128. Bar Miami o la Mesquita de Vila–rodona (1992, 93...)

A finals de 1992 el país quedà assolat per una crisi. La Feria de Sevilla i les Olimpíades havien enlairat multitud de negocis i inversions que ara no tenien continuïtat. Així fou que el consum intern va patir una davallada i que els preus hagueren d’afluixar. Vet aquí que el preu del vi, i davant aquella crisi econòmica incipient, va anar baixant durant els propers dos anys.

Però una conseqüència dels últims anys de creixement econòmic havia estat l’arribada de molts treballadors des del Marroc. De fet durant el 1993 el gruix de marroquins a Vila–rodona rondava el centenar (Aguilar, 2013). No fou la sequera d’aquell any el que els va atraure. Amb uns tristos 454 litres per metre quadrat molts marroquins veien perillar les seves tasques agrícoles, més si la seva situació no era del tot legal. Per aquella raó sovint esperaven les consignes d’algú al bar Miami. Tots ells semblaven obeir a un altre marroquí més aposentat, el qui els feia d’intermediari entre els pagesos autòctons i ells forasters. Probablement aquell home fou un dels pioners en arribar a la comarca. Amb la seva situació assegurada, i els papers regularitzats, feia de Padrino entre els posteriors nouvinguts. A canvi deuria cobrar alguna comissió per les seves gestions, o si més no, així ho semblava indicar el seu nou i llampant Peugeot 405.

Però aquella gran afluència de marroquins pel poble provocava la desconfiança dels aborígens. De fet alguns en feien bromes tot dient que aviat a la vila hi hauria una reserva, tot marroquins i a la reserva els vilatans. I del cert que n’eren tants al bar Miami que aquell ja tenia una renom, la Mesquita.

Mentre, en el 1992, altres urbanitzaven alguns hortes de baix per passar pel 1993 sota els 600 anys de Fira a Vila amb un poble disfressat de medievals.