118. Vila-rodona entre la crisis del franquisme i la de l'aigua

Per aquelles èpoques s’expandia la instal·lació d’una petroquímica a la província de Tarragona. El projecte, aprovat des de Madrid, ja havia construït les seves primers fàbriques durant l’any 1965. Però aquell monstre industrial requeria d’una gran necessitat d’aigua. El balanç hídric del Camp de Tarragona era del tot deficitari per a aquell projecte (Rabadà, 2007), és a dir, amb aquella petroquímica caldria tard o d’hora aigua d’altres bandes. De fet els primers informes així ho indicaven. Però en aquells temps els mitjans no denunciarien al règim i l’informe fou canviat dient que sí hi havia prou aigua. En fi, que es varen exagerar les reserves d’aigua del subsòl. La construcció de les petroquímiques, amb alta demanda d’aigua, més la conseqüent població immigrant, provocaren la sobrexplotació dels pous litorals amb greus conseqüències. En pocs anys la comarca en sortiria molt afectada. Els negocis estatals eren així, pan para hoy pero hambre para mañana.

Mentre l’antiga rasa oberta per al tren Transversal l’any 1883 a Vila–rodona fou en breu aprofitada per a altres usos menys nobles. Aquella línia fèrria, que mai no es va arribar a construir, va deixar un esvoranc que ara trobaria farciment. Durant el 1972 aquell clot va començar a omplir-se de brossa del poble. Les olors del nou abocador, els fums de la crema de brossa, les filtracions d’aigua i la presència de rates foren un nou problema per al terme. Però aquell any, a part d’alguns carrers pavimentats, fou més important un primer avís per al franquisme. La crisi mundial del petroli, i l’encariment dels carburants, fou la primera banderilla a la pell de brau espanyola. Probablement l’encariment del gas-oil va provocar també la pujada del preu del vi. Es feia cada dia més evident que l’economia nacional no estava deslligada dels interessos internacionals, és a dir, el franquisme hauria d’adaptar-se als nous temps tard o d’hora.

Un segon avís per al franquisme va passar durant el 1973. Ajudats per la CIA, diuen uns, o si més no amb el seu beneplàcit, un dels successors de Franco, Carrero Blanco, fou assassinat per l’ETA. La tècnica fou un gran explosiu en un túnel excavat sota terra. Quan l’automòbil va passar-hi per damunt fou accionat el dispositiu. Els acudits sobre quants metres va volar el cotxe corrien per tota Espanya, directo al cielo, i és que en Carrero Blanco era molt devot.

A tot aquell context s’hi sumà un tercer avís, la pressió internacional. Era obvi que moltes nacions desitjaven que Espanya obrís fronteres passant a la democràcia. Molts inversors anhelaven entrar en aquell paradís verge del capitalisme. El país no s’hi podria resistir eternament i el franquisme ho sabia. Però un quart avís va venir de l’evident pèrdua d’influència dels religiosos. Ja s’ha dit que alguns, i sense embuts, havien criticat al règim. Les escoles religioses, privades, també perdien pistonada. A Vila–rodona, per exemple, les germanes Felipenses varen haver de deixar el convent. Potser la manca d’alumnes hi va tenir a veure. En fi, que mentre la crisi internacional del petroli continuava, i amb ell, l’encariment del vi, aquella economia franquista estava a les últimes.

Amb aquella crisi, el boom industrial i la marxa de vilatans a Barcelona, molts foren els qui ara serien considerats forasters tot i ser fills del poble. El fet de viure i treballar a ciutat va enlairar un tel invisible entre vila–rrodonins residents i vilatans retornats. Semblava existir certa competència entre qui venia de ciutat i qui vivia al poble. De fet molts dels qui van marxar ara feien ostensió de riquesa pel Casal de Vila–rodona. En fi, que uns volien demostrar l’èxit assolit i els altres, amb certa enveja, s’estimaven la humilitat vilatana. Termes com pixapins, camallargs, quemacus o simplement barceloní, delataven aquella rivalitat entre rurals terrenals i burgesos anodins.

Però durant aquella etapa Vila–rodona va veure néixer una nova entitat. Aprofitant que les monges Filipenses havien abandonat el convent, un grup de joves cultes aconseguiren fer-se càrrec de l’edifici. Corria l’any 1974 quan s’inauguraren tota una sèrie d’exposicions en aquell immoble. Allò esdevindria l’inici del Museu de la Vila que Millan Martínez, Josep Baloja, Pilar Vives, Josep Santesmases, Conxita Rabadà, mossèn Josep Maria Mustè i d’altres, gestionarien amb enginy. Aquell últim, de fet, va pagar el cartell lluminós per anunciar el museu al carrer. Però l’edifici pertanyia a un patronat religiós, Patronat Benet, fet el qual comportà dificultats en un futur. L’OPUS hi estaria al darrere.

Però, i tornant a l'aigua, degut a la gran necessitat d’aquesta entre petroquímiques i nous barris de treballadors, molts pous litorals foren sobreexplotats. Allò va provocar la salinització dels aqüífers, és a dir, que tota Tarragona tenia aigua salada a l’aixeta. Les empreses d’aigua embotellada feren l’estiu mentre molts habitants de la costa anaven a omplir garrafes pels pobles de l’interior. Les cues a les fonts de Vila–rodona començaren a sovintejar. Aquella manca d’aigua podia ser resolta amb un embassament, però la incompetència d’aquells temps enfonsaren la idea. La companyia Empetrol, actual Repsol, junt amb el Ministeri d’Energia, feren construir un embassament al riu Gaià prop El Catllar. Aquella presa havia de formar part d’una xarxa de pantans que de més a menys alçada portarien aigua al Barcelonès i al Baix Llobregat. La intenció era enllaçar Riudecanyes amb el de Foix a través del de El Catllar. Per desgràcia el nombre de falles en el substrat de El Catllar era tan elevat que la gran majoria de l’aigua del Gaià es perdia per infiltració. En fi, que mai no es va veure ple aquell embassament i l’aigua de Riudecanyes mai no va passar al barcelonès (Rabadà, 1997). Però la construcció de la presa aportà dues coses. La primera, un gran nombre de fòssils marins per al futur Museu de Vila–rodona. I la segona, aigua per a la indústria petroquímica de Tarragona. Per desgràcia aquell migrada fontana del Gaià no va poder suplir l’aigua salada de les aixetes tarragonines. Les cues per omplir garrafes d’aigua a les fonts de Vila–rodona, i pobles del voltant, es continuaren succeint. Això sí, el franquisme cuejava els seus últims rajolins.

Mentre el Barça omplia un 73 amb èxits.