117. Vila-rodona i la crisi dels 70

Des de l’edat medieval que els carrers del poble havien estat de terra sense cap mena de paviment. Tot i així, i durant aquells anys seixanta, es va  començar a pensar en recobrir-ne els principlas de formigó o grava asfaltada. De fet el pas de tractors amb més pes que mules i ases així ho exigia. Aquells animals estaven sent substituïts pels motors. Senyal d’allò fou que en el programa de la Fira de 1967 ja no es va esmentar la venda de bestiar a dalt del castell. En fi, que el trànsit a gas–oli havia reemplaçat al de quatre potes i ara calia pavimentar els carrers. Tot i així la fira del bestiar de llana, que es convocava el dimarts, va aguantar uns anys més. L’última mula al poble, la de Llorenç Vives Camps, fou sacrificada a finals dels setanta.

Durant el 1970 va iniciar-se la crisi del petroli. L’augment de preu dels carburants va tocar de mort a moltes economies. Aquella etapa depressiva va afectar més de la meitat d’aquella dècada. Però aquell fet no fou l’única xacra de 1970. El 12 d’octubre van caure a El Catllar uns 119 litres per metre quadrat. Allò no fou un fet aïllat. Aquells forts aiguats foren generalitzats per tot el Camp de Tarragona. Com acostumava a passar en aquelles ocasions la gaianada pertinent va fer acte de presència (Gavaldà, 2010). No seria la primera ni l’última d’aquell segle. Aigües avall tot es perdia en el desgavell de la riuada. Però el que més s’havia perdut durant aquell 1970 no fou aigua al mar. La pèrdua d’habitants a Vila–rodona s’havia agreujat durant la dècada anterior. Ara tot just eren unes 1.116 persones, 350 habitants menys que feia 10 anys, és a dir, s’havia evaporat una quarta part del poble. La manca d’una industrialització eficaç més la mecanització i la disminució de braços en l’agricultura, va produí tot plegat la migració de vilatans cap a les ciutats fabrils catalanes. Lluny ara quedaven aquells 2.200 habitants de finals del XIX. Els grans temps de la vinya havien passat i ara li tocava l’èxit al món urbà. Per sort un grup de joves del poble s’estaven organitzant com a nucli social i cultural. En foren protagonistes en Josep Santesmases, na Pilar Vives i d’altres. Aquell mateix any muntaren una exposició sobre la fira del poble a la Casa de la Vila. Era el preludi del Museu de la Vila i posteriorment del Centre d’Estudis del Gaià.

Mentre l’any 1971 es va fundar l’assemblea catalana Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, un organisme antifranquista on molts de Vila–rodona hi foren presents. Però independentment del règim feixista, un altre problema era l’abandonament dels camps. Des de la fil·loxera fins a les últimes millores agrícoles, els pagesos havien anat deixant erms darrere seu. Donada la baixa productivitat de vessants i terrasses de cultiu, l’agricultura es va centrar en explotacions intensives a les valls. Allò va desencadenar tres perills per al territori. El primer l’augment d’incendis forestal, el segon l’augment del nombre de senglars, i el tercer la reducció de les reserves d’aigua (Rabadà, 1997).

El primer risc derivat de l’abandonament de camps fou l’augment del nombre d’incendis forestals. Al deixar erms els vessants de muntanya el bosc els va colonitzar altre cop. És a dir, en poques dècades on abans hi havia terrasses ara hi creixien els pins. Prova d’allò era que els incendis forestals havien estat inexistents durant el segle anterior. La raó? No hi havia pràcticament bosc pel terme. Ja vam dir que tot estava cultivat per la vinya i per tant sense pólvora no hi ha explosió. Un altre factor que intervenia era que el poc bosc que quedava estava molt ben gestionat i net de restes vegetals, arbustos i brots d’arbres joves. La causa d’allò eren, i per una banda, els ramats que pasturaven i deixaven el bosc net de vegetació inferior, i per l’altra els humans que explotaven la llenya d’aquelles pinedes i alzinars. En definitiva, amb poc bosc i ben esclarit els incendis eren nuls (Rabadà, 1997).

El segon perill degut a l’abandonament de conreus fou l’actual plaga de senglars, uns animals que feien, i fan, moltes maleses entre els cultius. La relació de la seva proliferació amb l’abandonament de camps l’hem de buscar en la història. A partir del segle XVIII les millores tecnològiques de la Revolució Industrial havien permès elevar la producció d'aliments i la reducció de malalties, en conseqüència la població catalana va augmentar ràpidament. Allò va tenir tres efectes que feren proliferar els senglars pel nostre territori.

El primer l'augment de ramaderia per aportar més aliments a la població creixent, i junt amb allò, la necessitat d’extingir un depredador d’aquella, els llops. Per desgràcia aquell cànid també esdevenia l’enemic natural dels senglars. Així doncs, a menys llops més senglars. El segon fet fou el creixement de les urbs, la pèrdua de població rural i la conseqüent disminució en el nombre de caçadors, és a dir, a menys caçadors més senglars. La prova la tenim avui dia a Collserola on hi ha una de les poblacions més grans de senglars davant d’una de mínima de caçadors. El tercer factor fou l'abandonament progressiu de molts camps agrícoles que amb el temps derivaren en boscos, i a més bosc més senglars. En definitiva, amb pocs caçadors, molt bosc i cap llop, la plaga de senglars es convertí en un fet que avui dia encara dura.

L’últim risc derivat de l’abandonament de les plantacions fou la disminució dels cabals fluvials i de les crescudes catastròfiques. Ja hem explicat que el bosc evapora i consumeix grans volums d’aigua, pel que aquesta no arribaria al cabal del riu. D’altra banda el sòl del bosc, més esponjós que el d’un cultiu, permet una major infiltració que alimenta els arbres. Per tant allò també restaria cabals sobtats en cas de crescudes. En definitiva, a més bosc menys aigua al riu (Rabadà, 1997). Però a aquell problema hídric s’hi sumaria un altre des del franquisme.