29. VILA-RODONA I LA REVOLTA DELS REMENCES

Com s’ha vist el segle XIV va trobar-se amb uns hiverns freds que feren minvar la producció agrícola amb l’eclosió d’algunes pestes. Aquell context, sumat al creixent endeutament de la corona, dels nobles i de l’església sense prestadors jueus, va derivar en un augment dels impostos sobre els plebeus i en el conseqüent empitjorament de la pagesia sota els Usatges. Els pocs jueus que quedaven, foren espremuts fiscalment per Martí l’Humà obligant-los cada cop més marxar de la corona. Al final de segle va petar tot amb una crisi econòmica molt profunda que va afectar a tots els estaments i al propi destí de la Corona d’Aragó. Vila–rodona es trobà implicada entre diferents fronts que continuaren durant el segle XV. En aquell, i com en els dos anteriors, els hiverns continuaren sent cada cop més freds. Allò comportà pitjors collites, més necessitat de recursos i molta misèria per als pagesos i ramaders. A aquell rerafons s’hi afegí que la noblesa va tornar a començar el seu joc preferit, les batalles. Sota raons dinàstiques, les diferents faccions del moment defensaven a qui pensaven els afavoriria. En fi, que el caos i la guerra civil va fer acte de presència pel territori català.

El primer capítol d’aquells conflictes ens arribà l’any 1410 quan l’últim comte de Barcelona, Martí I l’Humà, va morir sense descendència. Acte seguit, i amb un tro i corones per ocupar, aparegueren els pretendents per encetar una guerra civil que agreujaria la crisi vigent. Per una banda el Regne de Castella feia temps que tenia posat l’ull sobre el seu màxim competidor, la Corona d’Aragó, i per l’altre els nobles locals catalans recolzaren en gran mesura un candidat nascut pel territori. Els primers, i amb el suport del Papa de Roma, defensaren el fill de Joan I de Castella de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera. Els segons es posaren al costat del comte d’Urgell, de Jaume II.

Mentre aquella guerra civil començava l’economia camperola no havia millorat massa i l’economia de subsistència predominava davant la mercantil. Al terme de Vila–rodona per exemple, es feia clar el predomini de pagesos en front artesans, comerciants i nobles amb uns Tamarit controlant encara les terres veïnes de Vilardida i Rodonyà. Cereals, vinya, lli i cànem movien els grans cultius de mercat mentre que l’horta de regadiu els petits de subsistència. Tot i així existia una dualitat entre els pagesos residents al poble i els pagesos de mas (Miquel, 2004). Els primers representaven una classe camperola més modesta mentre que els segons ostentaven una major independència, riquesa i patrimoni. Les masies es distribuïen en dos eixos principals, el riu Gaià i el camí de Barcelona, actual carretera de Canferrer. Òbviament les raons de transport dels productes i el regadiu dels conreus condicionaren aquell escampall de masies. A més Barcelona influïa molt en aquella economia. Sols cal mirar la moneda més emprada en aquells temps, la lliure barcelonina, per entendre l’hegemonia de la ciutat sobre la comarca. De fet amb aquella moneda se solien pagar les dots en els casaments. Per terme general la família de la donzella aportava entre 30 i 50 lliures com a dot en una celebració de noces que solia fer-se a casa del nuvi i en privat. El costum generalitzat de fer-ho a l’església arribaria més tard sota altres pressions, les fiscals.

Havien passat dos anys de l’inici de la guerra per la Corona d’Aragó. Al final Ferran d’Antequera en va resultar guanyador. Així fou que durant el 1412 s’imposà la seva solució, el Compromís de Casp, on Ferran de Castella esdevingué el successor de la corona d’Aragó. Els decrets castellans, més antisemites que els catalans, feren acte de presència aquell mateix 1412 amb una Església en peu de guerra en contra els pocs jueus que quedaven a la península. Per exemple el decret proclamat a Valladolid el 2 de gener de 1412 prohibia a tots els jueus comerciar amb els cristians, treballar com a artesans i realitzar préstecs (Forcano, 2014). Jaume, sense recolzament jueu, no va voler acceptar la derrota i en el 1413 va iniciar una nova revolta que simplement el va portar al fracàs i a la presó. Allí hi moriria vint anys més tard, concretament en el 1433. Però les batalles entre nobles i la nova dinastia no va resoldre la crisi que s’arrossegava des del segle passat. Així que en aquell mateix 1413 la pobresa, els abusos feudals sota els Usatges i una noblesa tocada per la guerra, va fer enlairar en armes els més desfavorits d’aquella piràmide social, els remences. Òbviament aquelles eclosions d’indignació foren neutralitzades a cop militar. La por en aquell context va fer també que multitud de rabins i alts càrrecs jueus es convertissin al catolicisme durant el 1414, l’any anomenat de l’apostasia. Molts d’aquells jueus, sabent llegir i escriure, van accedir a alts càrrecs tant de l’administració com de l’Església que els havia empaitat.

Arribats al 1416 el rei d’Aragó, Ferran d’Antequera, va expirar deixant el tron al marit de Maria de Castella, Alfons el Magnànim. El nou monarca es dedicà a les seves expansions per Nàpols deixant de banda a Catalunya. Aquella estratègia agreujà la crisi arrossegada des de finals del segle passat amb uns remences enfonsats en la misèria i el patiment. A més la necessitat de divisa per a les noves campanyes d’expansió feren que un any més tard, en el 1417, es produís un canvi radical amb l’establiment d’un pagament fix, anual i en diner per les terres i propietats explotades. Aquella renovació de contractes va diversificar i ampliar els beneficiaris dels impostos però també va obligar a millorar la producció de les terres per a poder pagar les noves taxes. Aquella nova situació va propiciar l’aparició d’uns nous intermediaris formats per membres de la baixa noblesa, camperols espavilats i artesans, que feien de gestors entre el pagès i el senyor feudal. A Vila–rodona la seu episcopal cobrava els nous impostos a través d’aquells intermediaris que també s’emportaven els seus honoraris. Una nova classe de pagès benestant s’estava macerant. Però les desgràcies no anaven soles i quatre anys més tard, en el 1421, va començar una gran plaga de llagostes pel territori que no va esvair-se fins l’any posterior. La situació camperola esdevenia doncs tant castigada que l’únic que els quedava a aquells era fer trampes. Durant l’any 1429 la Universitat de Vila–rodona va haver de realitzar un cens per al cobrament d’impostos. En aquell cens s’hi detallaven 38 focs al poble i 5 en masos del terme, fet que indicava un cens incomplet. De fet de masos gairebé n’hi havia el triple pel que simplement molts declaraven menys per pagar menys taxes. És feia obvi, però, que la majoria d’habitants que vivien al terme de Vila–rodona ho feien al poble mentre que una minoria ho feia en els masos veïnals. Aquells nuclis familiars solien estar formats en la majoria per dos fills a Vila–rodona i de tres a cinc en les masies. En ambdós el primogènit n’era l’hereu per evitar la dispersió de la propietat (Miquel, 2004). Aquella figura va tenir més incidència en els masos que al poble de Vila–rodona, tot i que era el costum més generalitzat en totes les herències. Aquell conjunt de propietats agrícoles eren diferents en funció de la banda del riu Gaià observada. La banda oest, la més sarraïna i inhòspita en el passat, restava molt menys cultivada que la banda est, la primera en ser ocupada i dominada sota el comtat de Barcelona. Per tant cal imaginar el territori amb més erms i bosc a ponent que no pas a llevant.

28. L'ENFONSAMENT: VILA-RODONA A FINALS DEL XIV

Tot el context anterior semblava vaticinar el que estava a punt de passar: l’enfonsament. L’any 1387 Pere el Ceremoniós va expirar amb tots els deutes pendents. El seu successor, Joan I, no va poder fer front a la despesa de tants exèrcits, dominis i obres públiques, i la pèrdua de molts territoris pel Mediterrani fou un fet. L’Església tampoc ho va tenir fàcil i començaren els arrendaments de propietats per tal de resoldre la seva penúria econòmica. El monestir de Santes Creus, per exemple, no en fou excepció i un any més tard, en el 1388, va iniciar les gestions pertinents. Així fou que el seu abat, Andreu Porta, i el cellerer major, Guillem Rener, determinaren arrendar a Pere Rener, suposem familiar del segon, gran part de les terres dels voltants. La necessitat de virolles feia necessari el lloguer. Mentre, pel Mediterrani oriental, aquella crisi també va comportar les seves conseqüències. Els mercenaris Almogàvers ja no podien rebre el recolzament d’antany i la caiguda de l’expansió catalana també va trobar en breu la seva desfeta. Durant el 1390 el ducat de Neopàtria creat pels Almogàvers desapareixia per sempre més.

Potser la gran marxa de jueus que feia dècades s’estava produint, més l’antisemitisme de la Corona, va matar la gallina dels ous d’or, és a dir, la manca de diners que abans molts prestadors jueus subministraven a la corona ara es feia palès significativament. La conseqüència més alarmant d’aquest antisemitisme foren els fets de l’estiu de 1391. Les males collites, la pesta i les taxes abusives feien que molta pagesia malvenia els seus béns a compradors sovint jueus. Sumant a això la pressió de l’Església que culpava als semites de totes les desgràcies, l’odi acumulat dels plebeus contra els jueus va esclatar. Durant el 1391 multitud d’atacs s’esdevingueren contra el calls jueus de la corona. Els barris jueus de gairebé totes les urbs del regne foren arrasats deixant tocat de mort el judaisme a Catalunya. De fet, i davant la pressió de molts assassinats, molts jueus, o fugiren a l’estranger, o es convertien al cristianisme per a salvar la pell. Al final de tot allò quedaren molt pocs jueus per Catalunya i els ingressos de la Corona se’n ressentiren. Els posteriors intents de reconstrucció d’alguns calls mai assoliren el seu objectiu. Tot i l’oferta, per part d’alguns nobles, de privilegis, taxes eximides i seguretat judicial als seus jueus, va ser impossible refer les anteriors comunitats semites. La decadència demogràfica, intel·lectual i professional dels jueus era irreversible i ara l’Església se n’aprofitaria al màxim.

Però entre tant descontent, crisis i usura, una cosa bona va arribar aquell mateix 1391 a Vila–rodona, i és que mancant jueus s'havia d'activar l'economia amb noves idees. De fet moltes viles ja havien rebut aquell honor que potenciava la seva riquesa i poblament. En foren exemples durant aquell segle XIV Verdú, Vielha, Albiol i Cervera (Torra, 2014). Ara corria l’any 1391 quan el rei Joan I va ratificar la seva protecció en la celebració de la fira de Vila–rodona, celebració la qual començaria després de Tots Sants per durar un total de quinze dies. Aquell nou permís implicaria quatre coses per al poble: la primera l’alegria dels vilatans que ho rebrien com un gran esdeveniment, la segona una atracció per a nous pobladors, la tercera un gran nombre d’accions comtals per tal de protegir camins i serveis per als assistents, i la quarta una bona entrada de divises al terme. Una de les activitats més lucratives, i raó fonamental d’una fira, era la compra i venda d’animals. De totes aquelles transaccions la universitat també en cobraria tributs. Mentre els vilatans també n’obtindrien riquesa amb la venda de productes, o amb l’oferiment de serveis als visitants. No fou fins els 1393 que consten les primeres ordenacions reials per tal d’atraure assistents a aquella fira tot regulant-ne accessos, logística i serveis. I era la universitat i el seu batlle, Ramon Domenge, qui sota el vist i plau del senyor feudal, el bisbe Ramon d’Escala, havia de fer complir aquelles ordres per tal que hi hagués els camins nets, pinso per als animals firals, queviures per als visitants, jocs i daus regulats, estafadors multats, exhibits i assotats, i finalment espai ben repartit per als venedors (Saumell, 2014). En el cas dels comerciants del producte estrella, el bestiar, i per raons de superfície, no podien concentrar-se a la petita plaça del poble, l’actual plaça Vella, sinó que se’ls derivava a un espai molt més ampli, ventilat i ben comunicat amb Barcelona, la banda de llevant del castell. Aquell camí és avui dia part de l’actual carretera de Can Ferrer. El costum de fer la fira en aquell indret va durar fins que les bèsties van ser substituïdes pels tractors. Fou a mitjans del segle XX que amb l’entrada de maquinària agrícola desaparegué la fira a dalt del castell per passar a l’actual plaça dels Arbres.

La proliferació de fires durant aquell segle XIV era l'altra banda del mirall de la migració dels jueus. Del cert que amb menys jueus injectant capital a la Corona calia buscar noves formes que aportessin comerç i impostos al comtat (Forcano, 2015). El recolzament a les fires locals va poder ser una de les maneres. Aquell context antisemita creixia cada dia més i ara anava a augmentar altre cop en breu. Tres anys més tard, en el 1396, el rei Joan expiraria passant la seva corona al seu germà, Martí I l’Humà, l’últim dels comtes catalans. Poc després la Corona d’Aragó passaria a Castella i amb allò a un major antisemitisme per a Catalunya. Castella esdevindria més terra d'emocions que no pas de raons.

27.VILA-RODONA SOTA EL CÍSTER

Però l’anterior desconfiança de molts vilatans en la noblesa va tenir altres conseqüències. L’endeutament de la corona i els impostos excessius minaven les condicions de vida dels plebeus pel que millor ser cap de ratolí que cua de lleó. La pugna per l’aigua i els molins a Vila–rodona, assumpte molt sensible, sembla que en fou un exemple. Ambdues infrastructures pertanyien al bisbe i aquell en rebia pagaments pel seu ús. La Universitat de Vila–rodona, o consell de caps de família, deuria fer temps que demanava al bisbe de Barcelona poder gestionar per si mateix la sèquia que els proveïa d’aigua, és a dir, poder ser cap de ratolí. Així que durant el 1367 la seu episcopal de Barcelona va cedir finalment la gestió de la sèquia i els molins de Vila–rodona a la seva Universitat. A canvi però, el poble havia de pagar un cens monetari anual. En conseqüència de tot allò, el regadiu d’hortes passà també a gestió vilatana i l’expansió d’aquelles va florir en gran mesura. Fou durant aquell segle que es produí el progressiu creixement de dues grans àrees d’hortes per Vila–rodona. Una, l’Horta Sobirana al nord, i l’altra l’Horta Jussana al sud (Comas, 2014). La primera aniria seguint l’actual camí de Santes Creus i la segona el de Vilardida. Aquells horts reberen un altre nom durant el segle XV que avui encara mantenen, Horta Amunt per als primers i Horta Avall per als segons.

Aquella autogestió del poble, més una llarga absència de pestes, va permetre que la població es recuperés força. Així fou que durant el 1370 Vila–rodona estava poblada per uns 900 habitants, uns 250 més que feia dotze anys. Però aquella bonança a Vila–rodona duraria ben poc. La seva veïna, i rival, tenia més bons contactes que la seva Universitat. L’èxit del traspàs de la gestió de sèquia i molins per part del bisbe al consell del poble va quedar engolit per la nova fita que assoliria Santes Creus. El 20 de juliol de 1375 el rei Pere el Ceremoniós va concedir un privilegi definitiu al Monestir de Santes Creus. Ara aquell podia disposar dels homes del voltant per a la defensa del convent. El radi d’abast de tal decret era d’unes tres llegües, és a dir, d’uns 14 quilòmetres, fet que incloïa a Vila–rodona. Per tant allò equivalia a un vassallatge encobert a l’ordre del Císter, més si aquells vilatans havien de col·laborar en sous i diners en la muralla del monestir. Tot plegat fou una època de freqüents fortificacions per tot el principat que empobriren més a la pagesia i als remences locals.

L’abús anterior fou senyal que la corona no tenia altres mitjans per a fortificar els seus feus que no fos amb la suor i els recursos dels plebeus. De fet tot el sistema estava a punt de fer fallida i vet aquí el decret del rei Pere. Ell no tenia prou exèrcit per protegir Santes Creus i ho derivà al poble del costat. De fet, fou pels voltants del 1380 que, per manca de capital o de cobraments, els bancs catalans feren fallida. L’apalancament bancari fou un fet davant l’endeutament de molts nobles i eclesiàstics que no podien pagar ni el rèdit ni el capital prestat. Un dels que així es trobava era el mateix monestir de Santes Creus que ni seguretat ni obrers es podia costejar. Per això Pere el Ceremoniós va ordenar aquell paper als vilatans del voltant. És a dir, el convent ja no podia pagar-se ni la fortificació ni la defensa, pel que aquella obligació va recaure sobre els habitants de Vila–rodona.

26. VILA-RODONA AIGUA I PESTES

Però no sols de sants es vivia per la vall del Gaià. Un dels recursos que durant tota aquella història esdevingué el més important fou l’aigua. Aquesta era primordial per als horts, molins i cisternes d’aquella comarca, però la pluja mediterrània resultava massa escassa i migrada amb les conseqüents disputes per aquell líquid transparent. Cal recordar que el clima mediterrani era, i és, escàs en precipitacions, pel que les trifulgues i esforços en la gestió de l’aigua sorgiren un i altre cop durant la història de Vila–rodona. L’any 1339, per exemple, el monestir de Santes Creus va apropiar-se indegudament de la sèquia que portava l’aigua a Vila–rodona i a d’altres pobles. L’objectiu era omplir la bassa que hi havia a un poble proper anomenat Aiguamúrcia per a estovar el cànem del qual se’n feien teixits. Aquella acció provocà enfrontaments violents entre els homes de Vila–rodona, Bràfim i Montmell amb els de Santes Creus i Pont d’Armentera. Els primers pertanyien a la seu episcopal de Barcelona sota el senyoriu del bisbe Abellà Ferran, i els segons al monestir de Santes Creus sota l’ordre del Císter. Ja s’ha esmentat que a inicis d’aquell segle Vila–rodona i Santes Creus rivalitzaven entre si, però durant aquell 1339 ambdós arribaren a les mans. Allò va accelerar que aquell mateix any el comtat resolgués el conflicte amb una sentència judicial. Santes Creus podria omplir la bassa de cànem d’Aiguamúrcia amb l’aigua de la sèquia però a canvi Vila–rodona podria construir una resclosa com li plagués amb la fusta de l’albareda de Santes Creus. D’aquella manera els del Císter podien estovar la fibra del cànem i els del bisbe podien millorar la seva captació d’aigua. Tot plegat una solució salomònica que posava un nou pedaç en aquella lluita centenària per l’aigua.

Però la millora de les gestions hídriques no va impedir aquell segle fred i les funestes condicions de vida. Així que durant els anys 1347 i 1348 una altra epidèmia de pesta negra va assolar la vall del Gaià passant per Vila–rodona, i en el 1358 una tongada de plagues de llagostes va engolir a tota Catalunya. Davant tot allò la població de Vila–rodona es va veure fortament reduïda, de fet l’europea va minvar en un terç. Es calcula que arribat l’any 1358 la població aproximada de Vila–rodona era d’uns 750 vilatans. L’Església, gens cristiana, continuava acusant als jueus d’aquelles hecatombes sense rebaixar els impostos als seus plebeus. Se sap que durant el 1360 del 61 al 42 % dels impostos recaptats al comtat de Barcelona, Vila–rodona inclosa, era per a pagar interessos als prestadors, la majoria d’ells jueus. L’Església li tenia ganes a aquells diners i per aquesta raó volia eliminar la competència semita de l’equació medieval. Les seves acusacions feren enfurismar la púrria i aquesta va atacar els calls jueus de moltes urbs com Montblanc, Tarragona i Barcelona (Forcano, 2014). Aquella desfeta dels calls jueus de la Corona va propiciar que aquests s’associessin l’any 1354 plantant cara i exigint protecció, drets i privilegis a la Corona catòlica, demandes massa exigents i poc realistes davant aquell món cristià imperant. En fi, que es feia obvi que l’endeutament brutal de la Corona per les seves expansions mediterrànies sols provocava conflictes interns sense resoldre els externs, i tot en detriment de la majoria de plebeus que pagaven allò. Molts habitants desconfiaven dels nobles veient els seus drets trepitjats i la pobresa que els matava. Durant els anys 1362, 1363 i 1371 les pestes tornaren a provocar una mortaldat. Potser, i sota tot aquell context negre, la unió havia de fer la força i alguns feus s’associaren en contra les adversitats. En aquell mateix 1362 Elionor de Vilardida reconeixia ser l’única hereva de Brunissendis, filla de la seva germana Arsendis. Acte seguit, i durant l’any proper, Elionor es casava amb un altre noble fusionant més terres. El 7 de març de 1363 Elionor de Vilardida, filla de Pere de Vilardida, s’esposava amb Gilabert de Tamarit. El seu primer fill, Romeu de Tamarit, seria declarat l’any 1372 hereu universal de tots els drets i béns, tot i que seria el seu germà, Ramon de Tamarit, qui ho heretés tot en el 1396. Però el més important d’aquell casori fou el fet que Gilabert jurava fidelitat al bisbe de Barcelona, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, passant així Vilardida als Tamarit. És a dir, Vila–rodona i Vilardida estaven ara sota el mateix senyoriu feudal. La unió feia la força mentre molts pagesos arruïnats emigraven cap a les ciutats. Molts masos restaren abandonats durant aquells anys. Amb menys població sota les pestes la renda pública disminuí. Tot i allò les classes dirigents no s’adonaven d’aquella realitat. Tant el comte de Barcelona com les ciutats més importants no frenaren les seves despeses. La conseqüència fou una major demanda de crèdits per a continuar amb la política imperialista de la corona. Els endeutaments municipals i comtals continuaren esdevenint insostenibles mentre els creditors jueus continuaven invertint en deute públic i no pas en empreses. És a dir, els inversors continuaven sent rendistes i l’economia productiva no trobava crèdit enlloc. Els resulta actual això?

25. UNA CATALUNYA ENDEUTADA AL SEGLE XIV

Vila–rodona gaudia d’una gran importància estratègica i econòmica. El seu senyor feudal, i bisbe de Barcelona, prou se’n cuidava de visitar-la una mitjana de un cop cada sis anys per fer-ne inventaris o revisar la moral dels seus habitants. El celibat dels seus clergues i el concubinatge dels fidels era un tema sovint preguntat, averiguat i sancionat. Més d’un cop el bisbe rebia testimonis acusant a algun dels seus clergues per concubinatge, alcoholisme o usura. Cal afegir que la parròquia de Vila–rodona ostentava un gran nombre d’aquests homes de Déu entre diaques, sotsdiaques, hebdomedàries, escolars, monjos, beguines, begards i beates (Martí, 2016). Tot plegat denotava la importància d’aquesta vila en aquell segle XIV.

Tot i tenir Vila–rodona una economia creixent, Santes Creus va obtenir el privilegi del mercat. El 7 de juliol de 1312 el comte Jaume II concedia al monestir de Santes Creus el permís de fer mercat tots els dissabtes. Aquell fet promouria l’afluència de molts visitants a aquella població cada dissabte, inclosos els habitants de Vila–rodona. Mentre la política expansiva de la Corona d’Aragó no s’aturava i en el 1318 els Almogàvers ja havien creat el ducat de Neopàtria a Atenes, un ducat que duraria fins al 1390. Però passats nou anys d’aquella ocupació per les armes almogàvers, l’any 1327 en Jaume II moria i era enterrat a Santes Creus. Aquell mateix any el tron passaria a Alfons III el Benigne qui va engreixar la crisi del moment amb més despeses per la guerra i en un error de maniobra amb els seus financers.

Inicialment Alfons III va protegir els seus prestadors, els seus jueus. De fet els atorgà més drets i privilegis però arribat l’any 1329 va contraure matrimoni amb Elionor de Castella, una antisemita dèspota i ambiciosa. Sota la influència d’Elionor l’any 1330 n’Alfons III decretà que tots els jueus paguessin un gruix important d’impostos per a les guerres que la corona mantenia amb Granada i Sardenya. En aquest paquet exigia que els semites fessin una declaració de tots els seus béns amb la clara intenció de fiscalitzar-los més i millor. En conseqüència molts jueus començaren una hègira de la Corona, fugida la qual provocà la marxa de molt capital i la manca de moneda i préstecs. En fi, que l’economia s’enfonsà, els preus augmentaren i les revoltes feren acte de presència. Finalment l’any 1334 Alfons III va anul·lar l’ordre que els jueus fessin aquella declaració de renda. Dos anys més tard, el 1336, el comte expirava deixant la corona a Pere el Ceremoniós.

En tota aquella etapa els Almogàvers continuaren recolzant la política expansiva dels comtes de Barcelona i de la Corona d’Aragó. Tot plegat fou un segle dedicat a la creació d’un gran exèrcit per ocupar molts territoris mediterranis i que implicà moltes obres públiques i monstruoses despeses amb uns jueus fonamentals com a financers. En resum, fou un segle de molts dispendis, molts impostos i poques condicions de vida per a la pagesia. No fou gens estrany que plagues i males collites agreugessin aquell context fent endeutar d’allò més als comtats catalans, un cercle viciós que va fer altre cop pujar els impostos i empitjorar les condicions de vida de la pagesia. De fet els Usatges, o mals usos, ja resultaven prou pesats per a la pagesia. Aquell conjunt de lleis permetien que els nobles s’apropiessin de les terres a la mínima infracció. Exemples on els béns podien ser requisats en favor del senyor feudal eren si una muller cometia adulteri o si un home sense fills no havia deixat testament per escrit. La noblesa s’havia transformat en un poder molt ben estructurat i jerarquitzat amb comtes, vescomtes, nobles, o rics homens, barons, o magnats, i finalment els cavallers, o milites. Tots ells, i també molts plebeus, transferien el seu cognom de pares a fills. Aquella estructura feudal romangué així fins ben passat el començament del segle XVIII.

Vist tot l’anterior, i amb un endeutament exagerat de l’estat, la solució fou emetre deute públic on la burgesia, banquers i comerciants jueus prestaven diners a la corona i aquella els hi havia de tornar amb importats interessos, privilegis i protecció dels seus calls (Forcano, 2014). Allò va enfonsar encara més l’economia productiva catalana ja que els qui podien invertir en noves indústries com fargues, artesanat o molins, ara preferien deixar diners al rei i viure de renda, un fet semblant que es repetiria entre banca i estat durant el segle XXI. Amb tots aquells possibles empresaris transformats en rendistes, el món rural va restar deixat a la mà de Déu. L’Església, delerosa de poder davant els competidors jueus, acusaria a aquests de la malastruga i de les epidèmies. Tot i les manipulacions eclesiàstiques, l’economia productiva i comercial que la pagesia representava va continuar molt afectada. A aquella sols li quedava encomanar-se a algun sant. De fet cada població en tenia un. En el poble de Vila–rodona era Sant Llorenç i de fet l’any 1337 en tenim cita de la capella de Sant Llorenç dins de la parròquia del castell episcopal de Vila–rodona. És a dir que l’església romànica d’aquell poble estava encomanada ja a aquell sant.

24. BURGESIA I CONQUESTES

Corria el 1276 quan Jaume I va expirar als 73 anys d’edat i 63 de regnat. Dissortadament el territori quedaria dividit entre els seus fills dels quals Pere el Gran tindria forta influència sobre Santes Creus i voltants. De fet en el 1279 quedaren ben documentades les bones relacions entre el noble Berenguer de Montoliu amb el fill de Jaume I, el comte de Barcelona Pere el Gran. De fet Berenguer era vicealmirall de Pere el Gran. Vet aquí per quina raó aquella família, la Montoliu, tindria tantes terres i dominis pel Camp de Tarragona. Cal afegir que Berenguer de Montoliu gaudiria també de bones relacions amb el fill de Pere el Gran, Alfons el Liberal o Alfons III d’Aragó.

El nou comte de Barcelona va continuar amb la política militar expansiva del seu pare Jaume I i en el 1282 Pere el Gran conqueria Sicília. La idea seguia sent la mateixa: amb la burgesia recolzant les campanyes militars pel Mediterrani se seguia amb l’expansió comercial per aquell mar. Però aquella política de guerres contra altres feus va fer que el Papa Martí IV excomuniqués a Pere el Gran aquell mateix any. Aquest, i per a acontentar a l’Església i als seus nobles, l’any 1283 va derogar de forma generalitzada els privilegis dels seus financers, els jueus. Era obvi que aquests esdevenien un gran competidor dels poders eclesiàstics i aristocràtics de la Corona. Tot i així, i amb una burgesia encara poderosa, Pere el Gran va continuar governant usurpant més poder als nobles. Però l’èxit no li va durar massa ja que tres anys més tard expirava. Durant aquell 1285, Pere el Gran, tot i estar excomunicat pel Papa Martí IV, seria enterrat al monestir de Santes Creus. El seu càrrec fou heretat pel seu fill Alfons III d’Aragó també anomenat Alfons el Liberal, o Alfons el Franc, regnat el qual sols va durar sis anys sota molts atacs al calls jueus, sobretot durant la Setmana Santa quan els sacerdots atiaven el foc antisemita. En el 1291 Alfons va morir deixant el tron a Jaume II. Aquell, i continuant amb la inèrcia heretada sota els interessos burgesos, va continuar amb l’expansió comercial pel Mediterrani. Els jueus, tot i la pugna eclesiàstica, continuarien ajudant al rei sota la seva protecció. De fet als semites se’ls prohibia portar armes ja que estaven a sopluig del comte. Aquest fet tindria greus conseqüències en el futur jueu: poble desarmat, poble escaldat. A partir de finals d’aquell segle XIII els semites serien molt fàcils d’atacar. 

Mentre tot això passava, pels voltants de Vila–rodona es notava la forta influència de la família Tamarit que sent originaris de la part baixa del Gaià, ara dominaven el castell de Rodonyà succeint a un altre llinatge, el dels Lotger (Pastor, 1997). No obstant això, la burgesia estava guanyant la partida a tota aquella noblesa. L’expansió de l’ús de la moneda, la política d’expansió militar del comte i els conseqüents beneficis mercantils pel Mediterrani estaven engreixant el poder burgès en detriment del nobiliari. El món agrari fonamentat en la terra com a font de riquesa, i que havia viscut un segle de glòria, ara no li vindrien les coses tan fàcils. Vila–rodona estava en aquell punt de mira.

El segle XIV va marcar clarament l’establiment de l’anomenada Petita Edat del Gel, uns segles amb hiverns molt glaçats que no desapareixerien fins ben passat el segle XIX. Potser per aquella raó s’estengueren per Vila–rodona els cultius de lli i de cànem per a teles, sacs i espardenyes. També, i molt probablement, aquells hiverns més freds provocaren una productivitat agrícola més baixa deixant el sistema feudal més vulnerable davant altres eventualitats.

Amb independència d’aquelles raons climàtiques una nova peça s’afegí al trencaclosques medieval. Donat que la burgesia anava posseint més diners i que el comte afavoria la formació d’exèrcits, la conseqüència fou previsible. Qualsevol poder actual fonamentat en la guerra els contracta i utilitza en pro dels seus interessos. Així fou que la política expansiva pel Mediterrani va contractar els seus propis mercenaris. Una de les seves primeres mostres d’efectivitat va demostrar-se durant el 1303 quan els almogàvers, mercenaris de la Corona d’Aragó, estaven conquerint territoris pel Mediterrani oriental. Però aquella política expansiva de feia anys estava resultant molt cara a nivell d’impostos amb un poble que se’n ressentia. Per exemple el rector Vila–rodona no donava sepultura als infants si la família no li pagava 12 diners, un fet que acabaren denunciant al bisbe (Martí, 2016).

Si afegim a la crisi anterior que els hiverns s’estaven tornant més freds la conseqüència global fou desastrosa i al final les condicions de vida de la pagesia minvaren en gran mesura. Vet aquí que a Vila–rodona hi feu acte de presència una epidèmia de pesta negra durant aquell 1303 que ni la multitud d’hospitals de Valls ni molts dels seus metges jueus hi feren front (Forcano, 2014). En aquella etapa Vila–rodona estava ben emmurallada sent l’actual carrer Major la muralla occidental, la plaça dels Arbres i Quintana de l’Església la muralla de migjorn i la resta donant la volta al castell. L’església romànica i el cementiri, com ja es va dir, romanien fora del perímetre cobrint l’actual plaça dels Arbres i església. Aquell poble tenia l’aspecte d’un grapat de cases baixes envoltades per una muralla i arraulides a peu d’un castell. Però, i com hem vist, la mida d’aquell poble no s’avenia amb la importància que durant el segle passat havia adquirit com a nucli de poblament. Allò el feia competir amb un veí molt més poderós que restava a sols una hora de camí, Santes Creus.

23. GUERRA I POBRESA A VILA-RODONA

L’ordre dels Templers va esperar que el jove comte assolís la plena adolescència. En aquelles èpoques l’esperança de vida era tan curta que la majoria d’edat es donava poc abans dels setze en tots els estaments socials. Cal pensar que als 40 ja eres força gran, als 50 molt vell, i als 60, si hi arribaves, eres un revell. Així doncs no fou gens estrany que Jaume I fos coronat als quinze anys. Aquell 1218, Jaume I, un rei molt jove, s’hagué d’enfrontar a un rerafons d’intrigues i corrupcions per palau. Com havia passat en el segle XI, els nobles volien altre cop més poder i menys dependència del comtat de Barcelona. Tot i la feina dels Templers, el jove Jaume I no va poder contenir les ànsies i les ambicions dels nobles. Vet aquí que entre el 1226 i el 1227 aparegueren multitud de conflictes entre Aragó i Catalunya. La sortida a aquella situació era l’acció militar amb la promesa de més terres per als nobles. Allò tornaria a unir-los sota el comtat de Barcelona. De fet molts sarraïns esdevenien encara una amenaça per a la costa catalana. La pirateria musulmana, i des de les Balears, assetjava molt sovint el litoral. Així fou que en el 1228 Jaume I va iniciar la conquesta de Mallorca sota el recolzament de la burgesia, de molts financers jueus i de la noblesa catalanes. La burgesia i els jueus desitjaven un mar segur per a les mercaderies i la noblesa noves terres. Òbviament Jaume I va concedir privilegis a tots els anteriors en contra dels esbufecs de l’Església, sobretot quan es tractava dels jueus (Forcano, 2014). Aquests, per exemple, no havien de pagar el delme al clergat, la qual cosa sí que havien de fer els cristians. Al final però, la pressió eclesiàstica fou prou poderosa per tal que Jaume I dictés prescripcions antijueves. Fou durant aquell 1228 que va prohibir als jueus exercir càrrecs d’autoritat sobre cristians. Tot i així, Jaume I va continuar tenint cura dels seus jueus que li generaven importants ingressos. Aquell proteccionisme del comte envers als seus financers semites, va atiar molts atacs contra els calls jueus, fet que era contestat amb fortes represàlies comtals contra els agressors.

Mentre Jaume I assolia una nova estabilitat per a la corona, la vall del Gaià donava suport a les seves conquestes i a l’església. El 25 de març de 1229 Ramon Alamany de Cervelló, i la seva esposa Gueraua de Cervera, donaven les terres de Romaní al monestir de Santes Creus. També durant el mes de juny el mateix noble va fer redactar testament on cedia a la seva mort els termes i gent de Pont d’Armentera i el dels Gaians al citat monestir. Es feia obvi que aquella potent dinastia dels Cervelló ajudava al poder eclesiàstic del moment. Però també les relacions amb el comte de Barcelona eren de favor mutu ja que aquell setembre Ramon Alamany de Cervelló va participar en la batalla de Portopí i en la presa de la ciutat de Mallorca. Per tant la vall del Gaià participava d’aquella etapa d’expansió i conquestes amb el cognom Alamany entre ells. Cal indicar que durant aquest segle els cognoms, tradició iniciada en el XII, comencen a ser cosa més comuna.

Però no tot foren flors i violes ja que les guerres portaven pobresa i la pobresa manca d’aliments. Sols un any més tard de les gestes de Ramon Alamany de Cervelló, aquell moria després de la Pasqua. La causa? Una epidèmia de pesta per la vall del Gaià durant aquell 1230. Tot i així, i dos anys més tard, la maquinària de guerra no es va aturar. Corria el 1232, any en què va néixer Ramon Llull, quan les tropes de Jaume I assoliren la conquesta de València. Ambdues conquestes, Mallorca i València, denotaven clarament que la corona catalana volia expandir-se comercialment pel Mediterrani. La burgesia hi albirava béns mercantils mentre que els nobles sols ensumaven riquesa de l’antiga, més finques. Aquella dualitat d’interessos implicà en part la futura crisi del sistema medieval on uns augmentaren els seus guanys i els altres s’estancaren. Però l’ocupació de territoris sarraïns no sols implicà riqueses per als alliberats de la terra, sinó que comportà que molts musulmans i jueus es barregessin amb els cristians invasors. Potser per aquesta raó Jaume I, i reunides les Corts a Tarragona l’any 1234, va prohibir totalment, i sota pena greu, que jueus, musulmans o cristians es convertissin a qualsevol fe de la competència. En cas que un cristià es passés al judaisme, seria cremat viu. En fi, que el proselitisme semita, musulmà o jueu, s’havia acabat per sempre, i els calls de Santa Coloma de Queralt, Reus, Valls, Montblanc, Alcover, Sarral, Esplugues i la resta de pobles de la comarca continuarien aïllats dins els seus carrers, negocis i religió. No obstant això, les activitats comercials romandrien ben vives. Evidència d’allò en fou que el comte de Barcelona, Jaume I, potenciava el comerç de molts pobles atorgant protecció i custòdia a tots els assistents al seu mercat. Això mateix va passar a la vila del Castro Creixent, a la Vila–rodona actual, quan en el 1256 el rei va donar aquell privilegi a aquell poble (Porta, 2014).

Passaren els anys i ara la gran amenaça per al territori català serien els regnes septentrionals de l’actual França. De fet durant el 1244 aquells havien sotmès Occitània, regió que tindria en el futur un fort nexe amb el poble de Vila–rodona. Mentre Jaume I ordenava la redacció de El Llibre dels Fets, la pau amb els regnes de França no semblava produir-se. No va ser fins catorze anys més tard que un Jaume I amb cinquanta-cinc anys signava el tractat de Corbeil renunciant a Occitània mentre el rei francès feia el mateix amb els comtats catalans. Aquell 1258 va significar una nova estabilitat per a tota la Corona d’Aragó. Però divuit anys més tard aquell equilibri es va trencar amb conseqüències nefastes sobre aquella vall del Gaià.