71. Fi del Trienni Liberal a Vila-rodona

Arribat el 1823, la fam per males collites i les morts violentes per la guerra, s’endugueren un total de 106 difunts a Vila–rodona, 5 dels quals per fets d’armes. Així que el fort augment de vidus va alimentar el nombre de nous matrimonis assolint-se els 18 aquell any. No obstant allò, fou l’any amb menys parts del segle, uns 45, amb un creixement vegetatiu que implicà una pèrdua de 61 habitants durant aquell any. Cal suposar que en un context així molts vilatans estarien desitjant la fi d’aquell conflicte. Però aquells no eren els únics, el rei Fernando VII també volia recuperar el comandament del país. Per aquella raó els borbònics espanyols demanaren la col·laboració del seu antic aliat, França, i aquell envià un bon gruix de tropes, els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Amb tal incursió d’homes, cavalleria i artilleria, el dia 4 de novembre entraren a Barcelona, i el 7 a Tarragona, guanyant finalment la guerra als liberals. Era la fi del Trienni Liberal i la instauració altre cop de l’estat absolutista. Conseqüentment el decret de les Corts que abolia els senyorius feudals no fou ratificat i el bisbe de Barcelona continuà sent senyor de Vila–rodona, és a dir, va seguir cobrant els seus delmes. Paral·lelament el rector rebria també les seves primícies. L’alegria de mossèn Morer fou evident i els vilatans continuaren mirant-se’l amb mals ulls.

Mort el Trienni Liberal, i encara en el 1823, la situació entre mossèn Morer i Vila–rodona va esdevenir tan tensa que provocà la visita del degà del Penedès, Cristòfol Vallès. Aquell vingué per analitzar la situació entre els vilatans i el rector. La valoració que Vallès va fer del context fou molt negativa. Revisant els contes i els registres es feia evident que hi havia un desigualtat abismal entre misses cobrades i misses fetes amb un desfalc d’unes 234 lliures, unes 624 de les futures pessetes. Davant aquell escàndol, i els altres, el degà va decretar que la majordoma abandonés la rectoria, fet al qual ella s’hi va oposar de males maneres (Santesmases, 2007). Ja expulsada, es cridà al mossèn a judici però no sembla que hi hagués grans conseqüències. De fet els diners desfalcats, i que aquell Ajuntament, encara liberal, volia destinar a restaurar l’església, mai no foren trobats. En fi, que les reparacions del temple les va haver d’assumir el Comú davant uns anys de fam i misèria causats per la guerra i les sequeres.

La sequera i les males collites del 1824 varen venir a Vila–rodona com els anteriors, amb molts difunts. Aquell any expiraren un total de 83 vilatans, un nombre altre cop molt per sobre de la mitjana anual, uns 60. Per sort, i com passava sovint després d’un període de caiguda demogràfica, aquell 1824 fou un dels anys amb més parts, uns 100.

Però tot i que passava el temps, l’Ajuntament de Vila–rodona continuà traspuant rebuig contra Vicenç Morer i contra el seu benefactor, l’absolutisme de Fernando VII. De fet, i durant l’any 1825, tres regidors nomenats a dit per a formar part del consistori demanaren l’exoneració del seu càrrec adduint incompatibilitats entre negoci i càrrec, o entre salut i edat, tot el que fes falta per escapolir-se d’una política absolutista que no els agradava.

Però la guerra contra mossèn Morer va tenir un nou capítol l’any 1826. Joan Codinas, regent de la parròquia, va haver de posar ordre entre el rector i el bisbe. De fet feia temps que la seu episcopal feia pressió per tal que Morer abandonés la rectoria. Però ni el bisbe de Barcelona ni el regent de la parròquia feren que Mossèn Morer, vell i malalt, abandonés el seu càrrec (Santesmases, 2007).

70. Els Fets de Juliol de 1822

El decret que les Corts espanyoles havia aprovat per abolir els senyorius en els pobles va restar pendent de signatura per part de Fernando VII durant tot el 1822, i per tant sense aplicació. Aquella actitud va animar als partidaris del rei a proclamar-se per diferents indrets de la geografia. I així començaren les revoltes realistes contràries als liberals. A Vila–rodona, sumant-se a unes males collites, hi entraren molt sovint els reials. Les accions, com hom es pot imaginar, no foren pacífiques, i els reials varen acarnissar-se contra els liberals de Vila–rodona (Santesmases, 1984).

El fet que els reials escollissin atacar aquella població tenia gran lògica. Vila–rodona i Valls eren participants actius de la Milícia Nacional Voluntària dels liberals. La milícia de Vila–rodona estava formada per uns 50 homes, un sisè de la població masculina entre els 16 i 50 anys. L’existència d’aquella milícia liberal a Vila–rodona era coneguda pels escamots reials i antiliberals capitanejats per Joan Romagosa, un ex-combatent de la guerra del francès que coneixia perfectament el territori (Santesmases, 1984). Per tant envair i vèncer a Vila–rodona significava un cop psicològic molt important contra els liberals. D’altra banda en Romagosa tenia el recolzament d’altres combatents d’un altre poble veí força fidel a Fernando VII, Vilabella. Allí, un escamot d’homes dirigits per en Joan Rafí Vidal, s’afegí a les tropes d’en Romagosa. Tot plegat, i entre Romagosa i Rafí, varen ajuntar centenars de pagesos i jornalers pobres, desil·lusionats i descontents de les promeses liberals. De fet la revolució liberal no va aportar ni terres ni millores a molts pagesos que les esperaven. Per aquella raó les files de Romagosa estaven tan plenes de camperols amb males puces. Aquells guerrillers eren els qui realitzaven els atacs sobre les poblacions liberals. Òbviament Vila–rodona i Valls estaven sempre en el punt de mira d’aquells trabucaires. De fet la història n’ha deixat registre d’algunes. Una de les primeres fou la del 7 de maig a Vila–rodona, però l’escomesa més sentida d’aquell any fou la del 28 de juliol al mateix poble, els anomenats Fets de Juliol de 1822. En aquella ocasió Romagosa, més uns centenars d’homes, van envair Vila–rodona. Mentre els reials entraven, el rector de Vila–rodona, mossèn Vicenç Morer, se li va sentir a dir, ya llegan los míos. Òbviament, i tot i que els reials varen cometre una barbàrie, el rector simpatitzava amb els botxins (Santesmases, 2007). D’altra banda a la plaça de Vila–rodona hi havia un placa dedicada a la Constitució liberal. Els reials, contraris a aquella, solien arrencar-la durant les seves incursions. Però allò no fou pas el més greu. Els 50 homes de la milícia liberal de Vila–rodona, al veure’s en crítica inferioritat numèrica, van sortir per cames. Part d’aquella milícia, i per salvar la pell, va fugir mentre la resta que no ho va poder fer, uns 28, van buscar recer dins de l’església. Les tropes d’en Romagosa calaren foc en el temple per tal de fer-los sortir. Un cop fora del cau i rendits, els afusellaren junt amb tres vilatans que estaven escoltant missa. Altres morts hi hagueren, pel que aquell mes esdevingué el juliol amb més difunts de tot el segle XIX. Foren un total de 42 difunts que a final d’any sumaren una nombre brutal de cadàvers, uns 139, sent-ne 81 homes i 58 dones. Aquella asimetria de més barons morts que dames indicava clarament que molts ho feren sota les armes. Del cert sabem que 32 homes sucumbiren sota el foc reial. Per tant, i durant aquell 1822, Vila–rodona va veure minvar la seva població en 62 habitants per causa sobretot de morts violentes.

Els Fets de Juliol passaren, però feia falta un cap de turc sobre qui picar fort. La frase del rector de Vila–rodona, mossèn Morer, durant l’entrada dels reials dient, ya llegan los míos, va servir a l’efecte. Òbviament que els reials havien assassinat a molts vilatans, inclosos parroquians. Les ganes de revenja s’afegiren com una excusa més per intentar fer fora a aquell rector tan singular. Així fou que l’Ajuntament va denunciar aquell escàndol a l’administració pertinent. La intenció era portar al rector davant els Jutjats de Vilafranca i finalment expulsar a aquell mossèn de la parròquia de Vila–rodona. L’ajuntament, liberal, i el mossèn, reial, protagonitzaven un conflicte mirall del d’aquella Espanya que no sabia posar-se d’acord. Mentre, molts vilatans, morien en mans dels atacs i de la mala collita d’aquell 1822. Una sequera hi estava al darrere.

Una vila veïna que també va encaixar els conflictes entre reials i liberals fou Bràfim. Durant el mes de març d’aquell 1822 un grup d’homes d’entre uns vint i trenta anys, la majoria d’ells fanàtics catòlics, es dedicaren a fer brega en contra els liberals del poble (Santesmases, 2001). Aquell conjunt d’actes, encapçalats per en Josep Gasset, es repetiren durant un bon grapat de nits fins que la milícia de Valls, liberal, va posar mans a les armes. L’ajuntament de Bràfim, reial, va voler asserenar els ànims i amb aquell objectiu va inventar-se un història de pa sucat amb oli. De fet aquella va aturar l’entrada de la milícia a Bràfim i els seus efectes col·laterals. En un escrit del 20 de març l’Ajuntament de Bràfim es dirigia al Jefe Superior Político de la província per aclarir-li les causes d’aquells aldarulls. En el document s’especificava que els vint-i-cinc joves implicats patien d’una malaltia que els feia proferir insults i amenaces als liberals d’aquella vila. Afegien que per aquella causa s’estaven produint tants aldarulls i que l’afecció en si s’anomenava demonomania. Òbviament el consistori i el clergat donaven el seu consentiment a les accions antiliberals de Bràfim, vet aquí la invenció d’aquella falsa indisposició per guanyar temps a la milícia de Valls i Vila–rodona (Santesmases, 1984; Arnabat, 1998 & Santesmases, 2001). Cap a finals de març les autoritats locals varen assolir desmantellar aquells avalots durant aquell Trienni Liberal, un trienni que tenia els dies contats.

69. Llops a Vila-rodona sota el Trienni.

Tota la malastruga anterior va canviar durant el 1818. Si durant els quatre anys anteriors els casaments havien estat esquifits, ara assolirien els 18. Un bon any agrícola més totes les parelles que encara no s’havien casat, deurien provocar aquella puja. Per tant, i durant aquella anyada, moltes nits foren de mel sota l’udol d’alguns llops despistats. Molts d’aquells baixaven després de la posta per menjar les deixalles de cabrits o xais escorxats. La foscor de Vila–rodona els ocultava dels caçadors. Però val a dir que aquelles bèsties tenien els dies contats. Durant el 1818 es va inventar l’estricnina, un potent verí que es faria servir, entre d’altres, per a l’extermini del llop. En fi que aquell tòxic va esdevenir el llop dels llops.

Però si el 1818 havia estat any de Déu, el 1819 ho fou del diable. Sols veure el nombre de difunts, 91, es veia que s’estava molt per sobre dels 66 de mitjana. A més la gran majoria d’ells foren nens petits, si més no així ho indica la mitjana d’edat de tots aquells morts, 11 anys. Probablement fou un any de males collites, d’epidèmies o de tot plegat. Allò es va fer especialment evident durant les infeccions d’aquell estiu. De fet l’agost d’aquell any fou el de més morts de tot el segle, uns 29. En fi, que aquell 1819 fou anyada de moltes vídues que impulsaren molts casaments, unes 24 celebracions. Cal aclarir que quan algú enviudava, el compromís i les noces no tardaven pas massa. L’obligació d’agombolar fills, terres i casa empenyia doncs al casament. D’altra manera els llops de la vida l’engolien a un en la foscor perpètua. Aquell món no era un espai d’emocions romàntiques sinó de raons pràctiques.

El rei Fernando VII, tot i els seus intents absolutistes, no va poder imposar-se del tot. La raó fou que va trobar molts opositors defensant la constitució liberal que ell havia abolit. Al final, i a contracor, va haver de baixar del burro. Així fou que durant el 1820 acceptà aquella constitució i va començar l’anomenat Trienni Liberal. Aquell nou marc polític empaitava en certa manera les fites assolides per la Revolució Francesa. Entre aquelles hi havia l’abolició dels senyorius d’origen feudal i la Inquisició, la regulació de les propietats eclesiàstiques i la difusió del coneixement de la Il·lustració. En certa manera Fernando VII estava fent un pacte a l’anglesa on, sense deixar passar la guillotina pels Pirineus, pactava amb els poders del moment, els liberals. Tot i així la guerra pel poder va aparèixer quan els partidaris del rei començaren a atacar als liberals. Aquí l’església va tenir un paper important ja que es declarà a favor dels monàrquics i va decretar l’epidèmia de febre groga del 1821 i la sequera del 1822 com càstigs de Déu per recolzar als liberals. Vila–rodona en va patir aquelles profecies amb un rector que anomenava “els seus”, els reials, quan aquells feien incursions pel poble. De fet els vilatans es mostraven força anticlericals i defensors dels liberals (Santesmases, 1984 & Arnabat, 1998). Un raó, entre d’altres, era que estaven farts d’haver de pagar els impostos eclesiàstics com el delme o la primícia.

Però no sols Vila–rodona defensava la causa liberal, també altres poblacions ho feien. De fet la comarca semblava dividida entre dues zones ben diferenciades, la part meridional i oriental més a favor dels reials, i la part occidental de tarannà més liberal. La primera fou la regió més castigada per la crisi agrària d’inicis de segle amb pobles com Vallmoll, Vilabella, Bràfim, Montferri o Masllorenç. Cal recordar que del 1816 al 1835 es va patir una gran crisi de preus agrícoles a nivell de tota Europa (Paz i Rico, 2008). La segona fou la regió més connectada a l’expansió inicial de la vinya, de la comercialització del vi i sobretot de la venda d’aiguardent. En foren sobretot les poblacions de Valls i Vila–rodona que s’alimentaven del comerç. De fet distribuïen llurs begudes espirituoses a través dels mercats de Tarragona, Reus i el Penedès. Òbviament aquell món comercial desitjava deslligar-se de nobles, església o d’altres estaments de poder. Per aquella raó, la mercantil, tots aquells cinc municipis foren els més antisenyorials, antifeudals i antireials. És a dir, que Tarragona, Reus, Penedès, Valls i Vila–rodona es mostraren clarament liberals en contra la resta que encara creia en Fernando VII i el seu senyoriu. En certa manera els liberals defensaven la nova societat comercial i els reials les escorrialles del feudalisme.

Però aquell Trienni Liberal no regalà bonances a Vila–rodona. Els anys 1820 i 21 foren anyades de molts morts. Durant el 1820 en foren 91, la qual cosa fou contrarestada amb molts parts, uns 101. A l’any següent, el 1821, expiraren 74 persones i els parts tornaren a sovintejar. A Barcelona per exemple es va passar de 140.000 habitants a 116.000. La raó de tants traspassos fou la febre groga ja esmentada pels camps catalans. Allò va fer augmentar el nombre de vidus i vídues que alhora feren créixer els casoris amb uns 19 durant el 1821, el doble que els 10 de mitjana.

Mentre durava la tragèdia d’aquella febre groga, les Corts espanyoles van decretar la Llei de Reforma Eclesiàstica que obligava a la reducció dels convents a Catalunya, és a dir, es començaven a expropiar algunes propietats eclesiàstiques. Conseqüència d’allò en fou la marxa d’alguns frares Servites del convent de Vila–rodona. Alguns d’ells es dirigiren al de Sant Boi i d’altres restaren a cases del poble. Tot i allò, el convent no va quedar tancat i barrat. De fet els Servites romasos a Vila–rodona feien missa al convent amb un alt índex de feligresos, si més no més alt que el del rector vigent, en Vicenç Morer. La raó semblava ser tot el seu tarannà ja descrit, més la seva clara orientació reial davant un poble liberal. Un exemple d’allò en fou la constitució liberal. En aquella època el mossèn havia d’incloure en els seus oficis l’explicació d’aquella. El problema era que Vicenç Morer es mostrava contrari a aquella. Allò prou que es notava durant les seves homilies. La mostra era que en Morer en feia sorna i menyspreu durant aquelles. De fet va llençar alguns exabruptes al respecte durant alguna de les seves misses. El llop no era mort. L’Ajuntament, de tarannà liberal, va denunciar aquelles accions al govern pertinent (Santesmases, 2007).

Sota el context d’aquella Llei de Reforma Eclesiàstica moltes poblacions hi veieren la fi del jou eclesiàstic. Per aquella raó, i durant l’abril d’aquell 1821, el consistori de Vila–rodona, i molts altres, van enviar a través de la Diputació catalana un escrit a les Corts espanyoles. En aquella petició es reclamava l’abolició dels últims llops, els senyorius als quals els pobles havien de rendir impostos sense rebre gaire a canvi. En el cas de Vila–rodona era el rector, el bisbe i la seva seu episcopal a Barcelona. Finalment les Corts aprovaren un decret favorable als pobles i els senyorius foren abolits. Suposem que allò es va celebrar per Vila–rodona, tot i que no va agradar a mossèn Vicenç Morer que va continuar fent exabruptes davant els feligresos. De totes maneres poca gent anava a les seves misses. Consta que abans de la seva arribada hi assistien unes dues-centes persones, però a partir de l’arribada d’aquell rector el nombre va minvà fins a uns vint-i-cinc parroquians. Això sí, quan la missa la feia un pare servita, la cosa augmentava dràsticament. Era clara doncs l’antipatia dels vilatans envers a mossèn Morer. El poble menyspreava clarament al rector per la seva corrupció en els comptes, cobdícia en els cobraments religiosos, ineptitud per la seva manca de gambals, vagància en les seves funcions, tarannà antiliberal i el seu afer amb la majordoma. Tot plegat va implicar la baixa religiositat dels vilatans d’aquella època i de posteriors.

Però ara els vilatans veien guanyada una batalla contra els impostos eclesiàstics i una oportunitat per alliberar-se del senyoriu feudal, del bisbe de Barcelona. Deslligats d’aquell llast podrien gestionar les terres i comerciar amb més llibertat. No obstant allò, el rei d’Espanya tenia l’última paraula i aquesta no seria agradable.

68. Vila-rodona i l’afer del seu mossèn

Durant l’any 1815 es va tramitar un segon expedient al mossèn Vicenç Morer de Vila–rodona. Les raons? Dons foren tres. La primera per tractar amb males maneres als seus parroquians. La segona per no realitzar molts dels serveis eclesiàstics. I la tercera pel menyspreu al vicari. De fet el rector i la majordoma, que gaudien de bones viandes, feien passar gana al vicari. Semblava com si els fes nosa per la rectoria, com si dos són companyia però tres multitud. Si més no, així ho indicava la fam que l’imposaven, una fam que ja havia fet fora a algun que altre vicari abans. Cal afegir que la filla del corrupte Marrugat, na Lluïsa Marrugat, n’era majordoma i que feia i desfeia per la rectoria com si fos la seva llar. Es deia que ella dominava al mossèn obtenint-ne beneficis econòmics, practicant petits furts i maltractant els vicaris en tracte i alimentació (Santesmases, 2007). Era obvi que na Lluïsa no volia tenir vicaris per casa i així poder campar a les seves amples amb el rector. Per aquella raó feia passar gana a tots els vicaris que anaven passant per Vila–rodona. Semblava doncs molt plausible que entre mossèn i majordoma hi havia més que un relació professional, o si més no, així anaven creixent els rumors al respecte. Per aquella raó, i al final, la seu episcopal va ordenar al mossèn Morer que separés a la majordoma de la seva habitació i de la rectoria per al bon govern, pau i tranquil·litat dels vilatans. Tot i així, la nova majordoma, Maria Gavaldà, va acabar fent el mateix que la primera adquirint el mateix tarannà que la Marrugat.

Independentment dels afers de la rectoria, una de les accions que va realitzar el mossèn va tenir benefici per al poble. Durant el març d’aquell 1815 la sequera estava malmetent la collita. Per aquella raó s’organitzaren diferents dies de rogatives per tal de fer ploure. Els sortilegis foren pregàries, dir rosaris i fer una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Així s’invocaven moltes rogatives per tal que Déu intercedís en contra de les inclemències climàtiques. Una rogativa era una oració pública per demanar a la divinitat pertinent el remei a una necessitat greu. Quan es produien sequeres extremes se solicitava el servei de la comunitat eclesiàstica per a una rogativa pro pluvia, o ad petendam pluviam, i quan es volien aturar les plujes torrencials es feia la pro serenitate. Tot plegat un costum que tenia arrels medievals i que a Vila s’invocava en l’ermita de Sant Llorenç, prop d’on avui hi ha el convent dels Servites. Fos com fos, aquell març de 1815 va començar a ploure durant la primera rogativa i aquell any, a dir pels escassos difunts, uns 35, s’hi deuria donar bona collita. Suposem per tant que la invocació va trobar bon destí. De fet el creixement anual de la població fou positiu amb 51 habitants de més, tot i el migrat nombre de casaments, uns 7. No obstant allò, les noces farien en breu com un pèndol, és a dir, amunt i avall.

Durant el 1816 va continuar el baix nombre de noces amb sols unes 8 celebracions. El normal era que després d’un any de pocs casoris, i com havia estat l’anterior, el següent se’n celebressin forces. Però aquell 1816 fou migrat de matrimonis. Probablement aquell fet denotava una crisi en la dinàmica vilatana. La preparació d’una boda, la dot i demés implicava fortes despeses que aquell any l’agricultura no va poder sufragar. De fet aquell 1816 va patir de males collites per tot el món i una baixada de preus agrícoles a tota Europa (Paz i Rico, 2008). Alguns analistes en donaren la culpa a la gran quantitat de cendres que dispersaven la llum solar del planeta. Fins i tot feren minvar la temperatura provocant un estiu fred i amb algunes nevades per Europa. La causa d’aquella pèrdua de llum solar n’havia estat una brutal explosió l’any passat al volcà Tambora d’Indonèsia. Però no sols el 1816 fou migrat de llum solar ja que durant el 1817 les males collites continuaren. A Vila–rodona, a més, la primavera va patir sequera. Així fou que s’organitzaren rogatives i diferents processons per pluja al mes de març (Santesmases, 1984). Però la cosa, i a dir pels molts difunts joves, no va resoldre’s. La mitjana d’edat dels 52 morts enregistrats fou de 12 anys, molt per sota la mitjana de 20. Allò indicaria que molts infants varen morir per mal nutrició i infeccions. Les dots tampoc semblaren fruïdes aquell 1817 ja que el nombre de noces fou molt escàs, unes 6. Per tant tot semblava indicar un mal any amb un creixement anual de sols 28 habitants.

67. Vila-rodona caserna militar

Mentre l’amenaça francesa continuava planant sobre el terme, les tropes espanyoles varen iniciar accions per foragitar a les napoleòniques. Així, i durant el juny de 1811, es va establir un quarter general de tropes nacionals al castell de Vila–rodona. Per fora s’hi veurien els moviments d’uns 5000 soldats i de 700 cavalls. Davant aquella protecció, molts habitants de Vilabella, la Riera, els Pallaresos i Bràfim vingueren a viure a Vila–rodona, un fet que va fer elevar el nombre de casaments, uns 20, per sobre de la tendència d’uns 10 anuals.

Però tot i la protecció militar a Vila–rodona, els recursos no vingueren amb ells i la guerra va continuar fent estralls. Durant l’estiu de 1812, i si al juny la falç al puny, aquell mes va segar unes 31 vides. De fet el creixement vegetatiu d’aquell 1812 fou un dels més negatius. Al final Vila–rodona va quedar amb uns 104 habitants de menys, més del 10 % de la seva població. Així doncs la guerra, la misèria i la fam provocaren molts morts durant aquell any. Foren un total de 166 difunts, cent més del normal, amb una mitjana d’edat de 28 anys, molt per sobre dels 20 normals. En fi, que molts adults patiren la guerra, la fam i les epidèmies.

Però aquella guerra estava a les acaballes i el rei borbònic espanyol no tardaria a tornar. Tot i allò, i en absència de Fernando VII, els polítics espanyols crearen unes corts a Cadis per redactar una constitució moderna, il·lustrada i avançada a l’Espanya d’aleshores, la Pepa. Vet aquí per què va passar el que va passar. Durant el 1813 va tornar el rei borbònic Fernando VII, assassí en sèrie per cert. Sols arribà, i aclamat pel poble, va abolir la Constitució dels il·lustrats de Cadis, la Pepa, instaurant un govern absolutista. Si abans de l’arribada del monarca molts havien cridat, Viva la Pepa, ara haurien de cridar, Viva el Rey.

Però el context absolutista de Fernando VII es trobà amb moltes colònies espanyoles perdudes, molts opositors a la seva política i un país depauperat per la guerra. Per exemple a Vila–rodona el creixement vegetatiu continuava negatiu i catastròfic. Aquell any la pèrdua neta d’habitants assolí els 105 habitants de menys (Santesmases, 1984).

Però un altre problema eren les tropes franceses que encara romanien a Catalunya. De fet fins que Napoleó no fou derrotat pels russos l’any 1814, les seves tropes no es retiraren. A partir d’aquell moment s’esdevingué la desaparició de la guerra i amb ella de nou la pau i la prosperitat. Aquell 1814, i després d’anys de creixement negatiu, Vila–rodona va augmentar la seva població en 34 habitants. Posteriorment, del 1814 al 1816, la població de Vila–rodona va continuar creixent amb uns 100 habitants de més. Tot i així el nombre de casaments per falta d’homes fou dels més baixos del segle, sols unes 3 noces en el 1814. Potser hi havia força amistançaments per Vila–rodona sense enregistrament. Un d’ells era el bàsic, qui casava als nuvis.

66. Un capellà corrupte a Vila-rodona i la Guerra del Francès

França havia fet la seva revolució tallant molts caps amb la guillotina, però no va tenir en compte als militars en la mateixa. Així fou que Napoleó va pujar al poder amb ganes d’expansió per Europa. En un tres i no res les seves tropes s’instal·laren per arreu. Arribats a Espanya la corona espanyola va cedir el tron. Fou durant el 1808 que el borbònic Carles IV va cedir el seu càrrec al germà de Napoleó, Josep I Bonaparte. Mentre Fernando VII, hereu legítim de la corona espanyola, es traslladà a París per gaudir d’unes vacances. Tot i allò, la versió oficial fou que l’estat napoleònic l’havia raptat. A partir d’aquell moment, i fins a les acaballes de 1812, s’esdevingué l’anomenada Guerra del Francès, un conflicte on els màxims perdedors foren els pagesos (Santesmases, 1984). Amb les tropes napoleòniques per terres catalanes les violacions, saqueigs i assassinats corregueren com la pólvora. Però calia afegir a tot allò dues xacres més. La primera la manca de cereal que els robatoris de les tropes provocaven. I la segona, les epidèmies que els soldats escampaven per entre una població mal alimentada. Senyal de tot allò la tinguérem a Vila–rodona on la natalitat va caure sota mínims i la mortalitat, adulta o infantil, assolí fosses mai no vistes. Durant aquella Guerra del Francès a Vila–rodona hi hagué un total de 440 difunts entre morts per arma, desnutrició i epidèmies (Santesmases, 1984). Exemple del primer en fou l’any 1808 quan les tropes franceses van entrar a Vila–rodona robant tot el que pogueren i matant a dos vilatans, Joan Folch i Josep Virgili, tots dos casats i enterrats al cementiri vilatà. Del segon exemple, la desnutrició, en tenim constància durant el 1809 amb molts morts a Vila–rodona per fam i misèria. Foren un total de 157 difunts amb una mitjana d’edat anòmalament alta de 34 anys. Allò era senyal que la mortalitat infantil havia passat a un segon terme davant l’elevada d’adults. De fet aquell abril de 1809 fou el mes amb més morts del segle, uns 41, acompanyat d’una anyada de molts pocs parts. Al final el creixement vegetatiu de Vila–rodona fou negatiu amb la pèrdua de 103 habitants. Però allò no s’havia acabat ja que els francesos, potser coneixent la dita, el febrer el cap o la cua l’ha de fer, varen entrar a Vila–rodona el 21 d’aquell mes per saquejar altre cop el poble. Val a dir que la parròquia també hi rebia en aquells robatoris. Potser per aquell raó el bisbe de Barcelona, Pau de Sitjar, va decidir visitar Vila–rodona (Santesmases, 1984).

Feia dècades que un bisbe no passava per Vila–rodona. La visita de Pau de Sitjar va revestir tota una novetat. Però la raó fonamental d’aquella recepció no foren els estralls de la Guerra del Francès, sinó el rector de la vila, en mossèn Vicenç Morer. D’ell el bisbe n’havia rebut queixes i per aquella causa es va presentar a Vila–rodona. Uns mesos ençà havia enviat un qüestionari, com no en castellà, que el rector havia d’omplir. La intenció era saber de les finances de l’església. De fet, i de Vicenç Morer, se’n sospitava mala gestió i desviament de diners (Santesmases, 2007). No era gens estrany doncs, que els habitants de Vila–rodona fossin cada cop més pagans. Cal aclarir que pagans no en el sentit de pagar els impostos clericals com el delme al bisbe, o la primícia al rector, sinó en l’aspecte anticlerical. Al final la cosa quedaria en amonestació i targeta groga.

Les entrades de les tropes napoleòniques a Vila–rodona no s’aturaren i durant el 1810 una altra incursió va fer-se sonar. En aquella ocasió atacaren una institució formada per deu sacerdots i cinc legos. Allí profanaren tombes i robaren el que desitjaren. Però el convent dels Servites no els aturà i el poble de Vila–rodona en fou altre cop espai d’abusos, furts, trencadisses i suposem assassinats (Santesmases, 1984). La manca de gra i altres recursos robats per l’exèrcit va deixar altre cop a Vila–rodona al llindar de la fam. Conseqüència de tot allò en fou un dels creixements vegetatius més catastròfics d’aquell segle amb la pèrdua neta de 105 habitants durant aquell 1810. Però l’augment de vidus i vídues d’aquells anys va alimentar un ascens significatiu de nous matrimonis. Dels 10 de mitjana durant els anys circumdants es va passar a més del triple, uns 37 durant aquell 1810. Conseqüentment allò va propiciar un salt molt gran en nats del 1810 al 1815.

Però aquell 1810 va venir també amb una petita dosis de justícia. El rector de Vila–rodona, en mossèn Vicenç Morer, va incomodar-se al rebre el dictamen del bisbe. Després de tantes queixes, informes i cartes, li va arribar el primer expedient per mala gestió dels cabdals eclesiàstics.

65. Vila-rodona i un capellà garrepa: La Trona tronada

Davant de la riquesa que l’església rebia del poble, i davant les seves obligacions d’aquella cap als seus vilatans, no fou estrany que el Comú de Vila–rodona demanés diners per a una reforma del tot necessària. Des d’època medieval que la primera construcció havia fet arribar un dels béns més apreciats per a Vila–rodona, l’aigua. La sèquia que així hi duia l’aigua des de Santes Creus passava per un punt que geològicament no parava de donar problemes. El punt negre s’anomenava la Trona. De sempre que les esllavissades i avingudes havien omplert el canal amb terra i còdols que periòdicament tallaven el pas de l’aigua. Buidar i reparar la sèquia havia estat una tasca repetida molts cops. Ja des d’inicis d’aquella construcció medieval que aquell problema sentencià el futur de l’obra. Però, per quina raó hi havia esllavissades tant sovint a La Trona?

La Trona avui dia és un meandre del Gaià que passa a peu d’un curiós i delator penya-segat. Davant del mateix hi queda ensenyorida un gran columna de terra coronada per un tap de roca. En geologia d’això se’n diu una dona amb barret o un pilar coronat, una estructura on la presència superior d’una roca més dura protegeix a la inferior de ser erosionada. Així, i passats milers d’anys, els voltants van sent rebaixats mentre el barret de roca va quedant cada cop més elevat respecte al contorn erosionat (Rubió, 2007). Però, com explica això la malastruga de la sèquia per la Trona? Si observem avui dia aquell pilar en detall ens adonarem del problema. A peu de la dama amb barret s’hi veuen materials esllavissats i remoguts procedents del penya-segat. És a dir, l’embat de les crescudes del Gaià en contra de la base d’aquell meandre van desfalcant la paret vertical provocant les esllavissades. Tot el mur ha esdevingut per tant una zona molt inestable que massa sovint ha farcit de sediments la sèquia i ha tallant el curs de l’aigua cap a Vila–rodona. El pilar coronat sols n’ha estat una peça més que va lliscar pendent avall des de dalt del penya-segat (Rubió, 2007). La sort de restar tapat amb un bloc de còdols de riu a sostre ha fet que resistís l’acció erosiva de milers d’anys. De fet si observem la part superior del cingle descobrirem el nivell dur de rocs que també corona el pilar de la Trona. En el futur tot aquell procés d’esllavissades continuarà amb les gaianades futures i la zona esdevindrà per mil·lennis inestable. En fi, mal lloc per fer-hi passar una sèquia.

Tot això ens porta a veure molt assenyada aquella demanda de l’Ajuntament de Vila–rodona. Calia reparar la Trona i assegurar-se el pas de l’aigua. Per allò el Comú va demanar diners al bisbe i al rector del poble. La construcció d’una mina per sota el cingle de la Trona era una excel·lent idea per acabar amb les baixades de terra al canal, tot i que seguirien sent terrenys inestables geològicament. Per tant es feia obvi que calia substituir la malmesa sèquia per un túnel que passés roca endins. El cost de l’obra, de més de 6000 lliures, no podia ser sufragat pel poble i vet aquí la demanda del Comú al rector i al bisbe. Per sorpresa dels vilatans el rector Vicenç Morer va decidir quelcom sorprenent i en contra les seves obligacions legals i cristianes, s’hi va negar. Allò no s’entenia, i tot i la insistència de l’Ajuntament, el nou rector va continuar negant-s’hi. Finalment el Comú en va redactar queixa per endegar accions legals. Però aquella no seria la primera queixa dirigida a mossèn Vicenç Morer (Santesmases, 2007). Una guerra entre un mossèn monàrquic i un Ajuntament progressista s’hi rostia a foc lent. Però no sols d’idees polítiques s’encendria aquella pira. Aquell mossèn va posar-hi molt de la seva part per tal d’enemistar-se amb els seus parroquians. De fet Vicenç Morer va desatendre les atencions cristianes del seus vilatans. Per exemple, en un ocasió va donar prioritat als seus càntics en detriment de les confessions dels seus feligresos. En altres passava d’ajudar a morir a alguns malalts. I per terme general massa sovint arribava tard a les seves obligacions eclesiàstiques, sense esmentar la falta més flagrant, un pecat mortal per a aquella fe catòlica. En fi, tot un escàndol que va provocar el rebuig dels ja pocs parroquians de Vila–rodona (Santesmases, 2007).

Amb La Trona pendent de reparació, sobrevingueren al poble unes febres misterioses. Corria l’any 1805 quan unes malalties gàstriques a Vila–rodona foren descrites pel Dr. Francesc Guasch. Ell les definiria com calenturas putridas, una malaltia que tenia un període d’11 a 14 dies on els afectats patien febre aguda, convulsions, inflors de ventre i fins i tot deliris. Com deia Josep Pla, les malalties són els viatges dels pobres. D’altra banda, i entre els afectats els sortien sovint unes taques morades a la pell. Les causes d’aquell quadre infecciós en foren la necessitat de consumir aigües corrompudes al mancar les de la sèquia de la Trona. S’hi afegia a allò la pobresa amb una alimentació desequilibrada. Eren moltes les famílies que passaven setmanes sense pa ni tall. Per aquella raó havien de menjar aliments vegetals crus amb alt risc de podriment. Tot plegat, aigües corruptes o aliments podrits, eren la causa dels cucs paràsits que provocaven aquelles febres. El fet més significatiu d’allò fou que entre les famílies benestants l’epidèmia fou molt minsa. De totes formes aquella infecció no va afectar a tot el poble. Dels 1574 habitants de Vila–rodona, un mínim de 200 la patiren. Tot i així la mortalitat de l’epidèmia sols deixà dues víctimes. En resum, tot allò fou una mostra del grau de misèria que patien la majoria de vilatans amb cases sense llits, jaç de palla al terra, molts paràsits, pitjors olors i condicions higièniques mínimes. El costum de dormir en llits elevats i amb matalàs de llana no estava estès durant aquella època i sols formava part de les famílies benestants. Com a molt els llits elevats tenien una màrfega farcida de fulles de panotxes de moresc sobre un somier de taulons. Aquell estil de mobiliari es mantingué fins poc després de la Guerra Civil de 1936. En fi que poc confort, pobresa i guerres formaven part del pa de cada dia. De fet una nova hostilitat estava a punt de començar.