DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

lunes, 20 de febrero de 2017

36. Occitans a Vila-rodona

La bonança demogràfica iniciada durant l’any 1567 va continuar en el 1568 amb bones collites de cereals. Allò va propiciar un clar creixement net de la població de Vila–rodona assolint aproximadament els 960 vilatans. La immensa majoria de famílies d’aleshores consistien en grups de quatre individus en una llar amb pare i mare més dos fills de mitjana (Comas, 2014). Els avis, si vius, no solien habitar la casa dels fills. Potser aquell creixement demogràfic, més l’establiment de famílies un pèl benestants, va propiciar que la Universitat de Vila–rodona, ara Consell de la Universitat, ja no estava representada per tots els caps de família de la vila. Durant els segles XIII i XIV aquella assemblea havia estat formada per tots els caps de llar, però ara, amb més de cent cabdills de família, resultava difícil una reunió per causes d’espai i torn de paraula (Comas, 2014). Hem de suposar que ja existia un edifici a tal efecte a la Plaça Vella de Vila–rodona. Allí també hi hauria un dels serveis que oferiria aquell consistori, la carnisseria. Fos per la raó que fos, sols d’un cinquanta a un seixanta per cent de les cases, les més importants, hi tenien representació en aquell ajuntament. S’hi afegien al consell uns responsables, o mostassafs, que equivaldrien als actuals regidors. Tant mostassafs com membres de la Universitat, romangueren en grups familiars semblants durant dècades. De manera similar els membres del jurat de Vila–rodona també solien recaure sobre les mateixes famílies sent-ne molt freqüents els cognoms Feliu, Puig, Roig, Tauder, Tolra i Vives. Com s’observa, una petita oligarquia havia sorgit a Vila–rodona mentre Castella s’expandia per l’Atlàntic.

El clima anterior d’organització i certa millora de Vila–rodona va patir unes dècades de malastruga. L’any 1573 les pestes assolaren la comarca provocant-ne un despoblament generalitzat, sobretot a moltes masies. Aquell canvi de tendència es notà sobretot l’any 1577 quan a Vila–rodona finalitzà la corba ascendent de baptismes de feia uns anys per passar al 1578 amb una clara davallada de naixements per causa de noves pestes i males collites. Tot i així aquella regressió en el nombre d’individus va venir contrarestada per unes guerres llunyanes on el rei de França empaitava a mort faccions no desitjades. D’aquella manera l’any 1580 Vila–rodona va registrar una notable immigració d’occitans des del Llenguadoc francès fugint d’aquella guerra. Aquell mateix any, i sense que en sapiguem les raons, fou suprimit el dret de la Universitat a cobrar quatre diners per lliure barcelonesa de tota compra o venda dins del poble. Potser la pobresa provocada per les pestes va impedir que els vilatans poguessin pagar aquell impost.

Però a aquell clima de guerra i pestes no hi podia faltar un element bàsic del clima mediterrani, les sequeres. Així en tenim registre l’abril del 1584 (Palau, 2010). Gràcies a les pregàries per pluja anotades a la rectoria de Santa Coloma de Queralt sabem que aquell any fou migrat de pluges. L’abril era un mes on s’esperaven precipitacions però aquella primavera va resultar eixuta: abril, abril, un de bo de cada mil. No obstant això, i dos anys més tard, les collites degueren ser bones. Des del 1586, i fins a finals de segle, el clar augment dels baptismes potser va reflectir una millora agrícola. Però la cosa no anava així. Els naixements, com hem dit, era l’arma per lluitar en contra de l’elevada mortalitat infantil. Per exemple, l’any 1589 fou de sequera per l’alt Gaià. Tot i les males collites i les pestes corresponents, el nombre de naixements no va decaure. I el mateix podem dir del 1591 on Vila–rodona hi va perdre prop un quart de la població però els bateigs continuaren. Per tant, i malgrat les sequeres, algunes males collites i les pestes eventuals, l’alta natalitat suplia en escreix la mortalitat. La prova la tenim en el nombre d’habitants a Vila–rodona. Aquell es mantenia força alt a dir pels membres registrats de la cofraria del Roser l’any 1592. Eren un total de 874 membres, probablement tot el poble. Per tant podem suposar que la població d’aquell any rondava les 900 persones. El problema era que la demografia d’aquelles èpoques semblava una muntanya russa. Durant el 1594, i de manera anormal, la mortalitat adulta duplicà la mitjana d’òbits dels anys anteriors i posteriors, senyal d’alguna epidèmia de la qual no se’n té registre (Comas, 2014). Amb tot, continuava el degoteig d’occitans fugits de la guerra per França, un fet que potser va afrancesar el dialecte local. Vila–rodona li calia nous pobladors i expressions com mallà, mon pare, ma mare i embeltir potser nasqueren d’aquells occitans nouvinguts.