119. La mort de Franco per una democràcia balsàmica

Durant el 1975 el dictador va caure greument malalt. Passaren les setmanes i molts patien, altres s’impacientaven, i un gran gruix en feia acudits. Que què li injectaven per tal que durés tant? Doncs Coca-cola, la “chispa” de la vida. Finalment el 20 de novembre d’aquell 1975 Franco expirava i la dictadura feixista veia els seus dies reciclats. A Vila–rodona, i prop d’aquell dia, s’organitzava un àpat a l’edifici de les monges. Uns anònims varen suposar que se celebrava el mutis definitiu del dictador. En conseqüència es denunciaren els suposats fets i algú fou cridat a donar explicacions. Finalment la cosa no va tenir més transcendència. Eren èpoques d’incertesa democràtica, de mal perdre conservador i de por a les esquerres. Però molts dels allí presents a les monges eren gent pacífica, culte i un pèl psuquera. De fet organitzaren aquell any les primeres colònies de Vila–rodona. El destí fou Valldosera amb un gran èxit de quitxalla. Aquell costum, i a partir d’aleshores, formaria part de la vida cultural i educativa d’aquell poble. Val a dir que els monitors i organitzadors d’aquelles colònies eren força proclius al PSUC, a les cançons de La Trinca i a la democràcia esquerrana. És a dir eren proclius a aquell president Companys a favor dels drets obrers, socials i nacionals. En tot allò es vinculaven llibertats nacionals amb llibertats democràtiques i antifranquistes.

Però la mort del dictador tenia un preu, la incertesa política. Ja se sap que el diner és covard i aquell fou el culpable de la davallada en el preu del vi a Vila–rodona. De fet les cotitzacions vinícoles baixaren a nivells de l’any 1939. Aquella mala situació es mantingué durant el 1976. Tot plegat, aquells mals preus del raïm i la fi de la dictadura, varen impulsar la queixa del camp català. Així s’iniciaren moltes mobilitzacions sota el sindicat Unió de Pagesos (Gavaldà, 2012). El que es reclamava era ben simple, preus més justs. Molts pagesos de Vila–rodona hi participaren activament. La gent semblava haver perdut la por tot i que uns altres temien perdre el poder. Però el monopoli espanyol catòlic sabria jugar bé les seves cartes provocant el que s'anomenà la transició. 

Per tant, i donat el context anterior, el poder va moure la màquina dels fàrmacs polítics. Calia endolcir el moment i no atiar el foc de les masses. Les primeres eleccions generals arribaren l’any 1977 guanyant un partit de centre, la UDC, capitanejada per Adolfo Suárez més alguns franquistes moderats. A Vila–rodona els vots es decantaren, en record del seu passat liberal i republicà, cap a l’esquerra (Gavaldà, 2012). Mentre molts carrers restaven encara per pavimentar en record d’un passat no millorat i en metàfora per a una revolta social.

Per asserenar els ànims dels massa nacionalistes es va fer venir a Tarradelles, el president de la Generalitat a l’ exili. Amb el rescat de les institucions catalanes tot va semblar assolit i les ganes de revolta apaivagades. Mentre els grans capitals nacionals continuarien, com no, en mans dels hereus franquistes. Tot canvia per no canviar gaire. Per sort, i davant aquella incipient estabilitat política, el preu del vi a Vila–rodona va pujar lleugerament (Gavaldà, 2012). Amb tot no fou suficient i les mobilitzacions sindicals i agrícoles continuaren. Pagesos i tractors transitaren amb pancartes i queixes per moltes ciutats catalanes. En fi que els moviments reivindicatius no s’acabaven de creure la democràcia. Calia per tant una dosis més de bàlsams. Així fou que en el 1978 se signà, i deixà votar, una Constitución espanyola. En aquella el successor de Franco, el Rei, continuaria en el poder, la unitat nacional sota el seu arbitri i la bandera espanyola protegida sota pena de presó. És a dir, el rei Juan Carlos I, borbònic, fou imposat com a Capità General de totes les forces armades. Aquelles tenien l’obligació de defensar la unitat nacional i la bandera en contra de tota secessió. Atemptar contra un d’aquells símbols, era, i és, punible sota pena de presó. Sols cal veure el cas d'Oriol Junqueres, de Jordi Cuixart o de Jordi Sánchez entre d'altres. En resum, massa democràtica no era aquella constitució. Amb tot, i per a distreure al personal, es va deixar que un bipartidisme ibèric naixés. Els espanyols ara badarien entre unes dretes plenes de franquistes i unes esquerres plenes de tot. Tot esdevindria com una guerra civil però, i per sort, incruenta. Els primers s’organitzaren sota el partit Alianza Popular, posteriorment Partido Popular, i els segons sota el PSOE i derivats.

Per deixar més convençuts als espanyols d’aquella democràcia balsàmica, s’ensenyava la Constitución a les escoles. Allò era part d’un adoctrinament estatal per potenciar una creença en el nou govern encara franquista. Per acabar de posar més pomada analgèsica, algú es va inventar el cafè per a tots, és a dir, la instauració d’autonomies per tota Espanya. Fins i tot algunes que mai no havien ni existit, ara tindrien categoria de regne medieval. Allò amagava dos objectius, per una banda diluir les comunitats històriques com Euskadi, Galícia i Catalunya; i per l’altra deixar contenta a la resta d’Espanya. En fi, que aquella democràcia balsàmica era un vestit fet a mida per a contenir qualsevol nacionalisme no espanyol. En aquell sentit calia distreure al poble i en allò el cinema hi va jugar un gran paper. Amb la democràcia a ple rendiment, l’economia en marxa i la censura oblidada, el cinema de Vila–rodona s’atrevia a passar espanyolades de destape i baixa qualitat artística. Al principi els pits i culs femenins varen funcionar força bé, però en aquesta vida tot cansa. Eren temps de sereno però ja no de serenor. Mentre, i al cine Poll, el dels menuts, la sessió del diumenge a la tarda era plena de crits i xiscles entre la canalla. Molts n’hi havia que jugaven al llumí a dalt del galliner, o que llençaven un grapat de pipes als de baix. El vigilant sovint no donava coll a tanta guarderia. Tot plegat, era el gran espectacle per a la quitxalla del poble, el gran Cinema Paradiso per qui hagi vist aquesta pel·lícula.

Així que mentre Espanya explorava la democràcia durant aquell 1978, el creixement econòmic va sobrevenir. El diner és covard, i si un país no dona garanties d’estabilitat, els inversors fugen. Però ara Espanya oferia bones perspectives polítiques, i per tant, econòmiques. Prova d’allò en fou que el preu del vi a Vila–rodona assolí màxims equivalents als de 1958. No obstant allò, continuaren les mobilitzacions de pagesos amb altres reclamacions. El camp, i des d’èpoques medievals, havia estat sempre un oblidat pels poders. Potser tocava fer un pas més.