78. Vila-rodona entra a la Revolució Industrial

La Revolució Industrial avançava en ferm, els abusos dels amos esdevenien flagrants i els moviments obrers s’alçaven recalcitrants. Per exemple a Barcelona la vaga general d’aquell 1855 fou sonada. De fet el context polític nacional hi ajudava. Ja s’ha indicat que el Bienni Progressista estava fent de les seves. De fet aquell any es redactà una llei per expropiar béns a l’església, la qual cosa agradà a molts moviments obrers. La llei de Pascual Madoz obligava a posar a la venda les propietats del Comú i del clergat, moltes d’elles obtingudes des de la desamortització de Mendizábal. L’estat, i a canvi, mantenia el compromís d’utilitzar el 80 % d’aquelles vendes per a obres de millora dels municipis. Per tant molts ajuntaments, com el de Vila–rodona, es posaren mans a l’obra debilitant les administracions parroquials que acabarien mica en mica sense béns i desapareixent. Però la raó real per la qual el govern espanyol feia allò era la necessitat d’omplir les arques. Les fonts principals per omplir-les eren dues, les vendes ja esmentades i els crèdits des de l’estranger. De fet, i amb la garantia de totes aquelles desamortitzacions, l’estat progressista va generar suficient confiança en els mercats estrangers. Així fou que aquells li concediren grans crèdits mentre Espanya s’endeutava més i més, quelcom semblant al que passaria durant la crisi de 2008.

Però per quina raó Espanya necessitava tants diners? Doncs per mantenir el seu exèrcit escampat des d’Àfrica fins a l’Amèrica llatina. De fet, i durant el juliol d’aquell 1855, l’Ajuntament de Vila–rodona va rebre l’ordre de col·laborar amb 1.258 rals per al manteniment de la Milícia Nacional. Aquella costava 302.638 rals a nivell provincial. Així que el Comú es va haver de reunir per acordar com repartia la càrrega sobre els vilatans. El criteri fou segons la renda de cadascú, és a dir, pagarien més els qui més tinguessin. Fer-ho d’una altra manera, i amb els jornalers amb ganes de revolta, hagués encès la metxa de la dinamita. Cal recordar que el Bienni Liberal va animar a molts camperols a alçar-se en contra dels amos. Per tant la intenció de les famílies benestants, moltes d’elles en l’Ajuntament, fou salvaguardar les propietats davant les rebel·lions obreres. Potser tota aquella pressió va fer dimitir al capità de la Milícia Liberal de Vila–rodona. Durant l’octubre d’aquell 1855, Pere Rabadà va plegar d’aquell càrrec adduint motius de salut, però del cert que viuria molts més anys formant part d’altres entitats vilatanes i tenint un total de 17 fills.

Sota aquell context de la llei Madoz, el Comú es decidí i durant el 1856 va posar a subhasta l’edifici de les premses i el molí fariner. Aquell últim es convertiria amb el temps en un lloc molt popular a Vila–rodona, el cafè de El Molí, un centre social situat al carrer Major. D’igual manera la bassa que acumulava aigua per al funcionament d’aquell molí va donar nom al carrer que restaria darrere d’aquell cafè, l’actual carrer de la Bassa. La casa de les premses, però, va tenir una altra sort, i desapareixeria totalment. Allí s’hi havien arrendat durant dècades les premses per al raïm i l’oli, màquines les quals també foren venudes sota subhasta. En definitiva, la llei Madoz, les desamortitzacions i les vendes de béns comunals havien de sufragar els exèrcits espanyols.

Amb una població a l’alça tot es quedava petit a Vila–rodona. Aquell mateix 1856 el nombre d’habitants havia augmentat en cinquanta. Per tant moltes instal·lacions estaven al límit. Primer, i com ja es va veure, fou el cementiri, però ara li tocava a l’espai social de fires i festes, la plaça de la vila. Aquella quedava situada dins del primer recinte medieval en el carrer Major, l’actual plaça Vella. Ja durant els dies 7 i 8 d’abril es va parlar a l’Ajuntament d’aquell assumpte. El problema era que si es mantenia aquella petita plaça com a nucli social, la Fira del poble perillaria. Allò encetà les alarmes ja que aquella celebració del primer diumenge de novembre implicava una gegantina arribada de visitants, i amb ells, una grassa entrada de divises. Era durant aquella fira quan venien grans multituds a comprar i vendre productes, entre els més preuats, els animals. Aquells, i per raons d’espai, se situaven a dalt del castell en l’actual carretera de Can Ferrer, l’antic camí de Barcelona. Aquell indret havia gaudit de fires des de l’Edat Medieval però ara esdevenia insuficient. Altres pobles competien amb Vila–rodona, com el Pla de Santa Maria, i la fira n’era un pa ben gros.

Però no sols la manca d’espai a la plaça del poble era el problema. La casa del Comú, d’orígens medievals també, estava a les últimes. Aquella restava situada a llevant de la plaça Vella amb unes porxos a l’entrada. Aquells son la part actual construïda i guanyada a la plaça. En fi, que el mal estat d’aquell vell ajuntament demanava una solució (Santesmases, 2014).

Sota aquell context de plaça petita i ajuntament en les últimes, fou que el Comú proposà demanar a l’estat els terrenys de l’antic cementiri i de l’hort parroquial per tal d’establir-hi la nova plaça i l’Ajuntament de Vila–rodona. De fet aquells terrenys havien estat desamortitzats pel govern tot just l’any anterior. Així doncs l’antiga plaça porxada de Vila–rodona, plaça de la Constitució, amb el seu arnat Ajuntament, volien migrar cap un lloc més gran a canvi de soterrar tots els seus morts.

Mentre les coses de palau anaven rau-rau, aquell tenia altres trifulgues més grosses que resoldre. L’estat espanyol vivia convuls en el Bienni Liberal i difícilment va atendre amb rapidesa la nova demanda de Vila–rodona. De fet aquell juliol de 1856 una nova constitució fou redactada pels progressistes, potser la més avançada i democràtica del moment, però aquella Espanya monàrquica, medieval i absolutista no estava preparada per a millores. Un nou cop d’estat va destituir el govern moderat espanyol i al final no es va promulgar aquella constitució amb el conseqüent disgust polític, social i cultural. Revoltes i vagues hi hagueren a les ciutats industrials del Vallès i del Barcelonès, la qual cosa alertà als absolutistes. Així fou que els industrials espantats exigiren al Govern que actués amb més repressió. Després d’algunes accions rotundes, el govern espanyol, i com ja s’ha indicat, estava en bancarrota sota un dèficit brutal. Per tant no va poder continuar i davant aquella impotència alguns dels seus membres varen plegar traient novament l’estendard de la monarquia salvadora. Ells foren els qui demanaren que la reina Isabel II retornés el poder, la dictadura, al general Narváez. Amb aquell acte es posà fi a les esperances dels jornalers i al seu Bienni Liberal.

Durant el 1857 la població de Vila–rodona continuava a l’alça amb un creixement d’uns 41 habitants. Així s’assoliren els 1992 vilatans, la qual cosa significava una gran fita. Darrera tot aquell creixement s’hi amagaven la fi dels conflictes armats i les millores tecnològiques de la Revolució Industrial. De fet durant l’any següent, el 1858, Vila–rodona va iniciar el seu camí industrial. En Francesc Gallofré va comprar un bon gruix de maquinària per al molí paperer de La Serra, però no pas per fer moldre pasta de paper sinó per a una idea radicalment diferent. En breu la Serra es transformaria en una fàbrica de filats i estampats. Però pensar que aquell va ser el primer intent fabril d’aquell poble seria injust. Ja s’han esmentat les nombroses destil·leries que feien aiguardent gràcies a la vinya. De fet el cadastre d’aquell 1858 mostrava clarament el predomini dels ceps, un 74 %, davant altres cultius com els sembrats, un 13 %, l’olivera, un 6 % i l’horta, amb un 3 %. Cal també remarcar la minsa extensió de terres no cultivades d’aquell moment. El bosc i la garriga havien baixat fins a un 14 %, és a dir, que pràcticament es cultivava tot el que es podia fossin planes, vessants o cims. De fet la dita ja ho deia, al setembre als plans i als cims ja s’hi cullen raïms.

Sota aquell context industrial i mercantil Vila–rodona no parava de créixer. L’any 1859 assolí el màxim nombre de naixements de tot el segle, uns 103, fet que explicava per quina raó se li va apujar el sou al mestre. Dels 2.000 rals l’any 1852 es passà als 3.600 rals durant aquell 1859. El mateix se li aplicà al salari de la mestra però aquella cobrava un 33 % menys. Ambdós impartien classes a l’escola situada en els baixos de l’hospital del carrer Major.

Amb aquella Vila–rodona en plena expansió, les seves obres públiques també s’hi avenien. Durant aquell 1859 es debatia a l’Ajuntament si l’hort del rector, antic cementiri, pertanyia o no a la desamortització. La intenció d’aquell parlament era incloure aquell terreny en la construcció de la nova plaça de Vila–rodona. Finalment s’acordà sol·licitar al govern la cessió d’aquell hort per tal d’ubicar-hi la nova plaça. Aquell mateix any s’ordenà el trasllat de les restes humanes de l’antic cementiri al nou. En resum, es feien òbvies les presses i la urgència del consistori en la construcció de la nova plaça pública.

Una de les millores agrícoles més importants d’aquelles èpoques havien estat els adobs. Antigament s’empraven femtes, cendres i restes vegetals, però aquells nutrients vegetals pecaven d’un greu problema, poc nitrogen. L’entrada d’adobs rics en aquell element feren augmentar la producció i la qualitat de les collites. Prova del mateix es veié durant el 1860 amb l’expansió d’aquells nous adobs i en l’elevat preu del vi (Badia, 2005). Per tant, i amb aquelles bonances, la població d’aquell 1860 va tornar a créixer amb un repunt en el nombre de naixements. Aquell any s’assoliren els 2056 habitants a Vila–rodona amb una mitjana de 89 parts anuals. De fet, i durant aquell segle, la mitjana de fills per família era de 3,8. El més normal, i així es veia en el 72 % de les famílies, era tenir-ne més de 5 fills, però sols un 10% n’engendraven més de 10. Com a fet excepcional cal remarcar el matrimoni entre Pere Rabadà i Llorens, capità de la Milícia Nacional entre el 1854 i el 1856, amb Eulàlia Mayné. Ells dos, entre els anys 1846 i 1865, tingueren 16 fills, els 4 últims de bessonada.

Però les millores tecnològiques d’aquella Revolució Industrial no sols feren créixer la demografia, les collites i la plaça de la vila, també les cases de Vila–rodona iniciaren canvis. A partir d’aquell mig segle, i per alleugerir de pes i despeses la construcció de les llars, es passà a l’ús de la canya en lleixes i replans combinat amb els cairons en les piques. A més, i en breu, el ciment i formigó entrarien a formar part de l’esquelet dels edificis.

77. Bienni liberal a Vila-rodona

Vila–rodona continuava tenint sort durant aquella meitat de segle. El juny de 1854 una epidèmia de còlera es va estendre per Catalunya. Els vila–rrodonins temien l’arribada de la malaltia però aquella no els va entrar. En agraïment, i a finals d’any, ho festejaren amb una gran celebració. Però Vila–rodona no sols s’alegrà de l’absència del còlera, també de l’absència amb fets d’armes. Durant el juliol d’aquell 1854 s’esdevingué l’inici del Bienni Liberal amb moltes revoltes de rabassaires pel món rural, i vagues obreres per Barcelona. El Partit Progressista intentava reformar tot l’estat en contra del Partit Moderat que governava des de 1844. Hem d’entendre que el primer anava a favor dels jornalers i el segon era més simpatitzant dels amos. Així doncs, i davant d’aquells tumults, l’Ajuntament de Vila–rodona va reconstruir novament la Milícia Nacional (Santesmases, 1984). Cal recordar que aquella havia estat dissolta durant el 1844 quan els moderats governaven i els propietaris se sentiren segurs. Però aquell 1854 la truita s’havia girat i ara calien uns 55 milicians a Vila–rodona sota la capitania de Pere Rabadà i Llorens. La intenció del Comú, sent aquell liberal, no era animar a les rebel·lions, ans al contrari, el que es pretenia era neutralitzar-les. Els amos de les grans vinyes no desitjaven que les revoltes de les classes treballadores els esquitxessin les terres. Sols calia veure qui capitanejava la milícia de Vila–rodona, Pere Rabadà i Llorens, un membre d’una de les llars més benestants del poble. Finalment però, la sang no va arribar al riu.

Durant aquell 1854 una nova necessitat es va fer palesa a Vila–rodona. L’antic cementiri medieval situat on avui dia hi ha la plaça del poble, estava a vessar de morts. Els gairebé set-cents anys de la seva activitat l’havien saturat de cadàvers. No obstant allò, la política nacional també feia pressió per tal que els ajuntaments traslladessin les seves necròpolis fora del nucli vilatà. Però tal acció requeria del que sempre ranca als avars, de molts diners. Per aquella raó, i per a obtenir-los, l’Ajuntament de Vila–rodona va aconseguir finalment vendre el molí de La Molina. El comprador fou un tal Mateu Vives que per 22500 rals, unes 2100 lliures, es va fer seva la propietat. Així doncs, i en vistes de construir el nou cementiri, l’Ajuntament va valorar uns terrenys de Melcior Aluja a la partida de la Cabanya de Cabot. La cosa semblava urgir aquell juny donat l’informe que el metge va presentar a l’Ajuntament. En el document s’indicava que la necròpolis tufejava força, i sobretot durant els estius. Òbviament la mida discreta del lloc, la concentració conseqüent dels cadàvers, el darrer creixement de la població i la manca de segellaments de les tombes estava al darrere d’aquelles aromes. Sols cal veure que durant aquella primera meitat de segle s’hi havien enterrat allí un total de 3000 morts, una mitjana de 65 expiracions per any on la gran majoria eren o molt joves o força grans. Cal aclarir aquí el concepte de vell ja que als 40 un era gran, als 50 s’era vell, als 60 s’esperava la mort, i als 70, si hi arribaves, s’estranyaven que fossis revell i viu.

Donades totes les anteriors necessitats, alarmes i urgències, fou normal que el 8 d’octubre d’aquell 1854 s’iniciessin les obres del nou cementiri gràcies als ingressos de La Molina. No obstant allò, molts hi havia que encara recordaven altres gestions econòmiques de l’Ajuntament sense èxit. Una d’elles quan Manuel Domigo es va negar a vendre el forn de pa al Comú. Curiosament els dies 8 i 9 de desembre s’havia de celebrar una gran festa per agrair que el còlera català no havia arribat a Vila–rodona. Just el dia abans, i per la vigília d’aquell festejament, la commemoració va començar amb uns focs. La nit del 7 de desembre s’incendiava el forn de Manuel Domingo. A l’endemà ja es parlava de la necessitat de construir-ne un de nou per al poble. No obstant allò, el que en breu va romandre edificat fou el nou cementiri. El 18 de març de 1855 les obres ja estaven acabades i el 28 de novembre d’aquell any foren convenientment beneïdes. Però no sols el cementiri va estrenar nova obra, també el campanar de Vila–rodona fou finalment acabat tot i que sense arrebossar-ne les seves parets. En resum, aquella fou una època de millores gràcies a l’absència de guerres i a la màxima expansió de la vinya, un cultiu que ara semblava estabilitzar-se. Potser també aquell context d’avançaments, més el nou clima, tingués relació amb la fi de la construcció de barraques de pedra seca. Els avis consultats no tenen record que els seus besavis n’enlairessin cap, pel que potser aquella nova bonança en fos la responsable. De fet eren noves èpoques on les necessitats de mercat manaven sobre la terra i el clima començava a suavitzar-se.

76. Vila-rodona i la II Guerra Carlina

Durant el 1845 Vila–rodona va continuar augmentant la seva població amb uns 37 habitants més. Allò estava sent acompanyat per un clar increment de les hectàrees de vinya que engrandien el poder de les cases benestants alhora que augmentava la venda de bestiar per a feines agrícoles durant les fires. Potser, i sota tot aquell context de millores, es va crear un nou impost que gravava el consum dels productes de primera necessitat, un IVA de l’època. Aquella taxa esdevingué de les més impopulars del segle. Molt probablement convenia un nou canvi dràstic. I de fet tanta pau sols era avís d’una cosa, que els qui tenien ganes de brega s’havien estat armant de nou.

Els carlistes, fora del poder, desitjaven que la reina Isabel II plegués. De fet aquella es mostrava força emocional en les seves decisions provocant algun que altre conflicte diplomàtic. És a dir, no esdevenia una reina racional, mesurada i docte, ans al contrari, s’enfrontava a alguns presidents per ximpleries, es deixava manipular pels trepes del moment o s’excedia en sexe amb molts homes. Vet aquí que Espanya anava perdent colònies per Amèrica i el país s’enfonsava per l’Atlàntic. No fou gens estrany doncs que els carlistes la volguessin fora. I així durant el 1846 va començar la Segona Guerra Carlista, o Guerra dels Matiners. El camp de batalla d’aquella es va concentrar en territori català. Per aquella raó els carlistes van canviar part del seu plantejament. Ara havien d’aconseguir el màxim nombre d’adeptes entre els catalans. Per aquella raó es mostraren progressistes i simpatitzants amb els comicis, molt diferent de l’absolutisme que defensaven antany.

De totes maneres, i davant el fet que la majoria de batalles es donarien en territori català, va provocar l’empobriment dels sectors agrícoles i el rebuig a la guerra per part d’aquells. Vila–rodona, zona de conreus, rebria l’embat dels escamots d’un i altre bàndol. Durant aquells combats moltes cases d’aquell poble s’enfonsaren. L’artilleria en va tenir la culpa mentre la vila es defensava dels atacs carlistes. Exemple d’allò el tenim el 28 d’agost de 1846 quan en Josep Vidal va sol·licitar de l’Ajuntament de Vila–rodona una indemnització per la casa que li havien ensorrat.

Tot i la guerra, la sequera de l’abril, les pregàries pertinents i els aiguats del maig, la població de Vila–rodona va continuar a l’alça. Aquell 1846 el nombre de vilatans va créixer amb uns 38 habitants de més, fet que es repetí durant el 1847 amb 33 més. Per tant sembla que el camp de batalla es mantenia lluny, o si més no, sense conseqüències greus per a Vila–rodona. Tot i així, una pèrdua important va sobrevenir durant aquell 1847. La política liberal tenia pressa i les desamortitzacions n’eren una gran eina. Amb els carlistes en peu de guerra, la desamortització va encarregar-se de l’antic hospital de Vila–rodona. Aquell edifici situat al carrer Major es nodria dels lloguers i rabassa d’unes terres que tenia, la Plana del Bitxo i l’horta. Però la desamortització els hi anul·là la propietat perdent aquells ingressos. Restant l’hospital sense sosteniment econòmic es va veure avesat a la ruïna. A partir d’aquell 1847 la seva activitat esdevingué migrada i discontínua.

Però, i a dir pels difunts, els fets d’armes arribaren a Vila–rodona durant el 1848. Aquell any caigueren unes 85 persones, nombre molt per damunt dels 60 normals. A més l’edat mitjana dels difunts estava en els 32,3 anys, també superior a la mitjana de 22. D’altra banda, i en contra del major nombre de morts per infeccions durant l’estiu, aquell 1848 hi va haver un nombre semblant de difunts, uns 18 hivernals i uns 23 estiuencs. Tot semblava indicar que alguns conflictes armats estaven fent estralls per aquell poble. De fet la població vilatana va disminuir en 20 habitants aquell any.

Si els atacs carlistes continuaven, les accions liberals s’hi tornaven i les desamortitzacions marcaven aquella torna. Durant aquell mateix 1848 els molins que antigament pertanyien a la seu episcopal, ara restaven en mans del Comú. Aquell els tenia arrendats a diferents moliners per uns 4000 a 7000 rals anuals, per tant els guanys eren per al poble i ja no per al bisbe. No obstant allò, la seu episcopal encara cobrava el censal d’un dels molins. En concret eren unes 60 lliures de les 675 que Pere Madorell, el moliner, en pagava per l’arrendament. Cal recordar que l’assumpte dels censals tenia orígens medievals. En la compra d’una propietat, la part no abonada, esdevenia una hipoteca de per vida. Si una casa costava 1000 lliures i sols se’n podien pagar 900, les 100 pendents generaven un crèdit a pagar eternament. Aquell censal  no sols el cobraven els poders eclesiàstics, sinó també els pagesos benestants. Posem el cas dels terrenys de la Quintana de l’Església que pertanyien a la família Rabadà, molt probablement al matrimoni Pere Rabadà i Eulàlia Mayné (Rabadà, 2016). Aquelles finques es varen oferir com a terreny edificable durant aquelles èpoques a un preu assequible però a canvi d’un censal. És a dir, el terreny era gairebé a cost zero a canvi de pagar una hipoteca de per vida sobre la casa que s’hi construïa. Però aquell dèbit s’heretava i passava als fills. Així en el record d’alguns encara s’ha pogut anotar el pagament d’unes 6 a 10 pessetes anuals que per Tots Sants, o per la Fira, que els hostes pagaven als amos. Així es veia com molts pagesos passaven per Cal Rabadà, o d’altres famílies benestants, per pagar el seu censal, una obligació que encara va durar fins a inicis del segle XX. De fet, i des del carrer de la Font fins a masies del terme, mig poble pagava censals a diferents amos (Rabadà 2016).

L’any 1849 va finalitzar la Segona Guerra Carlista, un fet que es notà en el repunt de naixements a Vila–rodona. Dels 70 de tendència es va saltar a uns 88 de mitjana durant la dècada. De fet el creixement vegetatiu anual fou d’uns 36 habitants, senyal que sense guerra les millores donaven fruit. Així que es podien dedicar més esforços en la gestió del poble que en la defensa. Vet aquí que durant aquell 1849 es va buscar una solució a un dels principals problemes del terme, l’aigua. Els conflictes pel regadiu entre hortes sovintejaven massa pel que el 9 de juliol d’aquell any es nomenà una comissió de dotze propietaris per tal de vigilar la bona administració del rec. Els torns començarien des d’horta Amunt per acabar al Torell. Els infractors serien castigats amb multes de 10 rals en primera falta, i de 20 en cas de reincidència (Santesmases, 1984).

Una altra millora que es va començar a plantejar pel poble era conseqüència de la guerra, els morts. Sota la preocupació de les autoritats estatals de treure els cementiris fora dels pobles, el 29 de juliol d’aquell 1849, l’Ajuntament es plantejà la construcció d’un de nou fora de Vila–rodona. La idea era instal·lar-lo prop el camí de Valls en uns terrenys de Pasqual Lleonart, però amb el temps es desestimà aquella idea.

Un altre aspecte positiu era l’escola del poble. Aquella estava situada a l’antic hospital del carrer Major. Allí, un cop l’any, i en presència de l’alcalde, del rector, de membres del consistori i de la comissió local d’instrucció primària, es feien uns exàmens als seus alumnes sobre catolicisme, lectura, escriptura, aritmètica i gramàtica. Als dotze més distingits se’ls regalava una estampa. Tot i així sembla que les nenes encara no rebien classes, o simplement no se les escolaritzava tant.

Però un dels canvis més importants i globals d’aquella meitat de segle fou l’incipient final de la Petitat Edat del Gel. A partir d’aquell moment, i mica en mica, els hiverns començarien a suavitzar-se.

Tot i tot, un fet capdal d’aquella etapa estava sent la revolució industrial i el creixement demogràfic català. En el 1850 aquella expansió industrial arribà a Vila–rodona, any durant el qual el creixement de la població va tornar a ser positiu amb 26 habitants més i amb pocs difunts. Cal indicar que a partir d’aquell 1850 es tornaria a registrar l’ofici de les persones en el registre parroquial, fet que havia prohibit el bisbe des de l’any 1803. Independentment del creixement demogràfic evident d’aquells anys, l’entrada de la indústria a Vila–rodona va venir pel tancament del molí paperer de la Serra. Aquell al deixar de funcionar com a tal passaria en breu a ser una fàbrica de filats i estampats.

Però no tot foren bones noves durant aquell 1850. Uns forts aiguats els dies 21 i 22 de setembre a la capçalera del Gaià provocaren l’anomenada gaianada de Sant Mateu, una crescuda que va malmetre els fonaments d’una de les arcades del pont de Vila–rodona. Per desgràcia l’Ajuntament anava curt de pressupost i no va poder fer arreglar els desperfectes. Finalment va haver de demanar els diners al govern de la província. La reparació del viaducte es realitzà durant l’any següent, el 1851, sota la direcció d’obres de Pere Forés. Aquella manca de diners de l’Ajuntament explicaria altres reaccions d’aquell. Durant el desembre d’aquell 1851 el Comú es va assabentar que la seu episcopal havia venut els dos forns de pa que posseïa. Molt probablement el bisbe, amb por de perdre aquells béns davant les desamortitzacions, va valorar la conveniència de vendre’ls i així obtenir-ne uns beneficis abans que ho fes l’Ajuntament. Però el Comú, amb la por que en mans privades pugés el lloguer dels forns per als vilatans, va nomenar una comissió per tal que aquells serveis fossin venuts al consistori. En aquell context l’Ajuntament va proposar als antics amos dels forns, Manuel Domingo, metge, Josep Miquel i Gavaldà i Josep Recasens, que renunciessin al contracte de venda en favor del Comú. Per desgràcia, i donat el preu que els deuria oferir l’empobrit Ajuntament, aquells propietaris s’hi van negar.

Tot i l’alça de la població de Vila–rodona, i els ingressos que generaven per al Comú, aquell no assolia sanejar els seus números. Per agreujar aquell dèficit el cementiri se li quedava cada cop més petit, els forns no abasten a la vila i moltes altres deficiències més. Per aquelles raons el 20 de març de 1852 l’Ajuntament va acordar posar a la venda un molí a peu de riu, anomenat la Molina, junt amb l’hort del costat. La intenció era òbvia, poder fer bossa per arranjar tot el que calia a Vila–rodona. Entre tot allò estava construir un cementiri nou, un altre forn, una font pública, les conduccions d’aigües del rec i acabar el campanar de l’església. Aquella venda però, va tardar un bon temps a fer-se i tots aquells projectes no arrencaren alhora. Per exemple el campanar romangué inacabat uns anys més.

Una de les millores en els aspectes culturals del poble fou el sou del mestre. Anys ençà havia cobrat la misèria de 100 lliures anuals, però durant aquell 1851 es té constància que el salari era d’uns 2000 rals, unes 187 lliures catalanes o unes 500 de les futures pessetes. Allò significava que des de 1829 gairebé s’havia duplicat el sou del docent. Però aquella societat considerava a la dona inferior i les mestres cobraven un 27 % menys, 1333 rals. Això sí, a homes i dones se’ls oferia allotjament inclòs.

Durant aquells anys també el nombre de casaments indicava millora a Vila–rodona. Si la mitjana de casaments rondava els 10 anuals, durant el 1851 en foren 20 i durant el 1853, 24. Allò també tenia conseqüències sobre el cadastre que havia augmentat en nombre de cases i superfície cultivada. No obstant allò també ens donava força idea dels impostos defraudats i dels tipus de cultius predominants. Dels 32,9 quilòmetres quadrats del terme, només 26 ho estaven declarats. Tot i els canvis en l’extensió del terme respecte a cadastres anteriors, aquells no justificaven aquell 20 % de terres declarades de menys. Òbviament la intenció d’allò era l’estalvi a efectes d’impostos. D’altra banda el cadastre d’aquell 1853 mostrava un clar predomini de la vinya amb un 69 % dels camps, seguit dels sembrats amb un 13 %, de l’olivera amb un 7 % i per últim l’horta amb un 3 %. La resta corresponien a bosc, garriga, i erms. Cultius com l’ametller, el garrofer i l’avellaner no hi consten al cadastre, senyal que foren introduïts més tard o que la seva explotació era ínfima.

Tot i les normatives establertes per a la regulació del regadiu dels horts, aquell any el problema no va venir per causa humana sinó per moviment de terres. Durant l’estiu d’aquell 1853 una esllavissada d’un tros de terra propietat de Josep Canals va malmetre la mina d’aigua del Raldonà. Això implicà que només passés la meitat de l’aigua amb el conseqüent problema per als regadius. Finalment, i amb urgència, les obres de neteja foren pagades entre l’Ajuntament, Josep Canal i Pere Madorell, el moliner.

75. Primeres gaianades sota la Renaixença Catalana

La fi de la guerra va comportar, com en anteriors ocasions, més tranquil·litat al poble, més blat a les llars i més mitjans per als matrimonis. Aquell 1841 es casaren a Vila–rodona un total de 24 parelles (Comas, 2014), però aquella bona xifra fou més conseqüència de l’elevat nombre de vidus i viudes que no pas de sacs plens de cereal. No obstant allò, la disponibilitat de més farina es feia evident amb el nombre de forns en actiu a Vila–rodona. Durant el 1842 la seu episcopal de Barcelona posseïa dos forns de pa a Vila–rodona, un al carrer Major i l’altre, a pocs metres, al carrer de la Pilota, actualment entre la Plaça Vella i la pujada de Sant Llorenç. Tenint en compte els 1679 vilatans d’aquell any, el lloguer d’aquells forns havia de ser molt productiu.

Però el retorn de l’assossec després de la guerra no podia oblidar un fet degut a la vinya. Amb l’expansió vinícola de les últimes dècades, el bosc s’havia reduït a la mínima expressió i amb ell la capacitat d’infiltració dels sòls. És a dir, el risc de gaianades s’havia fet molt més elevat. Durant el 23 i 24 d’agost d’aquell 1842 uns aiguats a la capçalera del Gaià comportaren unes greus inundacions per Santes Creus i Vila–rodona, l’anomenada gaianada de Sant Bartomeu (Serra, 2010). La notícia però no fou publicada fins el 28 d’agost en el diari El Constitucional. Com es pot observar, i donada la tecnologia d’aleshores, les noves corrien a un ritme diferent al d’ara. Però, i per acompanyar les desgràcies, el govern nacional era un desastre. El regent i general Espartero va voler imposar el seu tarannà militar al govern progressista del moment i a l’economia industrial catalana. La oposició no es va fer esperar i obrers, amos i descontents s’alçaren per diferents ciutats durant el 1843. Així fou que s’ordenà al general Prim bombardejar Barcelona des del Castell de Montjuïc. Però, tot i la rendició de la ciutat comtal en breu altres ciutats estatals com Sevilla, València i Reus també s’alçaren. Espartero va quedar desbordat i va emigrar a Anglaterra. La coalició de moderats i progressistes que encapçalaven aquelles revoltes contra Espartero, varen decidir asserenar aquella Espanya convulsa. Així, i utilitzant la credulitat de la gent en la monarquia, varen deixar la seva regència en mans d’una Isabel II amb sols tretze anys d’edat.

A Vila–rodona, i entre gaianada i gaianada, el pacífic 1843 va continuar portant cert progrés. De fet el nombre de difunts va baixar respecte als anys anteriors apareixent un suau creixement demogràfic (Comas, 2014). Gràcies a l’absència de guerra aquell poble es podia plantejar millores en el temple. De fet l’església, i a dir per les reprimendes del bisbe Pedro Martínez de San Martín, es trobava en molt mal estat. Així que durant la visita d’aquell a Vila–rodona en el mes d’agost, s’ordenà arreglar els mobles, els altars i els estris del temple. De fet els esforços per a la defensa del poble es reduïren en pro dels esforços per millorar-lo. Per exemple, la fi de la guerra va fer que a Vila–rodona es recollissin les armes de la Milícia Nacional liberal, quedant aquella dissolta temporalment l’any 1844. De fet aquell mateix any, i amb una Isabel II adolescent cedint poder al parlament, es va formar govern sota el Partit Moderat, el que simpatitzava amb els propietaris. Fou aleshores que els amos se sentiren segurs respecte als jornalers. Per aquella raó ja no calia la Milícia a Vila–rodona. La prova d’allò, com es veurà, arribaria deu anys més tard durant el Bienni Liberal de 1854. Per ara la cultura semblava passar davant de les armes. Un seguit de cultes anaven a endegar una nova etapa a Catalunya.

Però no sols Vila–rodona va gaudir de certa dedicació per a l’art i la cultura, també a Barcelona sorgí un moviment que canviaria per sempre un sentiment nacional. Un de les primeres mostres fou L’Oda a la Pàtria publicada a El Vapor l’any 1833. Més tard, durant el 1844, i sense guerres que fessin perdre les energies en altres necessitats, la cultura catalana va tenir el seu moment. En la Barcelona d’aquell 1844 s’expandí la Renaixença catalana associada a un període de creixement social, polític i econòmic. Es feia més que evident que l’absència de guerres borbòniques per al poder permetien la millora de vida de tots els altres. En altres paraules, dos segles de conflictes dinàstics havien enrederit l’economia nacional. Ara, i gràcies a les noves millores tecnològiques, econòmiques i mercantils, va sorgir un nou estament cultural català que disposava de temps i diners per convocar la Renaixença. Fins aquell moment la llengua, història i cultura catalanes no gaudien de massa reconeixement. La corona borbònica, i la burgesia que l’imitava, havien deixat al catalanisme com quelcom roí i de baixa categoria. De fet molts burgesos catalans parlaven el castellà per semblar més sofisticats, elegants i cultes. El català era considerat per tant una llengua rural, barroera i d’ignorants, un patois per als francesos. D’altra banda, la majoria de documents redactats en aquella època, per no dir gairebé tots, ho eren en castellà, mostra d’aquell rebuig cap al català des de les institucions hegemòniques i des de les classes benestants. Però la Renaixença va capgirar aquella tendència provocada per la corona borbònica. Ara un seguici de cultes catalans recuperarien llengua, cultura, història i tradicions dissoltes. Els Jocs Florals de 1859 en serien una mostra. En conjunt s’estava vivint una etapa de bonança i expansió.

Conferència a Vila: LA GOMERA, LA SICÍLIA ESPANYOLA

LA GOMERA, LA SICÍLIA ESPANYOLA

Conferència el 17 de Juny de 2017 a les 22.15

David Rabadà i Vives

Lloc: Centre d'Estudis del Gaià (Casal de Vila-rodona: C/ Enric Benet, 6. 43814- Vila-rodona, Alt Camp)

Acte gratuït

Oblidada de fa segles per l'administració espanyola, La Gomera ha creat la seva pròpia estructura de poder amb els seus ets i uts. Benvinguts a un viatge que ens mostrarà l'illa de La Gomera en tot el seu conjunt, des del seu passat geològic fins l'extingida cultura guanxe, tot observant l'actual paisatge, poblacions i problemes polítics. En conjunt gaudirem d’un viatge tranquil gràcies als magnífics paisatges, història i costums locals. Observarem la geografia de l'illa, el vulcanisme, els boscos ancestrals, els cetacis a alta mar, les platges fossilitzades, els rèptils endèmics i els principals punts d'interès patrimonial (podeu assistir a l'expedició de La Gomera aquest estiu de 2017).

EXPEDICIÓ: LA GOMERA, UN VIATGE GEOAMBIENTAL

Curs de Formació Permanent del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya.

Matrícula oberta, últimes places.

Dates: Del 10 al 14 de juliol de 2017.

Nombre màxim de places: 20 *. (5 places vacants a 13 de juny de 2017)

Formador: David Rabadà i Vives / david.rabada@secundaria.info

Matriculació al curs: Descomptes per als membres de: CDL, AEPECT, SIGMADOT, SEDPGYM, i GMC. La matrícula no inclou la logística ni despeses del viatge. Per a matricular-se cal fer-ho a:

http://www.cdl.cat/cursos-i-activitats?of=464

Contractació del paquet turístic**:  Un cop matriculat es podrà passar a la contractació del paquet turístic al web de l’agència DAUCAT que inclou: vols,allotjament, àpats, transport i activitats a l’illa. Més enllà del 9 de juny no es garanteix la disponibilitat dels elements del paquet turístic ni el preu inicial d’aquest. Per a contractar-ho cal fer-ho a: 

https://www.daucat.cat/ca/gomera-viatge-geoambiental/

* Les reserves es faran per estricte ordre de matriculació. És molt important anticipar-se per a aconseguir places de vol, hostatge i transport. La Gomera cada cop és més coneguda i cal anticipar-se a la febre turística de l'estiu.

** Un cop realitzada la matriculació es podrà passar a la contractació del paquet turístic al web de l’agència DAUCAT - Serveis Turístics de Catalunya: www.daucat.cat. El paquet inclourà:

• Els bitllets d’avió pels vols BCN-TFN i TFN-BCN amb l’aerolínia VUELING. Anada el 10/07 i tornada el 14/07. Maleta facturada fins a 23kg i equipatge de ma fins a 10kg.
• Els bitllets d’avió pels vols TFN-GMZ i GMZ-TFN amb l’aerolínia BINTER. Anada el 10/07 i tornada el 14/07. Maleta facturada fins a 23kg i equipatge de ma fins a 10kg.
• 4 nits d’allotjament (10-13/07) en habitació doble compartida en règim de mitja pensió.
• Tots els desplaçaments en transport col·lectiu.
• El tour per veure cetacis i talls geològics al mar en embarcació de 4h 30m.
• Assegurança bàsica d’assistència en viatge
• Totes les taxes aplicables (IVA REAV)

74. I Guerra Carlina i Vila-rodona

Però tanta desamortització sols animà als carlistes a atacar novament Vila–rodona. De fet, i durant aquell 1836, onze vila–rodonins caigueren per la guerra. Però no sols difunts per armes hi hagueren ja que el creixement anual de Vila–rodona disminuí assolint una pèrdua d’11 habitants. De fet amb tants vilatans, i tants morts de feia segles, el cementiri al voltant de l’església romania saturat d’enterraments. Vet aquí que allò obligà a fa servir la necròpolis del convent dels Servites.

I si uns feien mal, els contraris s’hi tornaven. El 1837 fou un any de revoltes anticlericals. En primer lloc s’abolí el que els rectors cobraven dels pagesos, la primícia. Aquell dret de rebre una part dels fruits de tots els pagesos comportava el 40 % dels ingressos del rector a Vila–rodona. En segon lloc, i per ordre de la Junta de Enagenación, es va permetre que l’Ajuntament de Vila–rodona anés a Santes Creus per robar les campanes i quedar-se’n una per a la seva església. La resta serien cedides a l’exèrcit liberal per a la fabricació de canons. Treure les campanes del cimbori no resultà gens fàcil pel que al final sols es confiscaren algunes de menors quedant intacte aquelles. En tercer lloc no es va fer cas de les demandes del rector de Vila–rodona, Antoni Claramunt, que veia amb mals ulls que es trepitgés tant el cementiri. El fet era que s’estaven fent obres de millora de la muralla situada davant mateix de la necròpolis, avui dia carrer de la Muralla Nova. En quart lloc, i per raons també de saturació de creus, el cementiri va perdre la seva funció sent enterrats 25 cadàvers a la necròpolis del convent dels Servites (Santesmases, 2008). De fet l’Ajuntament ja havia proposat traslladar el cementiri a un altre indret però mossèn Claramunt s’hi oposava. I en cinquè lloc, i potser farts que aquell mossèn posés tantes pegues al simpatitzar probablement amb els carlistes, fou empresonat durant el novembre de 1837 fins al març de 1839. En fi, que els liberals empaitaven també als contraris fent-los-hi la guitza.

Però les muralles de Vila–rodona no s’estaven reforçant per a rebre bones noves. Durant aquell 1837 els fets d’armes aparegueren per Vila–rodona. La prova fou el major nombre d’homes difunts, uns 44, respecte al de dones, unes 26. El mateix tornaria a passar durant el 1838 amb 34 homes difunts davant sols 16 dones. Davant dels conflictes no era època de tenir fills i així es donaren molts pocs parts, uns 47. També, i donat el descens d’homes, el nombre de casaments esdevingué molt baix, per exemple durant el 1837 en foren sols quatre. Tot plegat indica que molts barons varen expirar sota la premsa absolutista dels carlistes. Aquell any, finalment, el creixement anual de població esdevingué negatiu amb una pèrdua de 12 habitants. Sota aquell context poques ganes i capacitat hi havia per a organitzar la fira de Vila–rodona que des de 1835 ja no es celebrava.

Però el pitjor estava per arribar. Durant el 1839 els carlistes tenien plans d’ocupar Vila–rodona. Per aquella raó s’enviaren tropes liberals des de Montblanc que feren foragitar l’atac imminent. Fets d’armes hi hagueren durant aquella incursió ja que dos cadàvers foren enterrats al convent dels Servites. Posteriorment l’agost fou encara més mortífer amb 28 morts. A final d’aquell 1839 hi hagueren un total de 114 difunts amb sols 50 parts. Tot plegat la població de Vila–rodona va patir una pèrdua de 64 habitants. Hem de pensar que la causa d’aquell elevat nombre de difunts fou barreja de fam, epidèmies i fets d’armes. Això sí, l’augment de vidus i vídues va fer augmentar el nombre de casaments assolint-se els 26. Cal adonar-se que durant aquell segle una quarta part dels contraents de matrimoni eren vidus, i la proporció deuria augmentar força durant etapes de guerra. La causa era que el matrimoni oferia més garanties de supervivència en la vellesa que no pas la solteria. Vet aquí que la superació de la viduïtat mitjançant noces fos una pràctica habitual i els concos empedreïts l’excepció (Santesmases, 1984).

Durant el 1840 la població de Vila–rodona va continuar caient en uns 12 habitants de menys. Tot i així val a dir que no tot eren males noves ja que la família Figuerola va aconseguir una bona collita de vi aquell any, unes 15 càrregues de vi. També l’aiguardent del poble s’havia convertit en un producte estrella. El beuratge espirituós s’exportava força cap a Europa i Amèrica. Vet aquí les nombroses destil·laries que hi treballaven pel poble. Una d’elles, la de Cal Rabadà, situada a la plaça de l’actual carrer de la Bassa.

Potser el conjunt de les anteriors bones noves eren el preludi del final d’una època grisa. De fet, i durant aquell 1840, les tropes carlistes escaparen per la frontera francesa després de diferents derrotes. Maria Cristina renunciaria a la regència d’Espanya en favor de la seva filla de deu anys, Isabel II. Mentre la jove reina assolia la majoria d’edat, es va traslladar temporalment la regència al general Baldomero Espartero, qui volia crear un govern de caire progressista. En fi, que la Primera Guerra Carlina havia acabat i gràcies a allò es tornaria a organitzar la fira de Vila–rodona.

2017 juny: PP en campanya pel NO en el referèndum i les pensions dels catalans

El PP català acaba d’iniciar una campanya a favor del no en el referèndum català. En aquesta campanya interpreta que si Catalunya es fa independent un trenta per cent dels catalans no cobrarien la jubilació. Paradoxalment això contrasta molt amb els fets reals. Des del 2012 que el PP, i per tapar els forats del dèficit espanyol, va desviant molts diners del Fons Acumulat de la Seguretat Social. Amb aquests recursos s’havia d’assegurar el pagament futur de jubilacions i serveis sanitaris. L’última d’aquestes transferències fou durant el juliol de 2016. Foren un total de 8.700 milions d’euros que foren desviats a altres usos. Aquest tipus de transacció s’ha donat cada any durant els darrers tres cursos. Tot plegat implica una mitjana de 8.328 milions d’euros anuals que el PP es poleix en assumptes aliens a la jubilació de tots els espanyols. De seguir així la tendència, i amb quatre càlculs bàsics, es veu clarament que en dos anys el PP deixarà sec el pou de les pensions espanyoles. En fi, cada cop tenim menys diners per a pensions i cada cop estem més propers a la total bancarrota del Reino de España. Però el més pervers del Partit Popular és que porta molts anys amenaçant als independentistes dient-los que si abandonen Espanya no cobraran la jubilació, la qual cosa resulta tot al contrari. Davant el desfalc que el PP està fent dels fons per a la jubilació és obvi que no quedarà ni un euro per pagar cap retiro ni català ni espanyol. Potser per això molts catalans es volen fer independents, per escapar de les mentides, les manipulacions i la bancarrota del Reino de España. I ja se sap que la pela és la pela, tot i que ara és el PP qui més la desvia.

73. Guerres carlines i la desamortització de Mendizábal

Mentre Vila–rodona vivia un 1832 positiu, la cosa es capgiraria en breu per una nova trifulga llunyana. Aquell any el nombre de morts fou baix amb uns 13 homes difunts i unes 26 dones. El nombre de parts havia estat positiu fet que potser explicaria aquell major nombre de mullers mortes que d’homes. Cal recordar que encara es produïen moltes difuntes per causes del part. No obstant allò el creixement anual de Vila–rodona fou força important amb uns 36 habitants de més. Però la pau no podia durar massa en aquella Espanya convulsa. L’assumpte de sempre havia de destorbar la calma de la gent. Durant els últims tres segles les principals guerres havien estat per veure quina dinastia, noble o capsigrany es feia amb la corona i les seves colònies. Doncs durant aquell 1833 tocava un altre capítol del mateix, un conflicte que a quilòmetres de Catalunya tindria els seus partidaris i els seus detractors. Vila–rodona i les seves muralles en patirien amb sang les conseqüències (Santesmases, 1984).

El 29 de setembre de 1833 el rei Fernando VII va expirar passant el tron a Isabel II. El problema era que la reina sols tenia tres anys d’edat, i tot i que, a Rey muerto, rey puesto, allí s’hi volia posar tothom. Maria Cristina de Borbón, mare d’Isabel, va ocupar el regnat en substitució temporal de la seva filla. Però un altre de la família no estava d’acord que tanta progesterona governés Espanya. Així passà que Carlos María Isidro de Borbón, germà del rei difunt i oncle d’Isabel II, provoqués la Primera Guerra Carlina. Maria Cristina, buscant recolzament, es va fer afí als liberals. En certa forma es repetien els antics ideals del Trienni Liberal però ara sota aspirants diferents. Els carlistes eren partidaris d’una monarquia absolutista recolzant a l’església mentre que els isabelins, amb Maria Cristina de Borbó, es mostraven afins a la burgesia liberal no tan eclesiàstica. Vila–rodona ja sabem de quin peu calçava i rebria els atacs dels carlistes en més d’una ocasió. En fi que molt sovint veuríem als seus vilatans refugiats a dalt del castell per una guerra de causes llunyanes. Aquell 1833 però, no començaren les trifulgues ni els morts. De fet el creixement demogràfic de l’any anterior va continuar a l’alça amb uns 35 habitants més, fet el qual es repetí també pel 1834 amb uns altres 35 que farien assolir a Vila–rodona una població de 1382 vilatans (Comas, 2014). Val a dir que aquell 1834 pintaven bastos i que la crisi de preus agrícoles per Europa continuava. De fet les males collites amenaçaven al poble i sabent que a l’abril cada gota val per mil, a Vila–rodona es feren diferents rogatives per manca de pluja aquell mes. S’hi afegiren càntics de lletanies a l’església que no sabem si van tenir èxit. Pel creixement demogràfic que s’ha enregistrat hauríem de pensar que al final va ploure el que calia amb una altra bona nova aquell any, que els mètodes brutals de la Inquisició havien estat finalment abolits.

Però la guerra havia d’arribar tard o d’hora a Vila–rodona, més si la Milícia Nacional Liberal continuava al poble. Així fou que de maig a juny de 1835 dos morts per arma vingueren. La cosa s’anà escalfant durant aquell estiu i començaren més revoltes cremant convents i monestirs per Barcelona. Els liberals, per tant, no s’estaven de contemplacions i actuaven amb violència contra els béns clericals. De fet el govern liberal vigent a Espanya n’estava preparant una de forta en contra les propietats de l’Església. A Vila–rodona allò afectà en gran manera al convent dels Servents de Maria, els Servites. Aquells monjos havien recuperat el convent del qual havien estat expulsats feia uns anys. De fet, feien missa cada dia al seu temple. Però la imminent acció liberal sobre els béns del monestir feia témer el pitjor. Allò explicaria que el 29 d’agost d’aquell any el rector de Vila–rodona fes acte de possessió de tots els ornaments i objectes litúrgics del convent. L’Església havia acaparat massa poder i molts li tenien ganes. A més la crisi de preus agrícoles per tot Europa des de 1816 havia despertat a la gent en contra el feudalisme eclesiàstic. Fins i tot la burgesia i la pagesia benestant es mirava malament aquell Regne de Déu. En fi, que una fosca plaga de voltors planava sobre els béns eclesiàstics.

  

L’efecte fonamental de la futura desamortització a Vila–rodona seria la fi d’un context heretat feia vuit segles. Aquell poble havia de pagar impostos medievals com el delme i la primícia, havia d’arranjar les seves pròpies infrastructures com camins i marges, i finalment havia d’obeir les consignes del senyoriu de la seu episcopal de Barcelona, el bisbe. Però, i a més, edificis com el castell, el convent o l’església construïts per ells, restaven sota l’arbitri del bisbe. Ara la desamortització canviaria les coses abolint aquells impostos i poders medievals tot nacionalitzant les propietats eclesiàstiques. De fet, i sota la imminent desamortització, l’Ajuntament de Vila–rodona ja havia fet acte de possessió del convent dels Servites i del castell. Conseqüència d’aquella primera expropiació uns 12 frares foren expulsats del monestir. Molts d’ells es varen quedar a Vila–rodona en cases de familiars. Tanmateix el castell i les terres del convent es posaren a la venda en favor del consistori. Abans però, i desamortitzat també el convent en favor del Comú, es desmantellà l’edifici per a fortificar millor Vila–rodona en contra dels seus enemics carlistes. Sent Vila–rodona un reducte liberal rodejat de simpatitzants carlistes, urgia reforçar les muralles. Així fou que el convent acabà en runes aquell mateix any perdent-se retaules i altres obres d’art cremades. Però les obres de millora del fort no en tingueren prou amb els cabirons i rocs del convent. Així passar que alguns vilatans es dirigiren a Santes Creus per assaltar i cremar el monestir junt amb altres miquelets i francesos. En fi que aquell 1835 resultà un any de grans reformes immobiliàries, de conflictes armats i de la fi de la fira a Vila–rodona.

Com s’ha pogut observar els liberals no eren massa missaires i menys encara els de Vila–rodona. De fet un tal R. Pistol d’aquella vila va capitanejar la profanació d’unes tombes reials a Santes Creus. En foren la de Jaume II i de la seva muller Blanca enterrats allí durant el segle XIV. Pistol i els seus acòlits varen esquarterar les mòmies de Jaume II, Blanca i altres per llençar-les al pou del Palau Reial. Intentaren el mateix amb la tomba de Pere el Gran però la robustesa del sarcòfag va suportar l’embat. Avui dia ha estat estudiat per un equip on una vilarrodonina, la doctora Marina Miquel, n’ha estat un dels màxims exponents. Per aquells estudis sabem, entre d’altres coses, que el nivell de preservació de la mòmia és excel·lent fins al punt que s’ha pogut saber que el rei es tenyia la barba amb camamilla.

Vist tot l’anterior, i durant aquell 1836, la Desamortització de Mendizábal era un fet generalitzat que va ajudar a dissoldre l’economia proteccionista de les tabes, la producció gremial dels artesans i el règim senyorial de la seu episcopal. Traspassades moltes propietats dels Ajuntaments i l’Església a l’estat, les vendes de molts dels serveis i propietats començaran a sovintejar. Una de les vendes fou el castell de Vila–rodona que passà a Josep Sanahuja, qui al morí el deixà al seu germà Anton. D’altra banda les tabes dels contractes d’arrendament deixaran d’atabalar a molts vilatans i el lliure comerç va fer les primeres passes. Allò feia dirigir el sistema cap a la fi de l’Antic Règim per entrar definitivament en la Revolució Industrial. Un senyal era també que la fira de Vila–rodona de tradicions medievals ja no es celebrava.

72. Vila-rodona anticlerical i la mor del mossèn

Mentre, i allunyada la guerra, el creixement vegetatiu de 1827 fou positiu. Amb un augment de la població d’uns 35 habitants, Vila–rodona recuperava forces. No obstant allò, hi havia un conflicte armat no massa lluny, la Guerra dels Malcontents. Aquella fou una revolta, que entre l’abril i l’octubre d’aquell any, va reivindicar-se a favor del germà de Fernando VII, Carles. Tot i que no va semblar tenir conseqüències per Vila–rodona, allò fou el preludi d’una nova cadena d’hostilitats. La successió, i en pocs anys, portaria altre cop cua per Espanya. Però encara no eren èpoques de guerra per a Vila–rodona, ans al contrari, durant el 1828 el creixement vegetatiu, tot i les escasses 6 noces, va tornar a ser positiu amb un augment de 44 habitants més (Santesmases, 1984). Calia afegir una altra bona nova per aquell poble. Maria Calaf, difunta, havia deixat en herència a l’hospital de Vila–rodona una terra d’uns 12 jornals, la Plana del Bitxo. L’hospital va concedir en rabassa morta aquelles terres obtenint a canvi uns rendiments que li permetrien un acceptable sosteniment per a acollir malalts, pobres i transeünts. Tot d’una, i d’una difunta, l’hospital podia operar amb normalitat.

Aquell 1829 el docent, el aleshores Narcís Viñas, encara cobrava 100 lliures anuals. El sou provenia tot del Comú pel que els pares no li pagaven res. Ja en aquell any es deia que les cent lliures eren insuficients si a més tenim en compte que el mestre impartia classes a 60 nens dividits en cinc seccions. Però l’efemèride important d’aquell 1829 no fou el salari del mestre. Durant aquell any, vell i força malalt, el rector es decidí a abandonar la parròquia per anar-se’n a viure a casa d’una viuda, probablement la majordoma Maria Gabaldà. A tal efecte va demanar el permís de la seu episcopal qui, donada la seva edat, li va concedir sense problemes. I així, i a l’any següent, va arribar el desenllaç del nostre protagonista. Fou durant el 1830, mentre per Europa s’escampava el moviment revolucionari liberal, que mossèn Vicenç Morer va patir una apoplexia i va expirar a l’edat de 68 anys. En el seu testament va quedar clar a qui més estimava, a l’última majordoma que el va assistir. A ella, a Maria Gabaldà, li va deixar tots els seus béns, o millor, dit tots els seus mals. Es veu que tots aquells estaven embargats per la seu episcopal davant els deutes que el mossèn va causar a la parròquia. L’herència real que deixà finalment en Morer fou una baixa religiositat a Vila–rodona i un anticlericalisme que durà fins l’entrada de la dictadura franquista (Santesmases, 1995). De fet durant la primera meitat d’aquell segle havia minvat de cop l’encomanada de misses en els testaments dels difunts. D’un 72 % de testaments que encarregaven misses durant el segle XVII es va passar a un escàs 17 % a mitjans del segle XIX. La majoria d’aquelles poques misses eren a la verge del Roser, a Sant Llorenç i a la Nostra Senyora del Peu de la Creu. Però no sols les misses dels testaments caigueren, també les dels aniversaris de mort ho feren. No obstant allò, el pitjor registre no foren aquells oficis sinó les donacions a l’església. Aquelles passaren a ser zero durant aquell segle XIX. Mossèn Morer, i fets anteriors a ell, havien configurat una Vila–rodona força aspre en assumptes eclesiàstics. En breu una nova guerra voldria equilibrar la manca de fe.