126. Festa Major a Vila i FECSA amb poques llums (estiu 1989)

Des de 1981 que s’havia aprovat una llei per fer-ho, però com ja s’ha vist les coses de palau volen pau, o potser pals constitucionals. No fou fins vuit anys més tard que el projecte va veure assolit el seu objectiu. Tot aquell periple calcava la història espanyola entre uns pocs que imposaven la seva, una minoria que se’n beneficiava i una majoria que en patia les conseqüències. Caram la història com esdevé un Dia de la Marmota.

Al final la majoria local havia de buscar, assumir i pagar la solució. El problema de tot aquell procés era que la primera part, la imposició, anava infinitament més ràpida que l’última, l’arranjament. La imposició d’una indústria química al Camp de Tarragona havia provocat la manca d’aigua a la regió. Alhora allò va propiciar la salinització dels pous litorals i la necessitat final del minitransvasament de l’Ebre (Rabadà, 2007). El 31 de juliol de 1989 s’inaugurà aquella obra, el minitrasvasament, una construcció que va eradicar la salabror de moltes aixetes tarragonines. Tanmateix allò també va acabar amb les cues de forasters que omplien garrafes a les fonts de Vila–rodona. Aquells anys vuitanta havien portat molts estius càlids i secs.

Amb el minitransvasament en marxa va arribar la Festa Major d’aquell 1989. El ball estava a punt, l’orquestra Maravellla també però el que no acompanyà fou el temps. Sent l’envelat a l’aire lliure, la meteorologia va esgarriar-ho tot. El problema fou que per la vigília de Sant Llorenç va caure un aiguat que va deixar sense llum al poble. De fet la tempesta elèctrica va deixar sense electricitat a tota Vila–rodona. Per tant aquell vespre i nit no es va poder fer ball. En fi, que el que més va sonar aquella nit no fou l’orquestra contractada sinó els cants de les òlibes. Les hores passaven mentre la mitjanit avançava. Molts vilatans, farts d’esperar un miracle de la FECSA, es decidiren i se n’anaren a xafar l’orella. El ball de la Festa Major s’havia evaporat. Tot i així, un bon grapat de joves romangueren pel poble indignats. Molts d’ells s’ho parlaven al bar Miami i al Casal. En el fons esperaven el retorn de l’electricitat però aquella no venia. I allí, sota els llums de gas del bar Miami, algú es va il·luminar. Ja se sap que qui vulgui peix que es mulli el cul, i així fou que l’alcalde, Josep Maria Comas, i un bon grapat de joves decidiren fer una visita a la FECSA de Valls. Prop l’una de la matinada, i davant d’aquelles oficines, la bonior i els clams d’aquell personal van alertar a les autoritats. No va tardar gaire a aparèixer qui més vigilava la nit, la Guàrdia Civil.

- A ver, ¿qué quieren ustedes?

- Queremos lus – va contestar en Pere Badia.

Mentre allò passava, alguns feien fotos per al primer número de la revista El Caliu, una publicació local que ostentà una gran continuïtat posterior i fins avui dia. Al final, i gràcies a la diplomàcia del batlle amb els directius de FECSA, aquella va connectar la llum de nou. Cal afegir que a Valls tenien llum, pel que no s’entenia el que havia passat a Vila–rodona. No obstant allò, i tornat aquell escamot de joves al poble, el ball va poder iniciar-se tard i amb poca gent. Havia estat una nit d’una FECSA amb molt pocs llums.

Per sort, i passada la foscor de FECSA aquell agost, va venir la llum de la verema del setembre. Aquella collita de 1989 va comportar certs beneficis donat el preu millorat del vi. En fi, que la modernització del celler durant els anys vuitanta començava a donar fruits. Un altra aspecte positiu fou l’arribada de nous inversors en la vinya. Allò impulsà millores agrícoles a nivell de la mecanització del camp i de rompudes per a noves finques. Tot aquell context a l’alça quedaria plasmat en la recent estrenada publicació de El Caliu, una revista vilatana que iniciava el seu camí amb articles sobre el terme.

Però aquell creixement també es va notar a altres nivells. Per exemple, i durant el 1990, el bar Miami va patir una forta reforma sota un inversor amic de la parella que el portava, la Dolors i el Vicente. Les portes noucentistes i l’aire d’inicis de finals del XIX van desaparèixer per convertir-se en un bar més comercial i pràctic. L’interior passà a ser un bar modern, que no modernista, tot i que la decoració de la barra l’imitava. Això sí, la barra va tornar on antigament havia estat, a la dreta de l’entrada.

Una altra reforma molt important a Vila–rodona fou l’aprovació d’una obra que milloraria totalment aquell poble. La conducció de tota la sèquia amb tubs de pressió acabaria amb les pèrdues per infiltració, amb els problemes d’higiene i la necessitat d’escurar la sèquia cada un o dos anys, però sobretot acabaria amb els eixams de mosques i mosquits durant l’estiu. És a dir, aquella obra va resoldre un problema que des d’èpoques medievals arrossegava aquella vila.

Però l’èxit més important d’aquell 1990 fou una altra fita, el pla de residus. Feia temps que una plataforma s’oposava a empassar-se la porqueria del Barcelonès. El projecte volia construir a l’Alt Camp una planta per incinerar brossa. El poble, més una Coordinadora, es negaren a suportar les males olors i la contaminació pertinent. Durant aquell 1990 la Generalitat va prometre retirar aquell pla i així fou que el maig de 1991 la Coordinadora contra el Pla de Residus va cantar victòria al veure la total defunció d’aquell projecte. Però aquell triomf d’esquerrans, ecosocialistes i filocomunistes fou un gra de sorra al desert. El que els venia a sobre no s’ho podia imaginar ningú. Sabeu què fou? Doncs encara n'estem pagant les poques llums dels nostres polítics. FECSA continua a les fosques en inversions competents.