DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, redacta articles d'educació, imparteix conferències dels seus viatges i és responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

sábado, 11 de febrero de 2017

33. Vila-rodona entra a l'Edat Moderna

Tot i la millora del context general, l’amenaça de les epidèmies continuava oscil·lant sobre els pobles medievals. De fet l’any 1497 la població de Vila–rodona va quedar reduïda a uns 330 vilatans per causa d’una pesta. Normalment després d’un episodi de mortaldat la majoria de famílies es posaven a tenir fills per suplir la manca de braços. Així que els casoris i els engendraments degueren fer-se freqüents a finals d’aquell segle, però amb una novetat. Fins aquells moments les núpcies eren celebracions familiars privades fetes molt sovint a les llars. Ara però els casaments es començaren a fer a l’església i amb caràcter públic. Molt probablement la necessitat social de mostrar-se cristià davant una Inquisició que empaitava infidels va obligar a aquell nou costum. Tot i el possible rebrot de núpcies i naixements a finals de segle, Vila–rodona va quedar en nombres vermells de població. Dels aproximadament 1000 vilatans d’inici de segle en va perdre uns 640 per culpa de les guerres i les pestes. La població de Vila–rodona a les darreries d’aquell segle XV deuria ser d’unes 360 persones aproximadament. Aquell segle i l’anterior havien estat un llarg període de crisis coincidint amb l’establiment de la Petita Edat del Gel.

El segle XVI esdevingué el segle de l’entrada dels Àustries, una dinastia que tot i patir certs conflictes per les terres catalanes, al final acabà respectant els furs catalans. Mentre, Espanya conqueria els imperis Azteca i Inca tot explotant l’or d’Amèrica. Per desgràcia allò va minar la seva economia productiva ja que va preferir comprar moltes manufactures fora enlloc de potenciar la productivitat pròpia. Aquell fet va frenar totalment el pas del feudalisme a una economia de mercat. A més el dret a comerciar amb Amèrica no passà inicialment pels ports catalans. Tot plegat va provocar l’estancament d’una administració feudal de subsistència en l’entorn rural. Vila–rodona en va resultar un clar exemple. Aquell estancament va fer sorgir i fer créixer el bandolerisme. Nobles empobrits i contraris al rei, plebeus que patien les pressions fiscals o una barreja dels dos, inflaren el sac de bandolers que corrien pels camins i les serres catalanes. Tot plegat, estancament econòmic i bandolerisme varen potenciar les associacions entre pagesos per fer-se favors mutus i ajudar-se en cas de necessitat, les cofraries. Aquelles ja havien tingut el seu origen durant el segle XI sota l’aixopluc de l’Església. A Vila–rodona en foren molt conegudes les de Sant Jordi i la del Roser. Però no tot eren males noves per als camperols. L’absència de càrregues i delmes per al cultiu de l‘olivera feren que aquella gaudís d’una gran expansió durant aquell segle. Tot i això els hiverns continuaren sent força freds dins de la Petita Edat del Gel. De fet la productivitat d’aquella vila degué continuant sent baixa ja que la població no donava massa senyal de recuperació. Es calcula que durant l’any 1515 Vila–rodona tenia uns 400 habitants, pràcticament la mateixa població que feia vint anys. Ni la mort del rei Fernando II l’any següent ni la successió amb un nou monarca nét de l’anterior, Carles I, va fer que les coses milloressin massa en aquell 1516. Sols dos fets van evolucionar a grans passes durant aquell segle XVI. El primer el Reino de España i el segon el Reino de Dios. Fernando II deixà en testament una corona unida sota Carlos I. D’una franja al nord de la península arraconada per l’Islam durant el segle VIII, i que els gots anomenaven spanya, ara en sorgiria un regne fins avui dia. Però aquest reialme resultà un menú per a nens comparat amb l’altre, amb el de Déu. Un Concili ho canviaria tot.