DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

viernes, 17 de febrero de 2017

35. Vila-rodona, terra d'infants morts

La nova política de Felipe II marcaria un viratge reaccionari en contra de Catalunya. Felipe II va desplaçar totalment el seu eix polític i econòmic del Mediterrani a l’Atlàntic sense deixar que Catalunya hi participés directament. Començà aleshores una decadència econòmica catalana associada  a algunes fams. La llàstima fou que durant el 1560 ja havia arribat la solució a moltes de les escassetats culinàries del segle, la patata americana. La ignorància i la superstició la feren culpable de pestes, de bogeries sexuals i d’infeccions. Així doncs el seu fàcil cultiu i el seu consum nutritiu va quedar per més endavant. De fet aquells temps eren èpoques hermètiques a la cultura estrangera. Fou en aquell any que es prohibí poder estudiar a Europa per no rebre influències protestants calvinistes. La patata hauria d’esperar gairebé dos-cents anys a omplir l’estómac de la majoria d’europeus i el protestantisme encara més. Tot i així, i com es veurà, els pobres no se’n van estar tant de temps.

Mentre la patata era una desconeguda i el rei anava a oblidar el Mediterrani en pro de l’Atlàntic, el Comú de Vila–rodona va aconseguir diners per a la reparació de la muralla malmesa pel temps i per les guerres antigues. De fet, i des del 3 de febrer de 1560, la Universitat podia cobrar quatre diners per lliure barcelonesa de tota compra o venda dins del poble. Allò durà fins a gairebé finals de segle. Però tot i enlairà de nou les muralles, aquelles no eren immunes a una de les plagues més temudes, la pesta. Durant l’any 1564 aquella va fer acte de presència escapçant una bona part de la població. Però com solia passar després d’una etapa de crisis demogràfica, tres anys més tard, i a Vila–rodona, va començar una corba ascendent suau dels baptismes. De fet prop el 1567 es donà una lleugera expansió econòmica i agrícola a Catalunya. Però tot i aquella bonança, del quaranta al cinquanta per cent dels infants menors de cinc anys morien. Aquell fet era normal des de l’Edat Medieval. Les causes eren la manca d’higiene, la mala alimentació i la ignorància mèdica de les comunitats. La principal causa de mortalitat infantil, com avui dia passa al Tercer Món, era la diarrea. Per a un adult aquella afecció no significava un elevat risc de mort, però per a un infantó la conseqüent deshidratació i febres el feien víctima de les circumstàncies. Per aquella raó les parelles tenien tants fills, per compensar l’elevada mortalitat infantil. Si més no així ho mostraven els baptismes enregistrats de Vila–rodona del 1567 al 1591 (Comas, 2014).