120. El nou Bar Miami de finals dels 70 i inicis dels 80

Com l’estatut de Núria de l’any 1932, un nou Estatut català, el de Sau, fou retallat per Madrid aquell 1979. Es feia obvi qui tenia la paella pel mànec i qui volia una nova fregidora. Massa incendis polítics per Catalunya i poc caliu a compartir. De fet, i durant aquell 1979, un gran incendi forestal es produí per la comarca. La foguera pujava des del Pont d’Armentera a Pontils. A tal efecte la Guàrdia Civil va venir a buscar homes a Vila–rodona per apagar el foc, i pobre del qui digués que no. Però aquell any no tot foren estatuts retallats o treballs de bomber. Un fet, millor dit, una persona, va capgirar l’oci del poble. Allò va influir molt al jovent dels voltants. El bar Miami havia estat primer en mans del matrimoni Balcells, en Pep i la Guadalupe. Ells havien tingut un bar anomenat Balcells a tocar de la Plaça Vella. Abans dels anys seixanta el traslladaren amb el mateix nom on avui dia hi ha el bar Miami. L’any 1962 en Pepito Bricollé i la seva futura muller, Maria Teresa Montragull, se’n feren càrrec canviant-li al nom pel de bar Miami. La decoració continuà sent la de costum amb cadires de fusta, taules de marbre i peus de ferro forjat. Sols un canvi força substancial li afegiren, una de les primeres televisions del poble. Cal aclarir que les cases no en tenien pel que el bar s’omplia de badocs davant la pantalla. A més els altres bars, el Nuevo i el Molí, no obrien tot el dia, la qual cosa sí feia el Miami.

Durant els anys setanta aquell bar omplí les seves parets d’un altre element, una extensa i singular col·lecció. Les parets restarien plenes de plafons amb centenars de clauers del qui seria alcalde de Vila–rodona l’any 2015, el fill d’aquell matrimoni, en Ramon Bricollé. Tot i així, i amb els anys de fums i cafès, les superfícies de parets i plafons s’esgrogueïren i s’entelaren.

A finals dels setanta i inicis dels vuitanta un gran canvi sobrevingué en el bar Miami. Aquesta novetat va provenir d’un jove, fill de Rodonyà, que comprà el bar amb ajut del seu pare. En Quim va canviar de lloc la barra, va pintar el local amb colors clars i el més important, hi va posar música moderna. Les parets també canviaren amb grans cartells amb frases filosòfiques, escenes de motos, ídols de Hollywood i d’altres reclams per al jovent. A més anunciava el bar per la ràdio local del Pla de Santa Maria. Tot allò, més la seva simpatia davant el client, va funcionar d’allò més i els dissabtes per la nit el Miami era un brogir de gent de Santes Creus, Valls, Bràfim i d’altres pobles de les rodalies. La majoria eren joves i ganassots amb ganes de xerrameca, diversió i nocturnitat. En fi, que el bar de la plaça dels Arbres va animar a tot el poble uns quants anys fins que en Quim va decidir canviar de feina. La porta noucentista feta a Cal Canals va continuar fent d’entrada del bar durant aquella època.

Però aquells setanta tenien més novetats a Vila. El 19 de desembre de 1979 es va fer l’escriptura d’adjudicació d’obra per a les noves escoles. Aquelles s’edificarien en uns terrenys poc abans d’arribar al cementiri (Saumell & Tell, 2006). Les velles, situades on avui dia hi ha el CAP, havien quedat petites i desfasades. El projecte era fer una escola gran que agrupés als alumnes de molts pobles veïns. Així que amb un pressupost inicial d’uns 9 milions de pessetes s’anava a tirar endavant aquella gran idea. El problema vindria donat per dos esculls. El primer, la reticència de les viles veïnes a portar els seus fills a Vila–rodona, i el segon una escola nova en terra tova. Amb desconeixement d’aquell futur, el 13 de desembre de 1979 ja s’havien començat els fonaments, és a dir, les obres estaven en marxa. Com també havia passat amb la construcció del Casal, la participació vilatana esdevingué exemplar. Els caps de setmana molts habitants s’arremangaven i ajudaven a enlairar l’obra, però no sols de jornals gratis va créixer la nova escola. Molts foren els qui van fer donacions econòmiques en dues llibretes a tal efecte (Saumell & Tell, 2006). La nova escola, tot i que en terra tova, anava a grans gambades però sobre un gran perill. El terreny, i com es veuria, estava en fals. La culpa ? La Geologia del substrat.