145. La vaga del 3-O, i Vila-rodona a Brussel·les

Amb un sí aclaparador el referèndum per la independència va dir ratificar la República Catalana. Tot això amb més vots dels aconseguits per aprovar l’Estatut que el PP havia retallat. Així va despertar Catalunya aquell 2 d’octubre. Però a Vila-rodona el telèfon d’algú no va parar de dringar durant tot el dia. L’atreviment del capellà del poble va trobar-se amb les preguntes del bisbat i les entrevistes dels mitjans. Malauradament moltes d’aquestes anaven ben farcides de segones intencions. Així fou que alguns mitjans unionistes volien deixar a aquell bon home com un traïdor de l’Església i un insensat. Al final el mossèn va declinar més interpel·lacions d’aquell tipus per descobrir, i dies més tard, l’arribada de centenars de cartes amb insults i amenaces. Moltes les va cremar per oblidar aquells fets funestos. Va fer un acte cristià i per això el van crucificar.

Però aquell 2 d’octubre va veure un altre fet. Els pals policials de l’1 d’octubre provocaren la convocatòria d’una vaga general per al 3. I clar, altre cop molts vila-rodonins a Barcelona. Prop mig matí la Plaça Universitat ja estava plena abans d’hora i molts estudiants cridaven consignes contra la repressió militar i estatal patida. Una d’elles era entonar el Virolai que cantaven els de Vila-rodona mentre contaven els vots a l’església, i és que el vídeo s’havia fet viral d’allò més.

Els pals dels nacionals i Guàrdia Civil van provocar també quelcom inaudit, que gent amb l’estelada i la bandera d’Espanya es manifestessin junts. Parelles agafades de la mà amb tal contrapunt vaig fotografiar durant aquell dia. Però Cd's no li va agradar aquell gest i la campanya posterior seria cada cop més agressiva per tal d'atiar el foc dels extremismes.

Al final, però, aquella vaga general no va acabar bé. Algú va escriure un discurs que no encaixava amb la realitat i un altre el va llegir sense conèixer el fets de primera mà. Així fou que aquell vespre en Felipe VI va dirigir unes paraules al seu poble. I és clar, sota una visió imperialista la primera víctima és la veritat. Calia recordar que el setembre de 2016 Felipe VI va declarar davant l'ONU que el Regne d'Espanya posseïa una democràcia avançada, quelcom paradoxal després dels pals repartits a ancians, estudiants i gent pacífica. Tot i així aquell 3 d'octubre, i com feia el seu avantpassat Alfonso XIII,  Felipe VI va pronunciar un discurs altre cop allunyat del seu poble. Primer, i en tot el comunicat, no es va esmentar ni una sola paraula sobre els pals policials. Segon, va culpar de tot el que havia passat al Govern de la Generalitat repetint els mateixos arguments que esgrimia el Partit Popular, és a dir, qui li va escriure el discurs ja sabem de quina corda anava i també a quina recolzava un Rei mancat d'imparcialitat, una cosa que per cert li prohibia el que tant defensava, la Constitució. I tercer, Felipe VI, com a capità general de tot l'exèrcit espanyol, va afirmar que protegiria a tots aquells catalans que no compartissin el que el referèndum l'1 d'octubre va ratificar a les urnes catalanes, és a dir, recolzaria la repressió sobre els independentistes i simpatitzants. El 155, les posteriors detencions i les futures prohibicions en foren la realitat de les seves paraules. En resum, Felipe VI no va ser ben informat del que passava en aquella Catalunya pacífica, i el pitjor, va semblar un titella d'algú que comença a perdre la raó davant d’Europa. En aquest cas, i si la partida d’escacs perilla, se solen fer dues coses, elaborar mentides o moure el Rei. El PP semblava fer ambdues coses sota un triangle amorós de tragèdia grega: el Rei, la Constitució i el mateix PP tancant aquest cercle de protecció mútua. Si el Reino de España, i com va dir el Rei a l'ONU, posseeix una democràcia avançada, millor donar total transparència a les despeses i propietats de tots els Borbons; que la Constitució no considerés delicte criticar la casa Reial; que el pes de la llei hagués caigut totalment ja sobre el seu cunyat; que es reconegués que aquesta monarquia la va restaurar el Caudillo com la seva continuació, i que finalment Felipe VI organitzés uns comicis per tal que el Reino de España el pogués elegir, o no, com el seu Rei aquella “democràcia avançada”. I en cas de no ser elegit, ¿defensaria Felipe VI la seva pàtria sota una República Espanyola? En fi, que el comunicat del Rei va ser molt curt... el discurs també. Felip VI va ser molt “franc”, però la ignorància és la mare de l'atreviment.

Els dies posteriors a aquell comunicat els unionistes varen veure’s forts i van cridar a l’aplec. Així fou que el 8 d’octubre, i amb molts autocars vinguts de fora, es convocà una manifestació pels carrers de Barcelona, però de vila-rodonins ni un. El PP, Cd’s i el mateix PSOE recolzaren la trobada fent-se selfies entre els seus líders. Tot i així l’aplec no va esdevenir tan multitudinari com els dels independentistes. Un cop finalitzada la convocatòria aquell vespre l’autopista de Saragossa anava plena de cotxes i autobusos que tornaven de la manifestació. Jo m’havia casat el dia anterior i em dirigia a Lleida mentre els veia passar tocant clàxons i llums d’eufòria. Tot era ciència ficció, com l'estrena de Blade Runner d'aquells dies.

Passaren dos dies i el 10 d‘octubre el president de la Generalitat va fer un Puigdemont, és a dir, la declaració de la independència de Catalunya i acte seguit la seva suspensió. El gest el va fer tot esperant, com li deien veus europees, el diàleg amb Espanya. Vana il·lusió i error del president de Catalunya, com ell mateix diria setmanes més tard. En pocs dies la repressió va fer acte de presència. Així va caure l’empresonament dels líders principals catalans, l’actuació de l’article 155 derogant la Generalitat i la propaganda anticatalanista en els mitjans sota control unionista. Després PP, Cd’s i PSOE acusarien de cop d’estat als independentistes mentre part del Govern s’exiliava a Brussel·les, un exili que va provocar la manifestació més gran de catalans fora del territori. Més de 40.000 aborígens, entre ells uns quinze vila-rodonins, anaren a Brussel·les amb l’esperança que la Unió Europea intervingués. Malauradament la resposta fou un llarg silenci.