DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999. També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

martes, 20 de junio de 2017

76. Vila-rodona i la II Guerra Carlina

Durant el 1845 Vila–rodona va continuar augmentant la seva població amb uns 37 habitants més. Allò estava sent acompanyat per un clar increment de les hectàrees de vinya que engrandien el poder de les cases benestants alhora que augmentava la venda de bestiar per a feines agrícoles durant les fires. Potser, i sota tot aquell context de millores, es va crear un nou impost que gravava el consum dels productes de primera necessitat, un IVA de l’època. Aquella taxa esdevingué de les més impopulars del segle. Molt probablement convenia un nou canvi dràstic. I de fet tanta pau sols era avís d’una cosa, que els qui tenien ganes de brega s’havien estat armant de nou.

Els carlistes, fora del poder, desitjaven que la reina Isabel II plegués. De fet aquella es mostrava força emocional en les seves decisions provocant algun que altre conflicte diplomàtic. És a dir, no esdevenia una reina racional, mesurada i docte, ans al contrari, s’enfrontava a alguns presidents per ximpleries, es deixava manipular pels trepes del moment o s’excedia en sexe amb molts homes. Vet aquí que Espanya anava perdent colònies per Amèrica i el país s’enfonsava per l’Atlàntic. No fou gens estrany doncs que els carlistes la volguessin fora. I així durant el 1846 va començar la Segona Guerra Carlista, o Guerra dels Matiners. El camp de batalla d’aquella es va concentrar en territori català. Per aquella raó els carlistes van canviar part del seu plantejament. Ara havien d’aconseguir el màxim nombre d’adeptes entre els catalans. Per aquella raó es mostraren progressistes i simpatitzants amb els comicis, molt diferent de l’absolutisme que defensaven antany.

De totes maneres, i davant el fet que la majoria de batalles es donarien en territori català, va provocar l’empobriment dels sectors agrícoles i el rebuig a la guerra per part d’aquells. Vila–rodona, zona de conreus, rebria l’embat dels escamots d’un i altre bàndol. Durant aquells combats moltes cases d’aquell poble s’enfonsaren. L’artilleria en va tenir la culpa mentre la vila es defensava dels atacs carlistes. Exemple d’allò el tenim el 28 d’agost de 1846 quan en Josep Vidal va sol·licitar de l’Ajuntament de Vila–rodona una indemnització per la casa que li havien ensorrat.
Tot i la guerra, la sequera de l’abril, les pregàries pertinents i els aiguats del maig, la població de Vila–rodona va continuar a l’alça. Aquell 1846 el nombre de vilatans va créixer amb uns 38 habitants de més, fet que es repetí durant el 1847 amb 33 més. Per tant sembla que el camp de batalla es mantenia lluny, o si més no, sense conseqüències greus per a Vila–rodona. Tot i així, una pèrdua important va sobrevenir durant aquell 1847. La política liberal tenia pressa i les desamortitzacions n’eren una gran eina. Amb els carlistes en peu de guerra, la desamortització va encarregar-se de l’antic hospital de Vila–rodona. Aquell edifici situat al carrer Major es nodria dels lloguers i rabassa d’unes terres que tenia, la Plana del Bitxo i l’horta. Però la desamortització els hi anul·là la propietat perdent aquells ingressos. Restant l’hospital sense sosteniment econòmic es va veure avesat a la ruïna. A partir d’aquell 1847 la seva activitat esdevingué migrada i discontínua.

Però, i a dir pels difunts, els fets d’armes arribaren a Vila–rodona durant el 1848. Aquell any caigueren unes 85 persones, nombre molt per damunt dels 60 normals. A més l’edat mitjana dels difunts estava en els 32,3 anys, també superior a la mitjana de 22. D’altra banda, i en contra del major nombre de morts per infeccions durant l’estiu, aquell 1848 hi va haver un nombre semblant de difunts, uns 18 hivernals i uns 23 estiuencs. Tot semblava indicar que alguns conflictes armats estaven fent estralls per aquell poble. De fet la població vilatana va disminuir en 20 habitants aquell any.

Si els atacs carlistes continuaven, les accions liberals s’hi tornaven i les desamortitzacions marcaven aquella torna. Durant aquell mateix 1848 els molins que antigament pertanyien a la seu episcopal, ara restaven en mans del Comú. Aquell els tenia arrendats a diferents moliners per uns 4000 a 7000 rals anuals, per tant els guanys eren per al poble i ja no per al bisbe. No obstant allò, la seu episcopal encara cobrava el censal d’un dels molins. En concret eren unes 60 lliures de les 675 que Pere Madorell, el moliner, en pagava per l’arrendament. Cal recordar que l’assumpte dels censals tenia orígens medievals. En la compra d’una propietat, la part no abonada, esdevenia una hipoteca de per vida. Si una casa costava 1000 lliures i sols se’n podien pagar 900, les 100 pendents generaven un crèdit a pagar eternament. Aquell censal  no sols el cobraven els poders eclesiàstics, sinó també els pagesos benestants. Posem el cas dels terrenys de la Quintana de l’Església que pertanyien a la família Rabadà, molt probablement al matrimoni Pere Rabadà i Eulàlia Mayné (Rabadà, 2016). Aquelles finques es varen oferir com a terreny edificable durant aquelles èpoques a un preu assequible però a canvi d’un censal. És a dir, el terreny era gairebé a cost zero a canvi de pagar una hipoteca de per vida sobre la casa que s’hi construïa. Però aquell dèbit s’heretava i passava als fills. Així en el record d’alguns encara s’ha pogut anotar el pagament d’unes 6 a 10 pessetes anuals que per Tots Sants, o per la Fira, que els hostes pagaven als amos. Així es veia com molts pagesos passaven per Cal Rabadà, o d’altres famílies benestants, per pagar el seu censal, una obligació que encara va durar fins a inicis del segle XX. De fet, i des del carrer de la Font fins a masies del terme, mig poble pagava censals a diferents amos (Rabadà 2016).

L’any 1849 va finalitzar la Segona Guerra Carlista, un fet que es notà en el repunt de naixements a Vila–rodona. Dels 70 de tendència es va saltar a uns 88 de mitjana durant la dècada. De fet el creixement vegetatiu anual fou d’uns 36 habitants, senyal que sense guerra les millores donaven fruit. Així que es podien dedicar més esforços en la gestió del poble que en la defensa. Vet aquí que durant aquell 1849 es va buscar una solució a un dels principals problemes del terme, l’aigua. Els conflictes pel regadiu entre hortes sovintejaven massa pel que el 9 de juliol d’aquell any es nomenà una comissió de dotze propietaris per tal de vigilar la bona administració del rec. Els torns començarien des d’horta Amunt per acabar al Torell. Els infractors serien castigats amb multes de 10 rals en primera falta, i de 20 en cas de reincidència (Santesmases, 1984).

Una altra millora que es va començar a plantejar pel poble era conseqüència de la guerra, els morts. Sota la preocupació de les autoritats estatals de treure els cementiris fora dels pobles, el 29 de juliol d’aquell 1849, l’Ajuntament es plantejà la construcció d’un de nou fora de Vila–rodona. La idea era instal·lar-lo prop el camí de Valls en uns terrenys de Pasqual Lleonart, però amb el temps es desestimà aquella idea.

Un altre aspecte positiu era l’escola del poble. Aquella estava situada a l’antic hospital del carrer Major. Allí, un cop l’any, i en presència de l’alcalde, del rector, de membres del consistori i de la comissió local d’instrucció primària, es feien uns exàmens als seus alumnes sobre catolicisme, lectura, escriptura, aritmètica i gramàtica. Als dotze més distingits se’ls regalava una estampa. Tot i així sembla que les nenes encara no rebien classes, o simplement no se les escolaritzava tant.
Però un dels canvis més importants i globals d’aquella meitat de segle fou l’incipient final de la Petitat Edat del Gel. A partir d’aquell moment, i mica en mica, els hiverns començarien a suavitzar-se.

Tot i tot, un fet capdal d’aquella etapa estava sent la revolució industrial i el creixement demogràfic català. En el 1850 aquella expansió industrial arribà a Vila–rodona, any durant el qual el creixement de la població va tornar a ser positiu amb 26 habitants més i amb pocs difunts. Cal indicar que a partir d’aquell 1850 es tornaria a registrar l’ofici de les persones en el registre parroquial, fet que havia prohibit el bisbe des de l’any 1803. Independentment del creixement demogràfic evident d’aquells anys, l’entrada de la indústria a Vila–rodona va venir pel tancament del molí paperer de la Serra. Aquell al deixar de funcionar com a tal passaria en breu a ser una fàbrica de filats i estampats.

Però no tot foren bones noves durant aquell 1850. Uns forts aiguats els dies 21 i 22 de setembre a la capçalera del Gaià provocaren l’anomenada gaianada de Sant Mateu, una crescuda que va malmetre els fonaments d’una de les arcades del pont de Vila–rodona. Per desgràcia l’Ajuntament anava curt de pressupost i no va poder fer arreglar els desperfectes. Finalment va haver de demanar els diners al govern de la província. La reparació del viaducte es realitzà durant l’any següent, el 1851, sota la direcció d’obres de Pere Forés. Aquella manca de diners de l’Ajuntament explicaria altres reaccions d’aquell. Durant el desembre d’aquell 1851 el Comú es va assabentar que la seu episcopal havia venut els dos forns de pa que posseïa. Molt probablement el bisbe, amb por de perdre aquells béns davant les desamortitzacions, va valorar la conveniència de vendre’ls i així obtenir-ne uns beneficis abans que ho fes l’Ajuntament. Però el Comú, amb la por que en mans privades pugés el lloguer dels forns per als vilatans, va nomenar una comissió per tal que aquells serveis fossin venuts al consistori. En aquell context l’Ajuntament va proposar als antics amos dels forns, Manuel Domingo, metge, Josep Miquel i Gavaldà i Josep Recasens, que renunciessin al contracte de venda en favor del Comú. Per desgràcia, i donat el preu que els deuria oferir l’empobrit Ajuntament, aquells propietaris s’hi van negar.

Tot i l’alça de la població de Vila–rodona, i els ingressos que generaven per al Comú, aquell no assolia sanejar els seus números. Per agreujar aquell dèficit el cementiri se li quedava cada cop més petit, els forns no abasten a la vila i moltes altres deficiències més. Per aquelles raons el 20 de març de 1852 l’Ajuntament va acordar posar a la venda un molí a peu de riu, anomenat la Molina, junt amb l’hort del costat. La intenció era òbvia, poder fer bossa per arranjar tot el que calia a Vila–rodona. Entre tot allò estava construir un cementiri nou, un altre forn, una font pública, les conduccions d’aigües del rec i acabar el campanar de l’església. Aquella venda però, va tardar un bon temps a fer-se i tots aquells projectes no arrencaren alhora. Per exemple el campanar romangué inacabat uns anys més.
Una de les millores en els aspectes culturals del poble fou el sou del mestre. Anys ençà havia cobrat la misèria de 100 lliures anuals, però durant aquell 1851 es té constància que el salari era d’uns 2000 rals, unes 187 lliures catalanes o unes 500 de les futures pessetes. Allò significava que des de 1829 gairebé s’havia duplicat el sou del docent. Però aquella societat considerava a la dona inferior i les mestres cobraven un 27 % menys, 1333 rals. Això sí, a homes i dones se’ls oferia allotjament inclòs.

Durant aquells anys també el nombre de casaments indicava millora a Vila–rodona. Si la mitjana de casaments rondava els 10 anuals, durant el 1851 en foren 20 i durant el 1853, 24. Allò també tenia conseqüències sobre el cadastre que havia augmentat en nombre de cases i superfície cultivada. No obstant allò també ens donava força idea dels impostos defraudats i dels tipus de cultius predominants. Dels 32,9 quilòmetres quadrats del terme, només 26 ho estaven declarats. Tot i els canvis en l’extensió del terme respecte a cadastres anteriors, aquells no justificaven aquell 20 % de terres declarades de menys. Òbviament la intenció d’allò era l’estalvi a efectes d’impostos. D’altra banda el cadastre d’aquell 1853 mostrava un clar predomini de la vinya amb un 69 % dels camps, seguit dels sembrats amb un 13 %, de l’olivera amb un 7 % i per últim l’horta amb un 3 %. La resta corresponien a bosc, garriga, i erms. Cultius com l’ametller, el garrofer i l’avellaner no hi consten al cadastre, senyal que foren introduïts més tard o que la seva explotació era ínfima.

Tot i les normatives establertes per a la regulació del regadiu dels horts, aquell any el problema no va venir per causa humana sinó per moviment de terres. Durant l’estiu d’aquell 1853 una esllavissada d’un tros de terra propietat de Josep Canals va malmetre la mina d’aigua del Raldonà. Això implicà que només passés la meitat de l’aigua amb el conseqüent problema per als regadius. Finalment, i amb urgència, les obres de neteja foren pagades entre l’Ajuntament, Josep Canal i Pere Madorell, el moliner.