DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), es va doctorar en Ciències Geològiques l’any 1995. Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra(2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). Del 2002 al 2012 fou membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala havent rebut diversos premis com el Ciutat de Valls de Natura (1992 i 1995), el Fundació Eduard Fontseré de Geologia (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l'UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999). També ha estat finalista en l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003) i en el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Actualment és professor de Ciències de la Terra, acadèmic de l'ACVC, i responsable de premsa de Professors de Secundària (SPS).

viernes, 24 de febrero de 2017

37. Boom immobiliari a Vila

Els grans títols nobiliaris es feien escassos per Catalunya. La majoria de la noblesa estava formada per cavallers rurals i poc refinats que contrastaven amb l’alta noblesa castellanitzada i més culta. Aquesta última preferia l’ús del castellà que la del català donada la influència de Castella. A allò s’hi sumava el creixement de les activitats urbanes i comercials en detriment de les campestres. I fou durant aquella època que molts nobles preferien desplaçar la seva llar a ciutat per dues raons, la baixa renda que obtenien del món rural i l’expansió econòmica de les ciutats. Tot i així encara constava un dels últims Tamarit, Joan Onofre, com a senyor del feu veí de Vila–rodona, Vilardida. No obstant això, els Tamarit acabarien marxant a l’urbs de Tarragona a finals d’aquell segle. Poc després, i morint sense descendència directa Francesc Onofre de Vilardida, les terres varen acabar passant a una altra família noble, els Montoliu. Respecte a nobles a Vila–rodona, sent-ne el seu senyor el bisbe de Barcelona, no en marxà cap ja que aquell ja romania a Barcelona.

Però, i tornant als occitans, l’entrada de gent del Llenguadoc a Vila–rodona va ajudar a mantenir la demografia. No obstant allò, aquell procés va acabar caient en recessió un cop passat el Concili de Nantes. Corria l’any 1598 quan Enric IV de França va donar llibertat de culte. Allò va posar fi a les guerres franceses. La immigració d’occitans a Vila–rodona va doncs decaure. Aquell mateix any Felipe II de Castella expirava passant el seu tron a Felipe III amb novetats importants per als catalans. La primera fou notada durant l’any següent, el 1599, quan Felipe III va ordenar l’empresonament dels diputats de la Generalitat. La segona, i per pagar el manteniment de l’Armada Invencible, fou l’augment de la pressió fiscal sobre Catalunya acompanyada d’una nova epidèmia de pesta pel territori. No era gens estrany que els habitants de Vila–rodona continuessin sense declarar molts fogars i terres per tal d’estalviar-se pagar més impostos.

Tot i la nova situació fiscal catalana més les sequeres i les pestes, Vila–rodona havia crescut força durant aquella centúria. A finals de segle aquell poble tancaria amb un creixement vegetatiu positiu d’uns 500 habitants de més. Cal recordar que sembla que es van assolir prop els 900 vilatans respecte als aproximadament 360 de principis de segle. Tot aquell context expansiu va obligar a un boom urbanístic. Com havia passat en moltes poblacions, les antigues muralles i torres medievals cenyien el cinturó oprimint el seu nucli. La solució fou òbvia i la vida urbana de Vila–rodona va haver de sortir d’aquells murs medievals. D’aquella manera va néixer el Raval de Sant Llorenç, actual Avinguda de l’Alt Camp, que portava a l’ermita ocupada pels monjos Servites d’ençà feia un segle. A finals d’aquella centúria el Raval de Sant Llorenç seria el carrer que tindria més habitatges de Vila–rodona (Comas, 2014). Per a altres autors l’aparició del Raval de Sant Llorenç fou a finals del XVIII quan les necessitats demogràfiques van traspassar el portal de Sant Llorenç (Santesmases, 2016).

Ampliacions urbanístiques a part, la importància de la Fira de Vila–rodona i el seu pas pel camí cap a Barcelona, la va convertir en un punt estratègic per a la comunicació cap a ponent. Així fou que es construí un pont medieval de tres ulls per a travessar el riu Gaià. Aquell fet enlairà encara més la importància comercial d’aquella vila al comunicar Valls i Barcelona. Però aquell context expansiu no sols provocar un boom immobiliari i un nou pont a Vila–rodona, sinó que la comunitat de Servites, o Servents de Maria, va ampliar les seves estances. En breu una pugna entre servites i altres de Déu anava a enlairar-se.