127. Vila-rodona i el Neoliberalisme, 1991...

Portàvem massa anys de pau i de creixement econòmic. Pel món s’havien generat gegantines fortunes amb els beneficis del petroli, de les multinacionals i de les inversions pel Tercer Món. El problema era que aquelles descomunals masses de diners no tenien llibertat de moviment. És a dir, des de la crisi econòmica de 1929, la majoria d’estats controlaven "massa" les especulacions en borsa i préstecs. De fet aquelles havien estat la causa del crac del 29. Invertir tot el que tens i quedar-te sense ni un duro fou el que particulars, financeres, bancs i governs havien fet. Al final "si tot el que tens és el que et deuen, res tens si no et paguen". I aquella havia estat la lliçó del 1929. Des d’aleshores que els estats capitalistes regulaven el trànsit especulatiu. Ara però, els grans capitals (els BANCS) estaven fent pressió als estats per tal de poder especular amb tant diner com tenien. El diner crida el diner, sí, però també fa pressió als governs.

Mentre allò es macerava pel món, a Vila–rodona els habitatges mostraven on anirien a parar les especulacions futures. Durant l’any 1991 el 65 % de les cases havien estat construïdes durant o abans del segle XIX. De fet sols un 16 % ho havia estat a partir de 1981. Aquella dada indicava dues coses. La primera que el creixement demogràfic i urbanístic a Vila–rodona havia estat de baix a moderat, i la segona que un bon negoci al poble podria ser la construcció. Sols calia una cosa, la nova política de moda del Regne Unit i USA, el neoliberalisme. El control que l’estat feia sobre préstecs i especulacions no deixava que els grans capitals acumulats poguessin deslliurar-se. Fou durant finals dels vuitanta i començaments dels noranta que el governs Thatcher al Regne Unit i Reagan als Estats Units varen donar plena llibertat als bancs i especuladors per moure al seu desig tots aquells capitals. Tot s’hi valia per assolir el màxim de beneficis, fins i tot la inversió en el totxo. Aznar però, i molt més tard, copiaria per a Espanya aquella estratègia l’any 1997, és a dir, seguiria la màxima que governava Espanya de feia segles, que inventen ellos. La conseqüència de tot plegat la patiríem en el 2008 maleint aquella promulga de l’Aznar: España va bien.

Mentre allò s'anava podrint, i durant l’any 1991, la bassa construïda per a recollir l’aigua nocturna del rec ja estava en funcionament resolent la manca d’aigua dels horts entre Vila–rodona i Vilardida. També la conducció de tota la sèquia amb tubs de pressió des de la Trona era un fet. Els problemes de regadiu de segles ençà semblaven resolts. Però no sols allò, les ensulsiades, les pèrdues per infiltració, la vegetació de vora la sèquia, la lentitud de l’aigua i les escurades de fangs ja no serien una feina. Des de la sèquia medieval a l’aigua a través de tubs molt s’hi havia guanyat en vuit-cents anys. Tot era senyal d’una vila en creixement constant. De fet la carta de poblament de Vila–rodona del 22 de març de 1190 anomenava a aquell poble com Vila del Castell Creixent (Castelli Crescentis). La raó d’allò fou probablement la seva expansió demogràfica i econòmica. Durant el 1991 aquella vila continuava en igual camí. De fet la demografia i l’urbanisme anaven a fer un salt molt significatiu. Òbviament la vinya hi estava en part al darrere. El preu del vi va ascendir a nivells de 1968. Potser la causa en foren les pròximes olimpíades de Barcelona, la Feria de Sevilla i una onada de calor. D’altra banda, moltes empreses proliferaven per Valls i rodalies atraient a més habitants. Tot allò explicaria el canvi de tendència que va patir Vila–rodona. Fins al 1991 l’emigració havia superat a la immigració, però aquell any es giraren les tornes. És a dir, la població de Vila–rodona va augmentar després de molts anys de pèrdua. Tot i així la població pagesa patiria en breu una forta davallada. La indústria en alça captant camperols, la tecnologia agrícola restant braços al camp i les condicions dures d’aquell sector farien migrar molta pagesia en poc menys d’una dècada. Però aquell creixement industrial tenia les seves víctimes. Aquell any aparegueren mors molts peixos pel Gaià. Probablement un abocament d’aigües no depurades o la neteja d’alguna maquinària al riu en foren les causes. Així fou que es va plantejar l’obligació de depurar les aigües residuals abans d’abocar-les al riu.

Però aquella vila creixent, tot i perdre pagesos però guanyar habitants, continuava amb la seva expansió, i a més gent més necessitat de cases. Allò va començar a despertar el negoci immobiliari que en pocs anys es convertiria en un petit monstre. De fet la construcció estava gaudint d’una gran embranzida. Amb les Olimpíades a Barcelona de 1992 molts negocis vinculats amb les obres feren el seu agost. També la demanda de productes com el vi va notar aquella economia creixent. A Vila–rodona, per exemple, es mantingué el bon preu de l’any anterior. Llàstima que un gran sector de població a l’alça no en fos consumidor oficial. Hip!

Mentre, i un, complia amb el 155 de l'època... Uf!!!