa cada dia al seu temple. Però la imminent acció liberal sobre els béns del monestir feia témer el pitjor. Allò explicaria que el 29 d’agost d’aquell any el rector de Vila–rodona fes acte de possessió de tots els ornaments i objectes litúrgics del convent. L’Església havia acaparat massa poder i molts li tenien ganes. A més la crisi de preus agrícoles per tot Europa des de 1816 havia despertat a la gent en contra el feudalisme eclesiàstic. Fins i tot la burgesia i la pagesia benestant es mirava malament aquell Regne de Déu. En fi, que una fosca plaga de voltors planava sobre els béns eclesiàstics.

  

L’efecte fonamental de la futura desamortització a Vila–rodona seria la fi d’un context heretat feia vuit segles. Aquell poble havia de pagar impostos medievals com el delme i la primícia, havia d’arranjar les seves pròpies infrastructures com camins i marges, i finalment havia d’obeir les consignes del senyoriu de la seu episcopal de Barcelona, el bisbe. Però, i a més, edificis com el castell, el convent o l’església construïts per ells, restaven sota l’arbitri del bisbe. Ara la desamortització canviaria les coses abolint aquells impostos i poders medievals tot nacionalitzant les propietats eclesiàstiques. De fet, i sota la imminent desamortització, l’Ajuntament de Vila–rodona ja havia fet acte de possessió del convent dels Servites i del castell. Conseqüència d’aquella primera expropiació uns 12 frares foren expulsats del monestir. Molts d’ells es varen quedar a Vila–rodona en cases de familiars. Tanmateix el castell i les terres del convent es posaren a la venda en favor del consistori. Abans però, i desamortitzat també el convent en favor del Comú, es desmantellà l’edifici per a fortificar millor Vila–rodona en contra dels seus enemics carlistes. Sent Vila–rodona un reducte liberal rodejat de simpatitzants carlistes, urgia reforçar les muralles. Així fou que el convent acabà en runes aquell mateix any perdent-se retaules i altres obres d’art cremades. Però les obres de millora del fort no en tingueren prou amb els cabirons i rocs del convent. Així passar que alguns vilatans es dirigiren a Santes Creus per assaltar i cremar el monestir junt amb altres miquelets i francesos. En fi que aquell 1835 resultà un any de grans reformes immobiliàries, de conflictes armats i de la fi de la fira a Vila–rodona.

Com s’ha pogut observar els liberals no eren massa missaires i menys encara els de Vila–rodona. De fet un tal R. Pistol d’aquella vila va capitanejar la profanació d’unes tombes reials a Santes Creus. En foren la de Jaume II i de la seva muller Blanca enterrats allí durant el segle XIV. Pistol i els seus acòlits varen esquarterar les mòmies de Jaume II, Blanca i altres per llençar-les al pou del Palau Reial. Intentaren el mateix amb la tomba de Pere el Gran però la robustesa del sarcòfag va suportar l’embat. Avui dia ha estat estudiat per un equip on una vilarrodonina, la doctora Marina Miquel, n’ha estat un dels màxims exponents. Per aquells estudis sabem, entre d’altres coses, que el nivell de preservació de la mòmia és excel·lent fins al punt que s’ha pogut saber que el rei es tenyia la barba amb camamilla.

Vist tot l’anterior, i durant aquell 1836, la Desamortització de Mendizábal era un fet generalitzat que va ajudar a dissoldre l’economia proteccionista de les tabes, la producció gremial dels artesans i el règim senyorial de la seu episcopal. Traspassades moltes propietats dels Ajuntaments i l’Església a l’estat, les vendes de molts dels serveis i propietats començaran a sovintejar. Una de les vendes fou el castell de Vila–rodona que passà a Josep Sanahuja, qui al morí el deixà al seu germà Anton. D’altra banda les tabes dels contractes d’arrendament deixaran d’atabalar a molts vilatans i el lliure comerç va fer les primeres passes. Allò feia dirigir el sistema cap a la fi de l’Antic Règim per entrar definitivament en la Revolució Industrial. Un senyal era també que la fira de Vila–rodona de tradicions medievals ja no es celebrava.