143. Vila-rodona cau de radicals catalans? Octubre 2017

  

De manera improvisada, i a través de les xarxes, la gent va anar convocant-se davant d’una nova intervenció del Reino de España. La Guardia Civil havia entrat a registrar la conselleria d’economia de Catalunya i milers de persones s’hi aplegaren al davant. Aquell matí del 20 de setembre de 2017 molts de Vila-rodona van fer pinya amb aquella munió de gent, un aplec que va esdevení un èxit total d’assistència. El càntic Votarem! Votarem! Fou el més cridat per les multituds pacífiques mentre els Mossos protegien a la Guardia Civil tot creant un cordó de sortida entre furgones i agents ben blindats.

Els líders d’Òmnium Cultural i l’ANC, en Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, no van parar d’atiar el foc del pacifisme i el seny en aquella rauxa. Malauradament en breu serien acusats de rebels i tancats a la presó durant molts mesos abans no comencés el judici. La causa de tal acusació ja es veia en les declaracions d’aquell dia del president del Reino de España, en M.Rajoy. Aquest repetia un i altre cop que els nacionalistes catalans eren uns radicals, quelcom paradoxal i forçat davant els atemptats islàmics de feia escassos dies a Barcelona. Òbviament caldria revisar què creia que era un radical el president Rajoy. Resultava obvi que els nacionalismes, tan espanyols com catalans, pugnaven entre si però cap d’ells havien comès atemptats radicals. Però per saber la veritat calia fer tres coses que en Rajoy no feia. Primer dubtar de tot; segon buscar les fonts més veritables; i tercer interpretar-ho tot sota la lògica deixant fora el sentit comú ple de prejudicis. Dit això el Govern espanyol no aplicava res de tot l’anterior.

Davant les raons catalanes el Reino de España feia pressió als independentistes. Primer amenaçava amb la por als qui perseveraven en el referèndum. Segon no es volia situar en un terme mig de negociació, ans al contrari, imposava el seu extrem sense fer el que els grans savis, tocar tots dos extrems al mateix temps. I tercer repetia una incertesa en el futur, que Catalunya no faria el referèndum d’autodeterminació. En fi, el Govern espanyol tapava les taques amb molts forats i no admetia que tant els catalans d’un sí com els d’un no a la indepependència tinguessin el dret a decidir. Això provocava que Catalunya patís una gran paradoxa entre dos governs i un poble.

Davant l'embat del referèndum, i per als catalans que volien votar un no a la independència, el mateix Govern espanyol els ho prohibia. En això PSOE, Cd's i PP si van oposar de valent robant el dret d'aquells catalans que desitjaven romandre a Espanya. És a dir, aquests partits no representen a tots aquests catalans. Potser tot això va encoratjar a molts del no a per un sí. I vet aquí la paradoxa catalana, els que també desitjaven votar per un no, sí trobaven tot el suport dels demòcrates catalans però la prohibició dels altres demòcrates espanyols. Calia doncs definir què era democràcia primer i després veure qui portava la raó. De nacionalistes tots dos ho eren, uns nacionalistes espanyols i els altres catalans, però l'assumpte és qui tenia més pes moral que l'altre, que no legal. I ja sabem que les lleis no sempre són morals.

Mentre aquella paradoxa era obviada pel Gobierno de España, Vila-rodona ja tenia clares moltes coses: on estaven les urnes i paperetes esperant, qui les aniria a buscar i portar, on es votaria i com es vigilaria el poble cas que vinguessin les forces del Reino de España. Calia però assegurar-se un bon lloc pel recompte, un fet on la providència potser hi va intervenir. I parlant d'aquesta, un ja es preparava per les meves noces el 7 d'octubre a Vila-rodona. Tot plegat, quins nervis !!!!