51. Vila-rodona i les Amèriques

Tot i la bonança de Vila–rodona, el conflicte pels difunts entre Servites i rectoria no acabava de diluir-se. Ambdues entitats furgaven per oficiar i cobrar pels funerals. Per tant, qui ja havia posat pau feia uns anys va haver de tornar a intercedir. Fou durant l’octubre de 1736 que el bisbe de Barcelona, ara Felipe de Aguado Requejo, va visitar Vila–rodona davant el desacord entre la rectoria i el convent. La primera hi perdia quan els difunts deixaven testat l’enterrament al convent. L’anterior bisbe havia decretat que de tots aquells funerals la rectoria n’havia de cobrar quatre lliures per difunt adult, tot i que algunes famílies benestants, com els Gavaldà, pagaven la meitat. Molt probablement, i a dir per la decisió que prengué el bisbe, allò fou una de les principals queixes del rector de Vila–rodona. Davant la rebequeria d’aquell, el bisbe va ordenà que la família Gavaldà pagués com tothom pels enterraments, és a dir, que de dues lliures passessin a quatre. Però el bisbe, i per deixar més content al rector, va estipular el següent. En cas d’un enterro en el convent, els habitants pobres pagarien a la parròquia les quatre lliures estipulades, mentre que la resta en pagaria entre sis i deu. A més, i per continuar afavorint al rector, aquell hauria de tocar a morts tant per un funeral al convent com per un a la parròquia. Òbviament el capellà cobrava uns tres sous, unes 60 lliures barceloneses, cada cop que les feia dringar. Per tant va tornar a passar el mateix que l’anterior resolució, que el bisbe va afavorir als seus, a la rectoria, en detriment dels altres, els monàstics. De totes maneres tot aquell munt d’ordenances tampoc va resoldre aquells conflictes entre parroquia i Servites. El rector es continuà queixant de no cobrar el que li pertocava mentre els monàstics es passaven de vius. De fet, i després de la mort, poc importava com millorar el comiat i qui cobrava per fer-ho. Resultava molt més important millorar com viure la vida.

Acabat aquell 1736 va quedar clar que la natalitat havia caigut altre cop a Vila–rodona. Amb un creixement vegetatiu de sols quatre habitants de guany, més un 1737 amb un altre ascens ínfim, la cosa no era massa positiva. El bo d’aquell any, i continuant amb les millores tecnològiques d’aquell segle, fou que les idees d’Adam Smith, que ja brandaven per Gran Bretanya, arribarien a Catalunya, i en breu, a Vila–rodona. Els sistemes de producció de tots els segles anteriors s’havien fonamentat en el mateix, en la tradició i en l’artesania. Allò anava a canviar en breu i la producció en sèrie, la manufactura i el consum estaven a les beceroles. Durant aquell 1737 la primera industrialització a Catalunya va marcar tímidament l’entrada d’aquella a la Revolució Industrial britànica.

Però Vila–rodona estava massa ancorada en la tradició com per passar directament a obrir colònies i vapors manufacturers. De fet durant el 1740 tenim constància d’una de les entitats més tradicionals d’aquella vila. Foren creades per a establir vincles de reciprocitat i ajuda entre els pagesos. Aquelles associacions, les cofraries, i en concret la de Sant Isidre, tenien el seu origen durant el XVI, tot i que potser abans, manifestant una clara vocació religiosa, voluntat de caritat i acció de germandat. En cas de malaltia, defunció o orfandat d’un dels seus membres, la resta oferia accions, donacions i ajudes materials o d’hores de feina. Altres cofraries importants foren la de Sant Jordi, la del Roser, la del Sant Crist i la de Sant Sebastià.

De totes maneres aquell segle de millores tecnològiques va poder conferir a Vila–rodona alguns progressos. Probablement una major sanitat i alimentació van començar a fer tímides entrades. Si més no aquell 1740 va ostentar un creixement vegetatiu rècord amb 32 habitants de més. Però el que no canviava a Vila–rodona eren dues foteses medievals, un impost i el seu destinatari. En el 1741 hi ha constància que l’arrendatari del servei del Comú cobrava i administrava els impostos del molí, botiga i premsa. Els usuaris havien de pagar a l’arrendatari, i aquell a l’Ajuntament, les taxes pertinents en concepte de parts de la collita. En concret un 15 % dels productes agrícoles. D’aquell 15, un 5 o vintè, se l’embutxacava l’arrendatari, però el 10, o delme medieval, era per al senyor feudal de Vila–rodona, el bisbe. Tot canvia, res canvia.

Fos com fos, aquell segle XVIII estava aportant més millores que pegues. La tímida expansió de la vinya, la millora de la xarxa comercial i alguns incipients progressos tecnològics estaven obrint un nou horitzó econòmic. Un senyal d’allò fou la regressió de l’olivera en favor de l’expansió de la vinya. Aquell fet faria pujar el preu de l’oliva durant les properes dècades. Però el senyal més clar era el creixement de la població. Durant el 1744 la població aproximada de Vila–rodona va assolir els 1000 habitants (Comas, 2014), tot i que altres autors l’estimen en 800 (Santesmases, 2016). Auquesta dispersió de dades potser fou degut a l’estalvi que molts vilatans buscaven en els impostos. En el cadastre d’aquell 1744 quedava ben palès que la superfície declarada al cadastre borbònic (2375 jornals, unes 1443 ha) era inferior als confessats en el capbreu (3447 jornals, unes 2095 ha). És a dir, es tornava a declarar un 31 % menys per estalviar pagar impostos. En definitiva, aquells anys eren anys d’espavilar-se en els negocis i millorar en la producció agrícola. Allò va venir animat per un fet cabdal. Durant el 1745 s’inicià cert comerç amb Amèrica des de Catalunya, això sí, passant pel port de Cadis. De fet els tomàquets d’origen americà ja eren populars en l’agricultura i en la cuina catalanes, fins i al punt que el pa amb tomàquet començava les seves passes pel territori. Aquell comerç amb Amèrica també reactivà la venda del vi, dels fruits secs, dels teixits estampats però sobretot de l’aiguardent. I d’aquell últim producte n’era força productor Vila–rodona. Tot plegat, i en aquell nou món fonamentat en el comerç, en Amèrica i en la incipient indústria, es feia evident un fet. Si encara existís l’antiga noblesa catalana amb comtes, vescomtes, rics homens, magnats, i finalment cavallers, difícilment s’hagués impulsat tot allò. De fet aquells estaven a les seves acaballes i el món modern en alça. A més la pagesia n’estava sortint molt ben parada gràcies a un cultiu.

50. Una vinya en expansió

Durant els anys 1728 i 1729, el nombre de naixements es mantingué alt per equilibrar els elevats índex de mortalitat. Però la competència funerària entre els pares Servites i la parroquia seguia sense resoldre’s. Tot canvia i res canvia. El que sí va començar a millorar a Vila–rodona fou la maquinària agrícola. Alguna cosa iniciava el seu nou pas cap a nous cultius i més producció. Això explicaria que el Comú de Vila–rodona comprés durant aquell 1729 una premsa de lliura, premsa amb una gran biga de fusta molt més eficaç que les premses portàtils. També aquell mateix any el Comú ordenà construir dues premses portàtils més. Tot plegat implicava, i sota les tabes proteccionistes, que tothom qui no tingués premsa pròpia havia d’utilitzar aquelles pagant al seu arrendatari. Però no era una raó econòmica la que va fer comprar aquelles premses al Comú, sinó la creixent collita. Això es va fer evident quan durant molts dies de verema o d’oliva, les premses no donaven a l’abast. La vinya i l’olivera estaven començant la seva futura expansió.

Tornant a l’assumpte dels morts, i durant el 1730, es va iniciar un nou tracte cap a aquells, cap als difunts. En els testaments es va començar a fer servir força la paraula funeral per a referir-se als actes litúrgics associats a l’enterrament. Cal indicar que abans aquella paraula no s’utilitzava. No obstant allò, el 1730 fou un any de més naixements que de funerals, iniciant-se un període d’una elevada natalitat, uns 45 nats anuals, que es mantingué força constant fins ben arribat l’any 1755. L’incipient expansió de la vinya i el comerç del vi, i sobretot de l’aiguardent, semblava escombrar les ombres de les guerres passades. De fet calia afegir-hi una bona notícia que afavoria el comerç dels destil·lats pel Mediterrani. Durant els segles anteriors la pirateria havia estat un greu perill per a les mercaderies marítimes, però a partir d’aquells anys aquella rapinya restava pràcticament aturada. El comerç pel litoral impulsaria doncs l’economia agrícola d’aquella comarca, i més ara que molts comerciants catalans estaven presents al ports de Cadis per exportar productes cap a Amèrica. Però no sols de mercaderies es podia viure, calia tenir l’estómac ple. També fou durant aquella època que la patata, tot i que encara no estava reconeguda oficialment pel govern borbònic, es cultivava i consumia entre les classes humils. Galícia en fou inicialment el màxim exponent. Hem de suposar, per tant, que tard o d’hora va arribar a Catalunya ajudant a l’ascens econòmic de la pagesia vinícola. Potser tot plegat va fer que durant el 1735 el creixement vegetatiu de Vila–rodona fos significativament positiu amb uns 22 habitants de més.

Veient tot l’anterior, quedava clar que durant aquella dècada l’expansió de la vinya era una realitat palpable. Així doncs molts camperols volien cultivar més terres i els pagesos benestants crearen nous contractes per a obtenir més beneficis. Allò implicà la implantació d’un nou contracte de lloguer de la terra per als pagesos no propietaris. Aquells havien de passar gran part de la collita a l’amo sota l’anomenat contracte de rabassa morta, un tipus d’emfiteusi medieval duració el qual depenia de la vida dels ceps. Quan morien els dos terços de la vinya el contracte es donava per acabat. En definitiva, que la vinya anava a ser el cultiu hegemònic de la comarca i l’aiguardent un producte molt exportat.

49. Negocis i corrupteles a Vila

Però tots els impostos anteriors no eren l’única pressió fiscal que patien els habitants de Vila–rodona. El mateix Ajuntament necessitava finançament que obtenia dels arrendaments que cobrava d’estructures i serveis que li eren propis per herència medieval (Santesmases, 1995). Aquells es repartien en tres grups importants: l’alimentari, l’agrícola i l’espai. En el primer hi havia la tenda de queviures, el forn de pa per coure’l, la fleca per vendre’l, la carnisseria i la venda d’aiguardent. En el segon l’aigua de regar els horts, els molins fariners per moldre els cereals, la premsa del raïm i la premsa de d’oli. I en el tercer grup hi teníem dos espais, l’hostal de Vila–rodona i els drets de parcel·la per a poder vendre durant la Fira. Els serveis que més beneficis donaven al Comú eren primer els molins i les premses (entre 400 i 500 lliures anuals), en segon lloc el forn, drets de Fira i aigua de regar (entre 100 i 250 lliures anuals), i en última situació les botigues (entre 6 i 37 lliures anuals). Potser el comerç més important era la carnisseria situada a l’edifici del Comú. Del cert que molt poca gent podia pagar freqüentment pel tall. D’aquelles carns la més barata era la de bou i la més cara, el doble, la de porc (Santesmases, 1995).

Tots els serveis anteriors s’oferien a subhasta pública. El millor postor, segons el Comú, obtenia un contracte que solia ser anual. Paradoxalment molts arrendaments anaven a parar a famílies benestants. Cal admetre que hi havia autèntics acaparadors de contractes que l’Ajuntament afavoria i protegia. El Comú, o Ajuntament, era doncs qui decidia el repartiment d’aquells negocis amb garantia de millors preus i serveis per als vilatans. S’hi afegien al contracte un munt de normes i clàusules, les tabes, que s’havien de complir per tal de continuar tenint el negoci en les mans del contractant. La majoria de clàusules anaven dirigides a una economia gremial, feudal i proteccionista que el Comú havia heretat de l’antic senyor feudal de Vila–rodona, el bisbe. En aquell proteccionisme medieval s’havien de complir tres imperatius que les tabes detallaven. El primer que els productes o serveis d’altres viles no fossin comprats o contractats pels habitants de Vila–rodona; el segon, que la qualitat dels mateixos fos uniforme i assegurada; i el tercer, que els preus estiguessin regulats sense competència deslleial, uns preus que anaven d’acord amb els de la plaça de la ciutat més propera, Valls. Per exemple, es prohibia la venda de vi foraster mentre hi hagués vi bo del poble. El mateix passava amb la carn ja que cap persona de Vila–rodona podia vendre tall que no fos comprat a la carnisseria del Comú, o cap persona del terme podia comprar fora carn de la mateixa espècie de la que ja es venia a la carnisseria de Vila–rodona. Tot plegat, i entre totes aquelles tabes, sempre hi havia algun dels usuaris del molí, de la premsa o del regadiu que les incomplia per no ser atabalat. En tal cas havia de pagar sancions al respecte que beneficiaven a tres, l’Ajuntament, a l’arrendatari i al bisbe, aquest encara senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona. Era obvi que els arrendaments oferien beneficis importants als seus posseïdors pel que els contractes, i com en breu veurem, varen estar rodejats de sospites, mals usos i favoritismes independentment del govern borbònic de Felipe V. Vila–rodona vivia lluny de la corona i massa prop del seu cementiri.

Durant l’any 1724 Felipe V va abdicar en favor del seu fill Luis I però durant aquell mateix any el nou rei moria. Felipe V va haver de tornar a agafar les regnes de l’estat a contracor. Però no fou aquell l’enterro més important. Durant aquella dècada, i la següent, tornaria a aparèixer un problema que ja s’havia macerat feia anys, la competència entre els Servites de Vila–rodona i la rectoria del mateix poble. Aquell segle no va restar lliure de noves epidèmies i morts, pel que els serveis funeraris sovint eren freqüents. Durant l’any 1724 a Vila–rodona aparegué una epidèmia de febres malignes, molt probablement paludisme, que va duplicar el nombre normal de difunts. De fet aquell 1724 s’assoliren els 60 respecte dels 25 a 40 dels anys circumdants (Comas, 2014). En resposta a aquella mortaldat, i mentre encara cuejava l’epidèmia, durant el 1725 s’esdevingué un salt notable de naixements. Però amb allò no n’hi va haver prou ja que el creixement vegetatiu de l’any següent, el 1726, va continuar sent negatiu amb 27 habitants de menys a Vila–rodona, fet que tornà a repetir-se durant el 1727. Durant aquell any, i tot i l’alt nombre de naixements, el creixement vegetatiu resultà altre cop negatiu amb 21 habitants de menys. Per una banda, l’elevada mortalitat infantil, i per l’altra, la crida de lleves de soldats a la força, hi van tenir a veure. En fi, que el nombre de morts i enterraments continuava sent força elevat durant aquell segle davant dos entitats encarregades de oficiar les sepultures. Ambdues, i en certa forma, competien i cobraven per a aquells ritus de traspàs. De fet, i durant aquell mateix 1727, Vila–rodona va rebre una visita per asserenar els ànims entre els dos. Fou el bisbe de Barcelona, Bernat Ximénez de Cascante, que davant els conflictes pel cobrament d’enterraments entre la rectoria i el convent dels Servites, va decretar en favor dels de casa. Així doncs, i de tots els funerals que fes el monestir, la rectoria també havia de cobrar quatre lliures per difunt adult. Allò resultava car per als vilatans, més si ho comparem amb el que pagaven alguns pagesos de classe benestant. Posem el cas de la família dels Gavaldà, avantpassat el qual havia signat la cessió del terreny per al convent dels Servites durant l’any 1599. Per a aquella família l’import de l’enterro era de la meitat, era de dues lliures. Cal tenir en compte que en aquells oficis es demanava el servei de més d’un capellà. Per a les famílies modestes amb dos n’era suficient, però per a les benestants la cosa podria començar per quatre clergues i acabar amb més de dotze. Així doncs, les dues lliures dels Gavaldà per a la rectoria de Vila–rodona estaven força amortitzades amb tants capellans i bon lloc de sepultura, fins i tot alguns d’aquells pagesos benestants deixaven en el testament ser enterrats en caixa, la qual cosa continuava sent una anècdota però tot un senyal de distinció. Per tant, i d’ara en endavant, algú més ho demanaria dins d’aquella excepció (Santesmases, 1995).

48. La repressió borbònica

Desaparegut el pes de la guerra, el blat va romandre en els graners i la natalitat va començar a recuperar-se. De fet, i passat aquell 1714, a Vila–rodona sobrevingué una tendència demogràfica a l’alça. La natalitat, creixent, va anar descrivint les serres més o menys anuals descrites en anteriors ocasions. A més àmplia escala aquella línia creixent de natalitat anà descrivint graons de creixement deguts a millores en sanitat i alimentació. Per exemple, del 1714 al 1725 s’estava sobre els 40 nats per any, nombre que va augmentar clarament passat el 1725 (Comas, 2014). Però aquella creixença era sols la reacció natural de les parelles per suplir la manca de nadons de l’etapa anterior. Per tant no cal atribuir-ho tot a millores econòmiques. Cal pensar que la població aproximada de Vila–rodona durant el 1715 havia quedat força reduïda i el que ara estava venint era la premsadora borbònica amb totes les seves conseqüències. L’any 1716 es decretà el Decret de Nova Planta abolint definitivament la Generalitat de Cataluya, el Consell de Cent, els poders feudals catalans i totes les institucions regionals per ser substituïdes per equivalents borbònics. A nivell de Vila–rodona allò implicà que els mostassafs del Consell de la Universitat van ser substituïts per regidors borbònics. Aquells regidors esdevenien els caps visibles del nou estat central. La intenció de tot aquell dalt de baix de substitucions era aplicar un nou sistema fiscal per tal que els catalans sufraguessin tres despeses: la passada guerra, l’exèrcit allí present i la maquinària política de la corona. Molts catalans van optar per la picaresca davant aquell afany de moneda. De fet allò explicaria una paradoxa d’aquell 1716. Felipe V va ordenar un nou cens amb un nou sistema fiscal sobre Catalunya. A tal efecte va aplicar el model francès del cadastre, és a dir, un registre de les propietats per les quals s’havia de pagar. Molts habitants de Vila–rodona van ocultar gran part de les propietats al cadastre i el frau va augmentar d’allò més. La pràctica normalment era declarar menys terreny que el realment es cultivava o es posseïa. Però també molts no arribaven ni a declarar. Segons aquell cens de 1716 a Vila–rodona hi havia uns 411 habitants, fet que no encaixava amb els creixements demogràfics enregistrats respecte a la població de 1708. Segons això hi hauria d’haver més gent en el cens d’aquell poble. Cal sospitar que molts es volien escapar de la nova situació fiscal i varen fer trampes davant el nou estat borbònic. Es calcula, a dir pel capbreu posterior de 1744, que fou declarat de menys un 31 % del cadastre real. Recordi’s que el capbreu era la llista de propietaris del domini útil de cases o terres, és a dir, una eina amb finalitat recaptatòria.

Tot i la picaresca catalana, Felipe V anava a construir un estat absolutista fent súbdits del rei als nobles catalans. Dos galls en un galliner no hi poden ser, i els galls catalans ja no tenien esperons. Així fou que aquella aristocràcia regional, i davant l’absolutisme borbònic i el creixement de la burgesia, inicià la seva davallada. Comtes, vescomtes i demés s’anirien diluint sense remei. Allò va afavorir en part a la pagesia catalana. Ara els impostos serien pagats directament a la corona deixant als nobles catalans al marge. Allò va acabar de definir una nova classe social que ja s’havia estat coent durant el segle passat, el pagès benestant. Aquell era el que durant el feudalisme havia comprat terres forjant una elit en el poble. A més molts d’ells formaven part de la Universitat. Un exemple d’allò semblava ser-ne la família Rabadà. El primer Rabadà en arribar a aquest poble fou un tal Esteve Rabadà de Bràfim. Aquest, pagès, es casà a inicis de segle XVIII amb Maria Munyós tenint un fill l’any 1725, en Joan Baptista (arxiu Rabadà – Santesmases, Vila–rodona, Alt Camp). Aquest s’esposaria també a Vila–rodona formant part del Consell de la Universitat, senyal de la creixent hegemonia familiar. D’aquell matrimoni en derivaren tots els Rabadà de Vila–rodona i d’una prolífica economia fonamentada en un cultiu enriquidor a l’alça, la vinya i els seus derivats, el vi i l’aiguardent (Rabadà, 2016). Cal recordar que la demanda d’aquests productes per arreu d’Europa feia créixer les exportacions des de Catalunya. De fet és durant el segle XVIII quan es dona una forta eclosió de les destil·laries pel territori (Paz i Rico, 2008) sense ser-ne Vila–rodona cap excepció. Per aquesta raó molta pagesia benestant aprofitaria l’ocasió, sobretot davant de les polítiques de Felipe V. Aquest havia eradicat els nobles catalans del poder i ara, aquells pagesos benestants, van poder continuar creixent econòmicament tendint al paper que havien tingut els aristòcrates, el de rendista. La família Rabadà en representaria un dels exemples (Rabadà, 2016) mentre els freds climàtics s’estaven diluint des de 1715. Potser clima i pau estaven afavorint aquell creixement agrícola i econòmic d’una minoria pagesa benestant. Finalment el feudalisme hauria canviat de senyors però no de conceptes. Aquell fet es consolidà plenament, com ja es veurà, durant la revolució liberal del segle XIX on amos benestants varen acotar els interessos dels seus jornalers, els rabassaires.

Tot i així la repressió borbònica sobre Catalunya no va beneficiar a cap majoria. Primer, i com ja s’ha dit, es produí un augment generalitzat dels impostos. Però, i per ordre reial durant el 1717, el català fou substituït pel castellà en tots aquells afers d’importància. Degut a allò, la dualitat de documents en castellà o català s’anà diluint durant aquell segle per acabar imposant-se el castellà, fet que tindria conseqüències durant el segle següent, el XIX. Per tant el català va acabar sent considerat per les classes riques com una llengua pobra, baixa i inculta. En canvi el francès i el castellà, llengües dels imperis borbònics, foren enlairades com idiomes cultes, elevats i rics.

Durant aquell mateix 1717 a Vila–rodona tornava a passar el mateix que en el 1716. En el cens de Felipe V la població aproximada era d’uns 448 habitants, molt baixa respecte al 1708, fet que indicava que molt probablement declaraven menys dels qui hi eren. De fet els vilatans denotaven clares senyals de no poder pagar tots els impostos. Posem el cas d’una taxa que s’havia de pagar directament a la corona, el lluïsme. Aquell impost consistia en el pagament d’una tercera part del valor d’una venda. No obstant a Vila–rodona era del 10%, molt inferior a la resta del territori. De fet era el bisbe qui regulava aquest impost, senyal que protegia als seus vasalls de les taxes de la corona. Tot i així era un percentatge que molts pagesos no podien satisfer. El fet era que els retards en el pagament eren massa freqüents. Per tant era evident que la pagesia anava curta de virolles i que no sortir en el cens de Felipe V era més una necessitat que no pas una rebel·lia.

47. Guerra de Successió a la Vila

L’any 1700 Carles II d’Àustria expirava deixant com a successor a Felip d’Anjou, Felipe V d’Espanya. El problema era que el nou monarca pertanyia a una altra dinastia. Casualment aquell era nét del rei de França, Lluís XIV, de la dinastia dels borbònics, no pas dels Àustries. De fet Felipe V esdevindria el primer borbònic a la corona d’Espanya. Probablement allò fou un pacte entre Carles II amb el regne de França quan va haver de signar la pau de la Guerra dels Nou Anys. França, per tant, havia assolit el que s’havia proposat, que tota Espanya fos subsidiària del rei francès. Però aquella intenció va topar amb qui es creia el descendent legal de la corona espanyola, l’arxiduc Carles d’Àustria i III d’Aragó. Així que amb l’ambició del domini per la península ibèrica va petar una nova guerra per si la població en perdia el costum. En tota partida calen dos equips i aquells eren els següents. Per una banda estava Felipe V de l’equip borbònic representant a França i part d’Espanya. I per l’altra l’arxiduc Carles de l’equip dels àustries representant l’altra part d’Espanya, Àustria i recolzat inicialment pels britànics. En fi, que la Guerra de Successió ja era un conflicte europeu. Davant la nova crisi que li sobrevenia al món rural, Catalunya va haver de decidir. Amb l’esperança que li fossin respectats els seus furs, aquella es va decantar per l’arxiduc Carles. Per desgràcia Catalunya es va convertir altre cop en el camp de batalla de dos rivals llunyans. De fet el conflicte se’l podria catalogar d’internacional ja que diferents potències europees com Gran Bretanya i França hi anirien prenent part per veure que n’obtenien a canvi, ans al contrari de les poblacions locals. Del cert que Vila–rodona va anar perdent població per causa d’aquella guerra. Les males collites, la confiscació de les mateixes i les epidèmies en tingueren la culpa. Dels 873 habitants d’inicis d’aquell segle es va passar a sols 750 vilatans, uns 123 menys. Així que la guerra va condicionar la vida al poble d'allò més.

La manca de blat va sovintejar entre el 1705 i el 1708 provocant un lleuger ascens de la mortalitat local. També, i per causa de totes les crisis anteriors, l’anomenat Consell de la Universitat, o l’assemblea directiva de Vila–rodona, estava formada encara per menys membres. Del 60 % de famílies representades durant el 1568 s’havia passat ara a un 15 %. Aquells eren qui, governant els afers interns de Vila–rodona, feien d’intermediari entre els poders externs i la comunitat. De fet els noms de les famílies que formaren part de la Universitat s’anaren repetint durant tot aquell segle. També els membres del jurat de Vila–rodona requeien en cognoms coneguts d’on els més freqüents en foren Castellet, Gavaldà, Martí, Palau, Puig, Roca, Salvat, Tolra, Valentí, Vidal, Sendrós i Vives. Hem de suposar que les reunions, cobraments de taxes i actes de Vila–rodona es realitzaven a l’antiga plaça, aleshores porxada, del carrer Major. Allí hi estava l’Ajuntament, el Consell de la Universitat en aquells temps.

La disminució dràstica dels representants al Consell de la Universitat de Vila–rodona responia clarament al fet que les famílies benestants s’haurien reduït (Comas, 2014) o que la població havia patit una caiguda. Les crisis del XVII i del XVIII hi estaven al rerafons més la Guerra de Successió on Vila–rodona hi tenia força partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Membres de la família Huguet, partidària dels borbònics, feren malament de refugiar-se a Vila–rodona davant tants austracistes. Aquests els perseguiren i feren oprobis fins a la seva mort. Poc anys després els vilatans saquejaren la casa pairal dels Huguet, una hisenda de més de sis-cents ducats de renda (Cerro, 2015). En fi que la crisi i les disputes estaven polaritzant la població entre minories acomodades i majories humils. Les guerres, males collites i epidèmies havien provocat una greu crisi que es reflectia en aquella davallada de recursos, de demografia i en aquella dualitat de classes. Una mostra d’aquella crisis s’observà també en la Fira. Antany aquella durava quinze dies, ara sols es feia en tres (Santesmases, 2014). També la població de Vila–rodona s’havia vist molt reduïda durant aquella etapa de crisis. Allò també havia provocat la disminució de membres a ser representats en la Universitat. El nombre d’habitants durant l’any 1708, per exemple, s’havia reduït a uns 750 (entre 715 i 786). Però, i com sempre passava, després d’una crisi demogràfica solien venir augments en la natalitat. Així, durant l’any següent, el 1709, el creixement vegetatiu de Vila–rodona va assolí uns 20 habitants de més. Tot això mentre s’esdevenia una greu crisi agrària a Espanya amb unes collites de misèria que feien minvar la població. A Vila–rodona va haver-hi una lleu baixada de la natalitat entre el 1704 i el 1714 tot coincidint amb el gruix de la Guerra de Successió.

La gent de Vila–rodona no va semblar formar part de les tropes en la Guerra de Successió. Dues raons semblen indicar l’anterior. La primera que no s’observà cap ascens de mortalitat significatiu durant aquella època. I la segona que de l’any 1711 al 1719 s’observà una corba de creixement en el nombre d’habitants d’aquella vila. De fet el fronts de batalla es situaren lluny de la regió amb uns austríacs com a favorits. Però aquella guerra, on semblava guanyar l’arxiduc Carles d’Àustria, va patir un gir inesperat amb unes conseqüències nefastes per a Catalunya. Fou durant l’any 1711 que Josep I, emperador d’Àustria, va expirar proclamant a l’arxiduc Carles com a successor seu. Allò decantava la balança cap a la creació d’un imperi gegantí, l’austríac més l’espanyol, un poder que faria ombra als anglesos. Els britànics per tant, s’ho repensaren mentre l’arxiduc s’aniria convencent de deixar a un segon terme la lluita per la corona espanyola. És a dir, l’arxiduc Carles deixaria a la seva sort a Catalunya i Gran Bretanya faria el mateix. Dos anys més tard, en el 1713, les tropes de Carles d’Àustria abandonaren Barcelona pactant prèviament amb el seu enemic Felipe V. L’acord permetia poder evacuar a tots els seus acòlits austríacs de manera gradual, muller inclosa. En aparença semblava que el nou emperador d’Àustria, i els seus, s’absentaven per resoldre els nous assumptes de palau, però en realitat fou un retirada en tota regla. El mateix pactaren els britànics amb els borbònics i començaren el seu èxode de terres catalanes. De fet, i com ja s’ha indicat, no els interessava que l’imperi austríac s’apoderés del regne d’Espanya i de totes les seves colònies. Això convertiria a l’emperador Carles en cap del major imperi del moment i cal recordar que Gran Bretanya i Espanya eren gelosos competidors per l’Atlàntic. Per tant, i en pocs mesos, Barcelona va quedar-se sense tropes austríaques per la capital i sense flota britànica davant del seu port. Aquella guerra de titans imperialistes va passar a un combat entre un David i un Goliat. El primer era la Catalunya burgesa i oligarca que buscava el comerç exterior. El segon era l’Espanya feudal, monàrquica i borbònica que juntament amb la França feudal, monàrquica i també borbònica continuaven en l’Edat Medieval. A més el rei de França, Lluís XIV, era l’avi del pretendent rei espanyol, Felipe V, fet que ampliava el conflicte a favors entre família.

Descrit tot l’anterior, i partir d’aquell 1713, podríem dir que la Guerra de Successió va passar a ser més una pugna entre dos formes de producció que una lluita per una dinastia concreta. De fet aquella lluita va esdevenir una guerra entre uns senyors feudals conservadors en contra uns visionaris comerciants innovadors. Albert Sánchez Piñol en la seva novel·la Victus ho descriu, encertat o no, de la següent manera: per a un castellà de pro treballar era una deshonra, per a un català la deshonra era no treballar [...]. Per als castellans Espanya era el galliner i Castella el seu gall, per als catalans Espanya sols designava el pal del galliner [...]. En realitat Espanya no existia, era un desacord.

Finalment, tot i els intents diplomàtics catalans, la cort britànica es negava a complir els acords subscrits, és a dir, que la reina en feia cas omís. Un d’ells era que Gran Bretanya havia signat protegir el territori català en contra dels seus agressors. Sols quan la reina britànica expirà durant l’any 1714, i el rei George va entrar a govern, foren escoltats els diplomàtics catalans. I sí, s’ordenà enviar la flota britànica a Barcelona però aleshores el problema fou un altre. Després d’un setge de més d’un any per part de les tropes borbòniques, franceses o espanyoles, Barcelona havia patit el seu pitjor 11 de setembre i ja no calia l’enviament de més tropes. La ciutat comtal havia caigut. Poc després ho faria també l’urbs de Cardona i tot restà dat i beneït pels borbònics com a vencedors. La Pau d’Utrecht de 1713 ja havia signat feia mesos la fi d’aquella guerra. El borbó Felip d’Anjou seria rei de Castella a canvi de renunciar a l’Imperi austríac, a Gibraltar i Menorca, és a dir, a no ser més poderós que els britànics. Això fou que Catalunya ja havia passat sota domini de Felipe V molt abans de 1714.

46. Monarquia "gilipolles" a finals del XVII

Durant tot aquell període de guerra, males collites i pestes qui va continuar guanyant terres i possessions no foren els camperols endeutats sinó les hereus del feudalisme monàstic. Un nou exemple d’allò va passar durant l’any que Felipe IV va expirar i el succeí Carles II, el 1665. Unes terres veïnes de Vila–rodona, les ja esmentades de Vilardida, es trobaven sota un litigi per la seva propietat. La família noble dels Tamarit s’hagué d’enfrontar amb l’ordre dels Agustins. Al final, i com sovint sempre passava, la querella va donar dret de béns i terres als clericals. Els Agustins en breu feren cessió d’aquells dominis a Joan Fans del Mas Fans de Bràfim. L’església, per tant, continuava concentrant cases i extensions sota el seu arbitri.

Mentre Catalunya intentava refer-se de la Guerra dels Trenta Anys, l’altra Catalunya, la Nord, se sentia molt incòmoda sota el domini francès i els hiverns glaçats. De fet el canvi d’un imperialisme, l’espanyol, per un altre, el francès, no els va fer millorar les coses, ans al contrari. Així, i durant l’any 1667, un Rosselló arruïnat va iniciar una sèrie de revoltes contra França sense èxit. Tot i allò no tenien res a envejar als seus compatriotes del sud. Aquell mateix any Vila–rodona va patir altre cop un augment brutal de la mortalitat infantil. Després de tantes epidèmies, hiverns extrems i mala nutrició, la població de Vila–rodona havia estat ben esquitllada. Segons els capbreus de 1667, el nombre aproximat d’habitants d’aquell poble era d’uns 850 habitants, un 26 % menys que feia trenta-vuit anys. De regal aquell juny sobrevingué una altra forta sequera pel Gaià amb les ja clàssiques pregàries per pluja a Santa Coloma de Queralt. El clima d’aquella dècada s’havia extremat afegint-se al mal auguri de tot plegat.

L’entrada a la dècada dels setanta d’aquell segle va canviar per bé les coses. Durant l’any 1670 la pau i la marxa de les tropes comportaren un primer inici de millores. A Vila–rodona es notà clarament amb un creixement vegetatiu positiu de 24 habitants més aquell any. Allò continuà amb una tendència a l’alça de la població vilatana amb una mitjana de creixement d’un habitant per any fins a finals de segle. Tot i així hi hauria algun any de creixement negatiu com el 1674 amb 11 habitants de menys.

Mentre Vila–rodona recuperava el nombre d’habitants, el Rosselló encara estava en peu de revolta contra França. Al final aquelles insurreccions foren sufocades l’any 1677. Òbviament França ja n’estava un pèl cansada d’aquells catalans. De fet a l’any següent, durant el 1678, França oferí el Rosselló a Carles II a canvi de Flandes. Espanya, sense declarada simpatia pel Rosselló, va preferir les futures terres belgues a les ja conegudes catalanes. Desgraciadament Espanya es va quedar sense les dues regions, ni el Rosselló ni Flandes. Vint-i-cinc anys més tard, i sota una altra derrota militar, Espanya perdia per sempre més Flandes.

Durant el 1678 el preu del blat assolí les cents lliures la quartera a Vila–rodona. Allò era senyal que l’oferta i la demanda anaven desequilibrades per causa d’una mala collita. Per aquells temps les calories del blat estaven sent substituïdes per una altra font de glúcids fàcils de cultivar. La patata, tot i les acusacions de tòxica, causa d’infeccions o afrodisíaca, començava a fer-se popular entre les classes humils sota la gana regnant. Cal pensar que des de 1645 el clima s’havia fet força fred, les collites de cereals migrades, i durant algunes etapes minvat d’allò més. Entre guerres i clima les fonts de calories per a la població local restaven sota mínims.

Passaren els anys, i França, que veia les tropes de Carles II tocades de mort, continuà atacant amb el setge de Girona de 1684. La resta de Catalunya continuà lluitant en contra un altre enemic, la natura. Fou durant aquell mateix any que un seguit de males collites per una plaga de llagostes assolaren la regió. Vila–rodona, a dir pel preu del blat, no va semblar massa afectada tot i que el seu creixement vegetatiu va caure amb uns 22 habitants de menys. Segurament les males collites hi tingueren a veure. Potser, i amb l’exèrcit de Carles II robant el gra, la pròpia i migrada recol·lecció no es deuria vendre massa restant reservada per als locals, sobretot si durant el 1687 una nova plaga de llagostes va arribar novament a Catalunya. I si no fos prou, durant l’any següent començà la Guerra dels Nou Anys. França, que continuava rondant per Catalunya, va penetrar fins Barcelona empenyent les tropes de Carles II cap a la vall del Llobregat. Òbviament aquelles sotmetien al seu pes a la pobre pagesia. Tot i tot, el front de guerra no arribà a Vila–rodona aquell 1688, si més no el creixement vegetatiu de la població a l’any següent fou de 28 habitants de més. Així, i amb la guerra tan a prop, la demanda de cereals es disparà i el preu del blat va fer un salt gegantí. Durant l’any 1690 la cotització d’aquell cereal assolí prop les 225 lliures la quartera. Cal recordar que el preu normal era d’unes 45 lliures. Aquell context d’hiverns glaçats i de gana estava promovent un dels productes arribats d’Amèrica, i que no eren l’or que Espanya malbaratava. La patata, que encara no s’havia fet popular entre les classes benestants, i el tomàquet, que començava tímidament a veure’s, no ostentaven un consum generalitzat encara.

Passaren set anys de francesos i espanyols batallant per terres catalanes. Finalment, i durant el 1697, les tropes franceses assetjaren Barcelona i la Guerra dels Nou Anys va acabar. En resum, a finals d’aquell XVII l’estancament i la crisi a Espanya per guerres i pèrdua de territoris fou devastadora. L’ambició d’una monarquia allunyada de la realitat va provocar el mal de tota una població. Des del duc d’Olivares fins a Carles II s’havia comès el mateix error, conquerir per les armes més territoris sense tenir en compte als adversaris. Al final Carles II va haver de cedir als desigs del rei francès i aquell fet condicionà un nou conflicte en breu. Vells coneguts de sempre lluitarien amb joves que mai no havien estat presentats.

45. Vila-rodona francesa per poc temps

Si els hiverns d’aquella dècada foren dels més glaçats, els estius responien a la contra. Durant el juny de 1655 esdevingué una nova  sequera per l’alt Gaià i les pregàries per pluja s’escoltaren altre cop per Santa Coloma de Queralt. Val a dir, que tot i ser francesos, les pregàries foren en català.

Aquella situació de postguerra, de sequera i de manca de recursos generalitzats, es notà inicialment. La manca d’homes morts durant la guerra havien deixat les noces i els naixements sota mínims. Per exemple durant el 1656 a Vila–rodona no es va registrar cap bateig. Sols fou a partir de 1657 que el nombre de baptismes començà a recuperar-se fins als 40 anuals. S’hi afegí una clara disminució de la mortalitat que baixà als 30 per any. Allò implicà una corba de natalitat clarament creixent amb uns 2,8 habitants de més cada any. Cal afegir que durant aquell segle els llibres sacramentals registraven el nom del batejat, del difunt o del casat, més el nom dels seus pares, ofici i llocs de naixement (Comas, 2014).

Independentment a les variacions en el registre d’aquell segle XVII, s’observà un fet força curiós. A sobre de l’anterior tendència a l’alça de la població de Vila–rodona s’hi dibuixava una periodicitat en la taxa de mortalitat dels albats de menys d’un any. Aquella descrivia cicles d’uns 20 anys, és a dir la mitjana de temps que passava entre una generació i una altra. Probablement es donava un procés de regulació interna on a més difunts menys matrimonis durant aquella generació però més recursos alimentaris per a la següent. Allò impulsava novament l’ascens de la població canviant novament el sentit el cicle.

Però el que no oscil·lava durant aquella crisi sense fi era el destí d’una monarquia espanyola cega a les seves ànsies d’expansió. Aquella prepotència per un regne on no s’hi posava el sol comportà també una  guerra per l’Atlàntic amb un monstruós competidor, Gran Bretanya. Per desgràcia durant el 1658, tot i que Felipe IV volia tornar a atacar a França, no va poder ja que el monarca havia estat derrotat pels britànics. D’aquella manera, i ara sí, tot el seu exèrcit va restar tocat de mort per sempre més. Conseqüentment va haver d’acceptar la pau definitiva amb França. I així, i a l’any següent, el 1659, es signava la Pau dels Pirineus on Catalunya tornava a Espanya menys el Rosselló, Coflent i d’altres comarques de la Catalunya Nord que romangueren per sempre més en mans franceses. No fou gens estrany que arribessin a Vila–rodona alguns occitans fugint de la pobresa creada per la guerra. De fet entre els anys 1656 i 1660 tretze homes, la majoria pagesos, s’instal·laren al poble de Vila–rodona. Però no era pas que aquella vila pogués oferir gran cosa. Tot i haver famílies benestants que continuaven acumulant grans patrimonis, registre n’hi ha de Francesc Vives, la majoria dels vilatans romanien sota una economia de misèria, pobresa i subsistència. Sols veure la nova corba de natalitat on estava navegant Vila–rodona, saltava a la vista la situació. Del 1661 al 1673 la natalitat descrivia un descens clar de naixements d’un menys cada any. La causa era tot el context climàtic i de postguerra que provocava males collites. De fet aquell 1661 l’arrendament en sous del molí de Vila–rodona fou un dels més baixos d’aquell segle, senyal que poc blat hi havia per moldre. Cal recordar que un sou eren unes 20 lliures barceloneses (Santesmases, 1995).