DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

miércoles, 28 de junio de 2017

77. Bienni liberal a Vila-rodona

Vila–rodona continuava tenint sort durant aquella meitat de segle. El juny de 1854 una epidèmia de còlera es va estendre per Catalunya. Els vila–rrodonins temien l’arribada de la malaltia però aquella no els va entrar. En agraïment, i a finals d’any, ho festejaren amb una gran celebració. Però Vila–rodona no sols s’alegrà de l’absència del còlera, també de l’absència amb fets d’armes. Durant el juliol d’aquell 1854 s’esdevingué l’inici del Bienni Liberal amb moltes revoltes de rabassaires pel món rural, i vagues obreres per Barcelona. El Partit Progressista intentava reformar tot l’estat en contra del Partit Moderat que governava des de 1844. Hem d’entendre que el primer anava a favor dels jornalers i el segon era més simpatitzant dels amos. Així doncs, i davant d’aquells tumults, l’Ajuntament de Vila–rodona va reconstruir novament la Milícia Nacional (Santesmases, 1984). Cal recordar que aquella havia estat dissolta durant el 1844 quan els moderats governaven i els propietaris se sentiren segurs. Però aquell 1854 la truita s’havia girat i ara calien uns 55 milicians a Vila–rodona sota la capitania de Pere Rabadà i Llorens. La intenció del Comú, sent aquell liberal, no era animar a les rebel·lions, ans al contrari, el que es pretenia era neutralitzar-les. Els amos de les grans vinyes no desitjaven que les revoltes de les classes treballadores els esquitxessin les terres. Sols calia veure qui capitanejava la milícia de Vila–rodona, Pere Rabadà i Llorens, un membre d’una de les llars més benestants del poble. Finalment però, la sang no va arribar al riu.

Durant aquell 1854 una nova necessitat es va fer palesa a Vila–rodona. L’antic cementiri medieval situat on avui dia hi ha la plaça del poble, estava a vessar de morts. Els gairebé set-cents anys de la seva activitat l’havien saturat de cadàvers. No obstant allò, la política nacional també feia pressió per tal que els ajuntaments traslladessin les seves necròpolis fora del nucli vilatà. Però tal acció requeria del que sempre ranca als avars, de molts diners. Per aquella raó, i per a obtenir-los, l’Ajuntament de Vila–rodona va aconseguir finalment vendre el molí de La Molina. El comprador fou un tal Mateu Vives que per 22500 rals, unes 2100 lliures, es va fer seva la propietat. Així doncs, i en vistes de construir el nou cementiri, l’Ajuntament va valorar uns terrenys de Melcior Aluja a la partida de la Cabanya de Cabot. La cosa semblava urgir aquell juny donat l’informe que el metge va presentar a l’Ajuntament. En el document s’indicava que la necròpolis tufejava força, i sobretot durant els estius. Òbviament la mida discreta del lloc, la concentració conseqüent dels cadàvers, el darrer creixement de la població i la manca de segellaments de les tombes estava al darrere d’aquelles aromes. Sols cal veure que durant aquella primera meitat de segle s’hi havien enterrat allí un total de 3000 morts, una mitjana de 65 expiracions per any on la gran majoria eren o molt joves o força grans. Cal aclarir aquí el concepte de vell ja que als 40 un era gran, als 50 s’era vell, als 60 s’esperava la mort, i als 70, si hi arribaves, s’estranyaven que fossis revell i viu.

Donades totes les anteriors necessitats, alarmes i urgències, fou normal que el 8 d’octubre d’aquell 1854 s’iniciessin les obres del nou cementiri gràcies als ingressos de La Molina. No obstant allò, molts hi havia que encara recordaven altres gestions econòmiques de l’Ajuntament sense èxit. Una d’elles quan Manuel Domigo es va negar a vendre el forn de pa al Comú. Curiosament els dies 8 i 9 de desembre s’havia de celebrar una gran festa per agrair que el còlera català no havia arribat a Vila–rodona. Just el dia abans, i per la vigília d’aquell festejament, la commemoració va començar amb uns focs. La nit del 7 de desembre s’incendiava el forn de Manuel Domingo. A l’endemà ja es parlava de la necessitat de construir-ne un de nou per al poble. No obstant allò, el que en breu va romandre edificat fou el nou cementiri. El 18 de març de 1855 les obres ja estaven acabades i el 28 de novembre d’aquell any foren convenientment beneïdes. Però no sols el cementiri va estrenar nova obra, també el campanar de Vila–rodona fou finalment acabat tot i que sense arrebossar-ne les seves parets. En resum, aquella fou una època de millores gràcies a l’absència de guerres i a la màxima expansió de la vinya, un cultiu que ara semblava estabilitzar-se. Potser també aquell context d’avançaments, més el nou clima, tingués relació amb la fi de la construcció de barraques de pedra seca. Els avis consultats no tenen record que els seus besavis n’enlairessin cap, pel que potser aquella nova bonança en fos la responsable. De fet eren noves èpoques on les necessitats de mercat manaven sobre la terra i el clima començava a suavitzar-se.