DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

jueves, 9 de febrero de 2017

32. A Vila arriben els Servites gràcies als Semites

Les necessitats de moneda del regne no s’aturaren ni abolint els Usatges ni venent propietats conquerides. Per una banda els Reis Catòlics s’havien endeutat molt amb la guerra de Granada, i per l’altra la Inquisició i els aldarulls populars feien pressió per tal que la corona prengués una decisió al respecte dels pocs jueus que quedaven. De fet fa feia dècades que l’antisemitisme havia fet fugir molts jueus de la península. Tot i així la Corona va fer els seus números i va adonar-se que li sortia profitosa l’expulsió total dels jueus. Amb aquesta acció s’assolien tres fonts d’ingressos, una la desaparició dels deutes contrets entre Reis Catòlics i prestadors jueus, l’altra els beneficis que obtindrien els reis venent els béns confiscats als semites, i per últim les taxes que imposarien als jueus per tal de poder marxar si es negaven a la conversió. I així fou que durant el 31 de març de 1492 els Reis Catòlics promulgaren l’edicte d’expulsió dels jueus deixant que la Inquisició entrés a formar part del poder. Aquesta ara perseguiria tota mena de causa semita per petita que fos. Al final uns 10.000 jueus marxaren cap a Àfrica i Orient mentre uns 40.000 es convertiren al catolicisme sota nous noms cristians. Normalment es feien batejar amb  el cognom del qui els apadrinava, amb el del bisbe de la diòcesi, amb el del senyor feudal o amb el topònim de la vila. La Inquisició però, no va parar de vigilar aquells conversos amb ganes d’enxampar i torturar aquell qui encara practiqués el judaisme. Els mètodes per a tal fita foren brutals i sense cap garantia processal: es potenciava l’abundor de delators gràcies al secret del seu anonimat, no es comunicaven els càrrecs als detinguts deixant-los en mans de la tortura, les confessions eren obtingudes sota el dolor i la mutilació, els béns dels condemnats passaven a enriquir la grassa Inquisició i Església, i finalment les cremes o humiliacions dels culpables eren executades en cridaneres exhibicions públiques, els anomenats actes de fe. Durant aquella dècada dels noranta, més de 3.000 persones foren condemnades a mort per la Inquisició a Catalunya. Per sort la meitat varen assolir fugir i sols foren cremats en efígie. En fi, que la Inquisició tenia sota el pànic als conversos. Aquests, a fi de dissimular llur fe, exageraven el seu cristianisme menjant porc a tort i a dret, rebutjant tot allò que semblés mínimament semita, o treballant fort el dissabte lluny del seu sabbat. Aquest últim fet comportà dues coses, una expressió catalana molt popular, fer dissabte, i les ostentoses matances de porc públiques de molts pobles. Un exemple d’això en foren les de Santa Coloma de Queralt on hi havia hagut un important call jueu.

La marxa de molts jueus va alliberar a molts dels deutes contrets, de fet ara Castella disposava d’una bona bossa de diners per a noves i arriscades empreses. Els portuguesos feia temps que navegaven descobrint noves terres i les cartes marines esdevenien gairebé secrets d’Estat. Castella no s’ho volia perdre i l’Atlàntic restava per descobrir. El viatge més emblemàtic fou el de Cristòfol Colom que arribà per primer cop a Amèrica aquell mateix 1492. El primer fou recolzat moralment i políticament per dos importants homes d’orígens jueus i amb família perseguida per la Inquisició. Ells foren Lluís de Santàngel, escribà, i Gabriel Sanchís, tresorer reial. Ells facilitaren el contacte entre Colom i els Reis Catòlics, i el primer va fer un préstec privat de 1.140.000 maravedís per al primer viatge. El segon fou sufragat àmpliament per la corona gràcies a les múltiples confiscacions de béns jueus (Forcano, 2014).

Mentre tot això bullia per Castella, i durant el mateix 1492, l'Església creixia sense la competència jueva. Moltes comunitats catòliques varen gaudir d'una expansió en divises, membres i convents. Vet aquí que els pares Servites, o Servents de Maria, varen poder establir una petita comunitat a l’ermita de Sant Llorenç de Vila–rodona. Aquella petita ermita d’orígens medievals havia donat tres coses a Vila–rodona, el primer nucli religiós, el primer monestir i el seu sant patró, Sant Llorenç. De fet avui dia, i cada 10 d'agost, Sant Llorenç regenta la Festa Major de Vila-rodona.