A finals de 1992 el país quedà assolat
per una crisi. La Feria de Sevilla i les Olimpíades havien enlairat multitud de
negocis i inversions que ara no tenien continuïtat. Així fou que el consum
intern va patir una davallada i que els preus hagueren d’afluixar. Vet aquí que
el preu del vi, i davant aquella crisi econòmica incipient, va anar baixant
durant els propers dos anys.
Però una conseqüència dels últims anys
de creixement econòmic havia estat l’arribada de molts treballadors des del
Marroc. De fet durant el 1993 el gruix de marroquins a Vila–rodona rondava el
centenar (Aguilar, 2013). No fou la sequera d’aquell any el que els va atraure.
Amb uns tristos 454 litres per metre quadrat molts marroquins veien perillar
les seves tasques agrícoles, més si la seva situació no era del tot legal. Per
aquella raó sovint esperaven les consignes d’algú al bar Miami. Tots ells
semblaven obeir a un altre marroquí més aposentat, el qui els feia
d’intermediari entre els pagesos autòctons i ells forasters. Probablement
aquell home fou un dels pioners en arribar a la comarca. Amb la seva situació
assegurada, i els papers regularitzats, feia de Padrino entre els
posteriors nouvinguts. A canvi deuria cobrar alguna comissió per les seves
gestions, o si més no, així ho semblava indicar el seu nou i llampant Peugeot
405.
Però aquella gran afluència de
marroquins pel poble provocava la desconfiança dels aborígens. De fet alguns en
feien bromes tot dient que aviat a la vila hi hauria una reserva, tot
marroquins i a la reserva els vilatans. I del cert que n’eren tants al bar
Miami que aquell ja tenia una renom, la Mesquita.
Mentre, en el 1992, altres urbanitzaven alguns hortes de baix per passar pel 1993 sota els 600 anys de Fira a Vila amb un poble disfressat de medievals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp