74. I Guerra Carlina i Vila-rodona

Però tanta desamortització sols animà als carlistes a atacar novament Vila–rodona. De fet, i durant aquell 1836, onze vila–rodonins caigueren per la guerra. Però no sols difunts per armes hi hagueren ja que el creixement anual de Vila–rodona disminuí assolint una pèrdua d’11 habitants. De fet amb tants vilatans, i tants morts de feia segles, el cementiri al voltant de l’església romania saturat d’enterraments. Vet aquí que allò obligà a fa servir la necròpolis del convent dels Servites.

I si uns feien mal, els contraris s’hi tornaven. El 1837 fou un any de revoltes anticlericals. En primer lloc s’abolí el que els rectors cobraven dels pagesos, la primícia. Aquell dret de rebre una part dels fruits de tots els pagesos comportava el 40 % dels ingressos del rector a Vila–rodona. En segon lloc, i per ordre de la Junta de Enagenación, es va permetre que l’Ajuntament de Vila–rodona anés a Santes Creus per robar les campanes i quedar-se’n una per a la seva església. La resta serien cedides a l’exèrcit liberal per a la fabricació de canons. Treure les campanes del cimbori no resultà gens fàcil pel que al final sols es confiscaren algunes de menors quedant intacte aquelles. En tercer lloc no es va fer cas de les demandes del rector de Vila–rodona, Antoni Claramunt, que veia amb mals ulls que es trepitgés tant el cementiri. El fet era que s’estaven fent obres de millora de la muralla situada davant mateix de la necròpolis, avui dia carrer de la Muralla Nova. En quart lloc, i per raons també de saturació de creus, el cementiri va perdre la seva funció sent enterrats 25 cadàvers a la necròpolis del convent dels Servites (Santesmases, 2008). De fet l’Ajuntament ja havia proposat traslladar el cementiri a un altre indret però mossèn Claramunt s’hi oposava. I en cinquè lloc, i potser farts que aquell mossèn posés tantes pegues al simpatitzar probablement amb els carlistes, fou empresonat durant el novembre de 1837 fins al març de 1839. En fi, que els liberals empaitaven també als contraris fent-los-hi la guitza.

Però les muralles de Vila–rodona no s’estaven reforçant per a rebre bones noves. Durant aquell 1837 els fets d’armes aparegueren per Vila–rodona. La prova fou el major nombre d’homes difunts, uns 44, respecte al de dones, unes 26. El mateix tornaria a passar durant el 1838 amb 34 homes difunts davant sols 16 dones. Davant dels conflictes no era època de tenir fills i així es donaren molts pocs parts, uns 47. També, i donat el descens d’homes, el nombre de casaments esdevingué molt baix, per exemple durant el 1837 en foren sols quatre. Tot plegat indica que molts barons varen expirar sota la premsa absolutista dels carlistes. Aquell any, finalment, el creixement anual de població esdevingué negatiu amb una pèrdua de 12 habitants. Sota aquell context poques ganes i capacitat hi havia per a organitzar la fira de Vila–rodona que des de 1835 ja no es celebrava.

Però el pitjor estava per arribar. Durant el 1839 els carlistes tenien plans d’ocupar Vila–rodona. Per aquella raó s’enviaren tropes liberals des de Montblanc que feren foragitar l’atac imminent. Fets d’armes hi hagueren durant aquella incursió ja que dos cadàvers foren enterrats al convent dels Servites. Posteriorment l’agost fou encara més mortífer amb 28 morts. A final d’aquell 1839 hi hagueren un total de 114 difunts amb sols 50 parts. Tot plegat la població de Vila–rodona va patir una pèrdua de 64 habitants. Hem de pensar que la causa d’aquell elevat nombre de difunts fou barreja de fam, epidèmies i fets d’armes. Això sí, l’augment de vidus i vídues va fer augmentar el nombre de casaments assolint-se els 26. Cal adonar-se que durant aquell segle una quarta part dels contraents de matrimoni eren vidus, i la proporció deuria augmentar força durant etapes de guerra. La causa era que el matrimoni oferia més garanties de supervivència en la vellesa que no pas la solteria. Vet aquí que la superació de la viduïtat mitjançant noces fos una pràctica habitual i els concos empedreïts l’excepció (Santesmases, 1984).

Durant el 1840 la població de Vila–rodona va continuar caient en uns 12 habitants de menys. Tot i així val a dir que no tot eren males noves ja que la família Figuerola va aconseguir una bona collita de vi aquell any, unes 15 càrregues de vi. També l’aiguardent del poble s’havia convertit en un producte estrella. El beuratge espirituós s’exportava força cap a Europa i Amèrica. Vet aquí les nombroses destil·laries que hi treballaven pel poble. Una d’elles, la de Cal Rabadà, situada a la plaça de l’actual carrer de la Bassa.

Potser el conjunt de les anteriors bones noves eren el preludi del final d’una època grisa. De fet, i durant aquell 1840, les tropes carlistes escaparen per la frontera francesa després de diferents derrotes. Maria Cristina renunciaria a la regència d’Espanya en favor de la seva filla de deu anys, Isabel II. Mentre la jove reina assolia la majoria d’edat, es va traslladar temporalment la regència al general Baldomero Espartero, qui volia crear un govern de caire progressista. En fi, que la Primera Guerra Carlina havia acabat i gràcies a allò es tornaria a organitzar la fira de Vila–rodona.