DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 6 de febrero de 2017

31. Vila-rodona perd la torre del castell

Durant l’any 1469 en Juan II va assistir a la boda del seu fill Fernando amb Isabel. Ambdós ben aviat esdevindrien els futurs Reis Catòlics unificant Castella i Aragó. De fet s’estava a les acaballes d’aquella guerra i calia signar la pau davant les despeses econòmiques que estava comportant. Hem de pensar que durant aquells períodes de guerra la pagesia catalana en patia les conseqüències. Les pèrdues de collites, la fam i la misèria també perjudicaven a la guerra, sobretot pels pocs impostos a recaptar i pel poc recolzament local a la guerra. De fet la pèrdua de braços per treballar la terra provocà una disminució de la producció agrícola regional. Per tant Vila–rodona va quedar mal parada davant el rei Juan II. De fet dels aproximadament 1000 habitants de principis de segle es va passar a uns 400 a finals del mateix. Per tant podem imaginar mals anys per als vilatans i sobretot per als remences. Finalment l’any 1472 se signà la Pau de Pedralbes atorgant una amnistia per a tots els convulsos i dictaminant acabada aquella guerra civil de deu anys.

Però no tot foren flors i violes. El rei Juan II va voler deixar ben clar qui havia guanyat durant aquelles batusses. Així fou que va ordenar una última sentència en contra dels derrotats. Les torres dels castells eren els símbols fàl·lics més evidents del senyoriu. A dalt d’elles hi onejava la bandera de la família. Deixar sense torre a un senyor feudal era una ignomínia tremenda. Vet aquí que Juan II va ordenar que fossin enderrocades totes les torres dels seus enemics com acte de deshonra. Vila–rodona, contrària a Juan II, deuria patir aquella ordre. Probablement fou aleshores quan fou destruïda la torre oval primitiva. L’actual, de base quadrangular, fou molt posterior.

Amb les torres d’homenatge dels enemics abatudes i amb aquells sota vassallatge, l’Església volia recuperar terreny. De fet, i a partir d’aquell moment, el monestir de Santes Creus començaria un llarg periple per poder recuperar les rendes perdudes durant la guerra. Cal recordar que la vila i el molí fariner de Vilardida continuaven sota la família noble dels Tamarit, cosa excepcional ja que la majoria de molins havien estat fonts rendístiques del Monestir de Santes Creus.

La guerra anterior va assentar les bases per a un nou regne. Set anys més tard d’aquell conflicte va morir Juan II i la corona va passar al seu fill Fernando II casat amb Isabel. Tot d’una Aragó i Castella restaven unides sota la dinastia dels Reis Catòlics durant aquell 1479. Isabel ho feia en representació de la Corona d’Aragó i Fernando en el de Castella. Entre ambdós regnes s’hi establí un pacte de respecte mutu a nivell de llurs monedes, lleis i institucions, però res d’unitat nacional espanyola encara. Si una nació és un conjunt d’humans amb una identitat cultural comuna, Espanya, com veurem, sempre va resultar una gran olla de cols. La unitat, quan va venir, ho feu més per les armes que per acords amb beneficis mutus, i tot per un territori ínfim inicialment. Fou quan les ordes de l’Islam van envair la península arraconant els gots en els Pirineus. D’aquell ofegat i petit territori els gots l’anomenaven spanya.

Tornant a Fernando II com a nou monarca, ell també passava a ser propietari de tot allò conquerit per aquella antiga guerra civil, inclòs el monestir de Santes Creus. El problema era que el rei necessitava virolles per a les seves empreses expansives, guerres i deutes. Així que l’1 de març de 1481, i durant una visita a Barcelona, es va vendre el Monestir de Santes Creus per 1000 florins. En aquell sentit la venda de propietats apropiades per conquesta era una manera molt ràpida d’obtenir divisa, quelcom equivalent a les actuals privatitzacions del govern. Una altra manera d’obtenir moneda, i amb l’Església en contra, fou la protecció que els Reis Catòlics exerciren sobre jueus i conversos que fugien del país davant la Inquisició. Els pocs semites que resistien concedien abundants crèdits a la Corona per tal de rebre d’aquesta certs privilegis i la protecció reial, quelcom paradoxal amb una Inquisició dotada cada cop de més poder per part dels Reis Catòlics i unes Corts Catalanes amb por que la Inquisició esdevingués una nova arma de l’autoritarisme monàrquic. Per desgràcia, tot aquell conjunt de diners semites no repercutien sobre els pagesos, els remences o els jornalers, ja que sols alimentaven la noblesa catalana o castellana. De fet tots aquells plebeus veien cada cop més retallada la seva situació en benefici dels senyors feudals i l’Església. Cal observar que durant la guerra anterior la pagesia catalana havia perdut molts braços per treballar la terra. Aquell fet, més la duresa dels hiverns de la Petita Edat del Gel, feia que les collites fossin migrades. La fam i la misèria entre la població camperola eren fenòmens freqüents. No fou gens estrany que en el 1484 explotés una nova guerra dels remences que fou brutalment reprimida i anul·lada en el 1485 a Llerona. Aquell cop però, i al final, les repressions militars passaren a una sentència. El rei Fernando II no va voler aixafar aquell moviment popular sinó que va voler donar-li una sortida legal. Cal tenir en compte que l’oligarquia catalana no feia massa temps havia estat vençuda per la castellana pel que els antics Usatges, lleis abusives sobre la pagesia catalana, eren vistos per Castella com uns privilegis dels nobles catalans a abolir. En el 1486 es va decretar la Sentència de Guadalupe, disposició del rei Fernando II que tancava les Guerres dels Remences. Amb aquella executòria s’oferia certs drets als pagesos i s’abolia els mals usos dels Usatges. Per una banda s’acabava la servitud dels camperols cap el senyoriu, i per l’altra es concedia als pagesos l’estabilitat en les terres que cultivaven. No obstant allò, el senyor feudal conservava la propietat de les mateixes. En fi, que el pagès de remença fou substituït pel pagès emfitèutic. L’emfiteusi consistia en un contracte d’explotació concedit al pagès i vasall amb la condició que aquell fes millores en les infrastructures dels béns atorgats. Totes aquelles mesures acabaren amb les revoltes remences provocant una etapa de pau i prosperitat amb cert creixement econòmic i demogràfic a Vila–rodona i a tot Catalunya (Comas, 2014).