142.Un Albiol escalfat i un estiu 2017 explosiu

Durant l’estiu de 2017 el Parlament aprovà la llei del referèndum mentre el risc d’atac yihadista planava en alerta màxima, i de tant planar va caure i atropellar a molts badocs per la ciutat comtal. Aquell agost el terror d’una furgoneta brandant a tot drap pel bellmig de la Rambla de Barcelona va tacar de sang i cadàvers les seves rajoles. Mentre, a Vila-rodona, el cranc de riu americà, com una altra terrorista invasor, esdevenia plaga pel Gaià.

El PP català va passar el dol amb rapidesa i va criticar la bona acció dels Mossos en tot allò, que per què no havien demanat col·laboració amb la policia estatal? Doncs perquè no els va fer falta. Allí potser van sorgir certes ganes d’intervenir la policia autonòmica catalana. La prova en fou la reacció estranya d’un president del PP a Catalunya. Ell, n’Albiol, va iniciar una campanya a favor del no en el referèndum català, quelcom paradoxal si en Rajoy deia que no es faria aquelal consulta. Els mancava comunicació entre els dos? Tot i així n’Albiol endegà aquella campanya afirmant que si Catalunya es feia independent un trenta per cent dels catalans no cobraria la jubilació. Paradoxalment allò contrastava molt amb la realitat. A les tertúlies de Vila-rodona i per les taules del Casal, cada dia més plenes de pensionistes, la cosa estava molt clara, molt més que la ment il·luminada de n’Albiol. Des del 2012 que el PP, i per tapar els forats del dèficit espanyol, havia desviat molts diners del Fons Acumulat de la Seguretat Social. Amb aquells recursos s’havia d’assegurar el pagament futur de jubilacions i serveis sanitaris. L’última d’aquestes transferències fou durant el juliol de 2016. Foren un total de 8.700 milions d’euros que foren desviats a altres usos. Aquest tipus de transaccions es donaren cada any durant els darrers tres cursos. Tot plegat implicava una mitjana de 8.328 milions d’euros anuals que el PP es polia en assumptes aliens a la jubilació de tots els espanyols. De seguir així la tendència, i amb quatre càlculs bàsics de proporcionalitat, es veia clarament que en dos anys el PP deixaria sec el pou de les pensions espanyoles. I de fet la tertúlia a Vila-rodona on es va dir allò esdevingué profètica, les pensions espanyoles van quedar seques abans dels còmputs sobre la taula. En fi, no es tingueren diners per a pensions i cada cop s’estava més proper a la total bancarrota del Reino de España. 

En definitiva n’Albiol no s’adonà que la seva campanya alimentava l’independentisme. L’amenaça als independentistes que si abandonen Espanya no cobrarien la jubilació era una flagrant contradicció. Davant el desfalc que el PP estava fent dels fons per a la jubilació era obvi que no quedaria ni un euro per pagar cap retiro ni català ni espanyol. I vetaquí que molts catalans es volien fer independents, per escapar de les mentides, de les manipulacions i de la bancarrota del Reino de España. I ja se sap que la pela és la pela, tot i que era el PP qui més la desvia. Al final n’Albiol, i en pocs dies, va retirar aquella campanya. Qui el va trucar? Els de Vila-rodona pel Casal encara riuen.