87. Espanya matant la "gallineta" dels ous d'or

Carrers mullats i calaix eixut, aquella era la dita en què es veié la Fira de Vila–rodona durant aquell 1886. Aquell novembre comportà una festa molt passada per aigua i amb poques visites pel poble. Del cert que així també ho delaten les escasses vendes de bestiar malgrat la gran oferta portada (Santesmases, 2014). Tot plegat fou una fira preludi de més desgràcies que a finals d’aquell any vindrien. Durant el desembre la companyia del tren Transversal deixava clar la seva ruïna sota la nova direcció del marqués de Montoliu. Del seu ambiciós projecte amb un tren creuant tota la Catalunya central passant per Vila–rodona, ara es virava a un modest traçat entre Valls i Tarragona (Santesmases, 1997). Aquella idea veuria les seves primeres obres i operaris durant el 1887, un any que no comportà millores substancials a Vila–rodona. La població continuava estable sobre els 2170 vilatans. En quan a difunts tornava a repetir-se el mateix fet que l’any anterior on el nombre de dones mortes, uns 24, doblava al d’homes, uns 11. Tot i aquella estabilitat, la cosa canviaria en un parell d’anys. Un dels avisos fou l’estrepitosa baixada del preu del vi sota una possible elevada producció. Per tant, i sense nivell adquisitiu, les compres de bestiar durant la fira tornaren a caure. Aquella economia vilatana fonamentada en un sol monocultiu potser estava sent un error, més si la fil·loxera ja havia arribat al Penedès. El que calia era analitzar la situació amb lògica, amb raons i amb fets, i no pas amb les creences, els desigs i les emocions. Així fou que aquell novembre de 1887 es va nomenar una junta per gestionar millor la vinya del terme. Dos objectius s’hi veieren, el primer defensar els ceps de la fil·loxera, i el segon prohibir tanta plantació de vinya. Era lògic que la sobreproducció de raïm havia estat contraproduent a nivells de preu i qualitat del vi. Ara tocava passar de les creences a la lògica dels fets. Però tot plegat fou massa tard quan ja s’arribà al 1888 i altre cop, i sense diners a la butxaca, la venda de bestiar per la fira va minvar estrepitosament. Però la ceguesa de l’estat espanyol creient que la vinya esdevenia encara un gran negoci va cometre un nou error. Davant la gran producció d’alcohols i aiguardents, el govern de Madrid va voler obtenir-ne beneficis. La decisió fou gravar amb més impostos aquells beuratges que uns predicaven com nocius. Allò, sumat a la baixada del preu del vi, va matar abans d’hora la gallina dels ous d’or. Com sempre Espanya no havia tingut massa bona vista en el futur. Donat aquell nou marc legal i els mals preus del vi, moltes destil·leries van veure’s en recessió. A Vila–rodona, per exemple, l’amo d’una destil·leria, el senyor Ballester, va optar per traslladar-se. En Ballester havia estat una antic pretendent a diputat l’any 1884 sota el Partit Fusionista. Allò li donava un perspectiva més àmplia que la d’un simple vilatà. Potser per aquella raó, i veient que pintaven bastos, va suspendre la fàbrica per a traslladar-la a l’Argel. Si l’estat espanyol apujava impostos amb una fil·loxera a les portes, significava que en breu anirien mal dades. La marxa de la destil·leria va crear tristesa a les famílies dels treballadors despatxats i indignació per sectors més radicals. Fora del poble aquell context de pressió estatal va accelerar la fundació de la Unió General de Treballadors, la UGT. Espanya esdevenia una trituradora cega d’economies familiars mentre el socialisme s’estendria per necessitat històrica. Però per acabar d’adobar l’anterior, les obres del tren Valls-Tarragona s’aturaren durant aquell estiu per manca de finançament. Així doncs més llocs laborals es perdrien i la població de Vila–rodona començaria a emigrar en pocs anys.

Fou durant el 1889 que el nombre de morts resultà superior a la mitjana dels darrers anys. De fet aquell 1889 va invertir-se la tendència de creixement de la població passant a la recessió. Tot i que sols foren un 23 habitants de menys amb una població estabilitzada sobre els 2200 habitants i amb força noces, unes 27, Vila–rodona va patir una plaga que afectà als més joves. Del total de 96 difunts d’aquell 1889, la majoria correspongué a nens i nenes. La prova estava en la mitjana d’edat dels morts. Aquella resultà la més baixa de tot el segle amb uns 14,7 anys. La crisi en recursos, sanitat i aliments romania darrere aquells funerals produïts per una epidèmia de xarampió. Aquella s’endugué a 14 infants entre molts altres difunts. Però aquelles morts no sols foren fruit del virus, sinó també de la pobresa, una misèria ben reflectida sota la manca de vendes de bestiar durant la fira d’aquell 1889 (Santesmases, 2014). De fet, i durant aquell segle i l’anterior, morien molts més infants de menys de 5 anys que adults d’entre 60 i 70 anys. Normalment aquelles defuncions es donaven sobretot durant els mesos d’estiu per diarrees i complicacions intestinals fruit de la manca d’higiene, de la mala qualitat de les aigües i de la calor que feia proliferar els factors infecciosos. Un Govern espanyol modern restava encara molt lluny. I així era que durant els mesos de juliol, agost i setembre gairebé es duplicaven el nombre de difunts. En resum, prop de la meitat de joves de menys de 5 anys continuaven expirant en un poble on el 44 % de la població tenia menys de 20 anys i on la classe social importava. En totes aquelles defuncions s’hi observava també la diferència entre rabassaires pobres i amos benestants. De fet, i gràcies al padró que es va realitzar aquell any, s’hi observava el següent. Se sap que el 84 % dels vilatans vivien al poble mentre que el 16 % restant ho feien en masies. De la gent de mas hi havia un percentatge d’alfabetització inferior al dels habitants de vila. Exactament un 23 % per als primers i un 42 % per als segons. Però el més evident era que al poble hi existia una clara diferència entre carrers de jornalers amb baixa alfabetització i carrers de gent més benestant alfabetitzats. Aquells últims ho estaven perquè enviaven les filles a les sis monges Carmelites que impartien classes en el convent. Els xicots suposem que anaven a l’escola pública de l’Ajuntament. Els jornalers es concentraven pels carrers de la Bassa, de la Quintana del Castell i del Raval de Sant Llorenç, mentre que les famílies benestants residien al voltant de la plaça, al carrer dels Horts i sobretot al carrer Major.

Durant el 1889 es parlava del traçat d’una carretera entre el Pont, Aiguamúrcia i Vila–rodona. A tal efecte es volia tenir una entrevista amb la Diputació. Però el projecte més important continuava sent la captació d’aigua potable. Fou durant el 1890 que l’Ajuntament de Vila–rodona, sota l’encara alcalde Josep Rabadà i Espolet, aconseguia del govern espanyol, ara sí, el permís i el pressupost per a la construcció d’aquella captació. Allò fou gràcies a la intervenció d’un diputat a les Corts i no pas de la voluntat del govern de Madrid. Però per deturar el projecte, i durant el setembre d’aquell any, una setmana de forts aiguats, amb gaianada inclosa, posaren de manifest la necessitat de poder gestionar bé l’aigua del terme. Poc després, i per fer més agre el tràngol, la companyia que construïa el ferrocarril Valls Tarragona dimitia en bloc. Allò significava que aquell novembre molts vilatans perdrien la feina. De fet el consell d’administració d’aquella empresa s’havia dissolt creant-se una comissió liquidadora dels béns. Formaven aquella entitat, entre d’altres responsables, els dos anteriors presidents, el marquès de Montoliu i l’enginyer Campderà. Enrera quedaven 8 anys de feina, il·lusió i esforços. Mentre Vila–rodona tancaria aquell any amb una encara demografia estable sobre els 2.184 vilatans i un preu del vi a l’alça donada la fil·loxera dels veïns. Això sí, a mesura que es recuperés la producció francesa, el preu aniria minvant durant els cinc anys següents.

Finalment, i durant el 1891, es començaren les obres per a la captació d’aigua potable. El projecte fou adjudicat a Gaietà Llagostera de Valls per 47.250 pessetes. Tot just iniciades, una riuada de tardor va malmetre el pont deixant fetes miques les primeres obres de la captació. Allò, i de fet, fou una sort, ja que es va fer evident que el projecte tenia massa riscos. Voler fer passar els tubs pel curs del Gaià no era una bona idea. Les freqüents crescudes del riu implicarien continues i cares reparacions de la xarxa de captació. Per tant el projecte havia de ser modificat i millorat. Allò va aturar de nou les obres ja que el constructor i l’Ajuntament no es posaven d’acord. De fet l’obra no va continuar aquell any. Per sort la reparació del pont sí que es va fer amb un cost de 368 pessetes que encara no foren pagades. Allò era senyal que l’Ajuntament continuava escurat de pessetes. Però, i per acabar de buidar la caixa, el 7 d’agost les Carmelites van demanar desfer-se dels deutes contrets per la construcció del convent i l’escola. Ambdós edificis encara romanien inacabats. El prec de les monges no era secundari ja que la seva escola atenia a un centenar de nenes del poble, la majoria de famílies benestants. Per tant la pressió d’allò era important tot i que a l’escola municipal hi assistien 150 nens i 115 nenes. Però en els primers les famílies pagaven per a una educació catòlica, selecta i privada. En canvi en els segons era l’Ajuntament qui hi posava els sous. L'Espanya de la Il·lustració portava gran retard en l'escolarització total del territori.