DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dimarts, 13 de març del 2018

128. Bar Miami o la Mesquita de Vila–rodona (1992, 93...)


A finals de 1992 el país quedà assolat per una crisi. La Feria de Sevilla i les Olimpíades havien enlairat multitud de negocis i inversions que ara no tenien continuïtat. Així fou que el consum intern va patir una davallada i que els preus hagueren d’afluixar. Vet aquí que el preu del vi, i davant aquella crisi econòmica incipient, va anar baixant durant els propers dos anys.

Però una conseqüència dels últims anys de creixement econòmic havia estat l’arribada de molts treballadors des del Marroc. De fet durant el 1993 el gruix de marroquins a Vila–rodona rondava el centenar (Aguilar, 2013). No fou la sequera d’aquell any el que els va atraure. Amb uns tristos 454 litres per metre quadrat molts marroquins veien perillar les seves tasques agrícoles, més si la seva situació no era del tot legal. Per aquella raó sovint esperaven les consignes d’algú al bar Miami. Tots ells semblaven obeir a un altre marroquí més aposentat, el qui els feia d’intermediari entre els pagesos autòctons i ells forasters. Probablement aquell home fou un dels pioners en arribar a la comarca. Amb la seva situació assegurada, i els papers regularitzats, feia de Padrino entre els posteriors nouvinguts. A canvi deuria cobrar alguna comissió per les seves gestions, o si més no, així ho semblava indicar el seu nou i llampant Peugeot 405.

Però aquella gran afluència de marroquins pel poble provocava la desconfiança dels aborígens. De fet alguns en feien bromes tot dient que aviat a la vila hi hauria una reserva, tot marroquins i a la reserva els vilatans. I del cert que n’eren tants al bar Miami que aquell ja tenia una renom, la Mesquita.

Mentre, en el 1992, altres urbanitzaven alguns hortes de baix per passar pel 1993 sota els 600 anys de Fira a Vila amb un poble disfressat de medievals.





















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp