75. Primeres gaianades sota la Renaixença Catalana

La fi de la guerra va comportar, com en anteriors ocasions, més tranquil·litat al poble, més blat a les llars i més mitjans per als matrimonis. Aquell 1841 es casaren a Vila–rodona un total de 24 parelles (Comas, 2014), però aquella bona xifra fou més conseqüència de l’elevat nombre de vidus i viudes que no pas de sacs plens de cereal. No obstant allò, la disponibilitat de més farina es feia evident amb el nombre de forns en actiu a Vila–rodona. Durant el 1842 la seu episcopal de Barcelona posseïa dos forns de pa a Vila–rodona, un al carrer Major i l’altre, a pocs metres, al carrer de la Pilota, actualment entre la Plaça Vella i la pujada de Sant Llorenç. Tenint en compte els 1679 vilatans d’aquell any, el lloguer d’aquells forns havia de ser molt productiu.

Però el retorn de l’assossec després de la guerra no podia oblidar un fet degut a la vinya. Amb l’expansió vinícola de les últimes dècades, el bosc s’havia reduït a la mínima expressió i amb ell la capacitat d’infiltració dels sòls. És a dir, el risc de gaianades s’havia fet molt més elevat. Durant el 23 i 24 d’agost d’aquell 1842 uns aiguats a la capçalera del Gaià comportaren unes greus inundacions per Santes Creus i Vila–rodona, l’anomenada gaianada de Sant Bartomeu (Serra, 2010). La notícia però no fou publicada fins el 28 d’agost en el diari El Constitucional. Com es pot observar, i donada la tecnologia d’aleshores, les noves corrien a un ritme diferent al d’ara. Però, i per acompanyar les desgràcies, el govern nacional era un desastre. El regent i general Espartero va voler imposar el seu tarannà militar al govern progressista del moment i a l’economia industrial catalana. La oposició no es va fer esperar i obrers, amos i descontents s’alçaren per diferents ciutats durant el 1843. Així fou que s’ordenà al general Prim bombardejar Barcelona des del Castell de Montjuïc. Però, tot i la rendició de la ciutat comtal en breu altres ciutats estatals com Sevilla, València i Reus també s’alçaren. Espartero va quedar desbordat i va emigrar a Anglaterra. La coalició de moderats i progressistes que encapçalaven aquelles revoltes contra Espartero, varen decidir asserenar aquella Espanya convulsa. Així, i utilitzant la credulitat de la gent en la monarquia, varen deixar la seva regència en mans d’una Isabel II amb sols tretze anys d’edat.

A Vila–rodona, i entre gaianada i gaianada, el pacífic 1843 va continuar portant cert progrés. De fet el nombre de difunts va baixar respecte als anys anteriors apareixent un suau creixement demogràfic (Comas, 2014). Gràcies a l’absència de guerra aquell poble es podia plantejar millores en el temple. De fet l’església, i a dir per les reprimendes del bisbe Pedro Martínez de San Martín, es trobava en molt mal estat. Així que durant la visita d’aquell a Vila–rodona en el mes d’agost, s’ordenà arreglar els mobles, els altars i els estris del temple. De fet els esforços per a la defensa del poble es reduïren en pro dels esforços per millorar-lo. Per exemple, la fi de la guerra va fer que a Vila–rodona es recollissin les armes de la Milícia Nacional liberal, quedant aquella dissolta temporalment l’any 1844. De fet aquell mateix any, i amb una Isabel II adolescent cedint poder al parlament, es va formar govern sota el Partit Moderat, el que simpatitzava amb els propietaris. Fou aleshores que els amos se sentiren segurs respecte als jornalers. Per aquella raó ja no calia la Milícia a Vila–rodona. La prova d’allò, com es veurà, arribaria deu anys més tard durant el Bienni Liberal de 1854. Per ara la cultura semblava passar davant de les armes. Un seguit de cultes anaven a endegar una nova etapa a Catalunya.

Però no sols Vila–rodona va gaudir de certa dedicació per a l’art i la cultura, també a Barcelona sorgí un moviment que canviaria per sempre un sentiment nacional. Un de les primeres mostres fou L’Oda a la Pàtria publicada a El Vapor l’any 1833. Més tard, durant el 1844, i sense guerres que fessin perdre les energies en altres necessitats, la cultura catalana va tenir el seu moment. En la Barcelona d’aquell 1844 s’expandí la Renaixença catalana associada a un període de creixement social, polític i econòmic. Es feia més que evident que l’absència de guerres borbòniques per al poder permetien la millora de vida de tots els altres. En altres paraules, dos segles de conflictes dinàstics havien enrederit l’economia nacional. Ara, i gràcies a les noves millores tecnològiques, econòmiques i mercantils, va sorgir un nou estament cultural català que disposava de temps i diners per convocar la Renaixença. Fins aquell moment la llengua, història i cultura catalanes no gaudien de massa reconeixement. La corona borbònica, i la burgesia que l’imitava, havien deixat al catalanisme com quelcom roí i de baixa categoria. De fet molts burgesos catalans parlaven el castellà per semblar més sofisticats, elegants i cultes. El català era considerat per tant una llengua rural, barroera i d’ignorants, un patois per als francesos. D’altra banda, la majoria de documents redactats en aquella època, per no dir gairebé tots, ho eren en castellà, mostra d’aquell rebuig cap al català des de les institucions hegemòniques i des de les classes benestants. Però la Renaixença va capgirar aquella tendència provocada per la corona borbònica. Ara un seguici de cultes catalans recuperarien llengua, cultura, història i tradicions dissoltes. Els Jocs Florals de 1859 en serien una mostra. En conjunt s’estava vivint una etapa de bonança i expansió.