La grip
Espanyola, un COVID ancestral
Durant l’any
1918 la grip, anomenada Espanyola, va resultar fatídica amb milions de
difunts. No fou gens estrany, i per tot plegat, que els moviments obrers
industrials tinguessin els seus esqueixos. La crisi, força sanitària, va endegar moltes trifulgues. I així va passar que els rabassaires
de Vila–rodona enlairaren les seves forques en contra dels amos. Aquell
conflicte esdevingué tan fort que els propietaris van demanar intervencions
externes. La Guàrdia Civil, com avui els miliatrs, no tardà en actuar deixant forces ferides i
cicatrius entre els amotinats. Aquella situació degué infligir una profunda impressió
entre homes doctes i mandataris republicans, entre ells l’alcalde republicà Pau
Robert Rabadà. A dir per la reacció de tots ells resultà obvi que volien evitar
futures trifulgues. La crisi del COVID actual n'implicarà de noves.
Així doncs, i davant d’aquella lluita de classes, aquells mandataris pensaren
en una solució, a veure que faran els actuals. Un enginyer industrial i perit agrícola, Isidre Campllonch i
Romeu, va presentar el disseny del que seria el nou celler i Sindicat Agrícola
de Vila–rodona (Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). En els plànols s’hi
projectaven totes les modernitats del moment. La idea d’en Campllonch, i la
d’altres, era simple, si es millorava la comercialització dels vins de
Vila–rodona, tothom hi sortiria guanyant i la col·lisió social minvaria. El
projecte però fou un encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya per tal de moure
un total de 25.000 hl de vi anuals. Darrere de tot allò hi havia un home amb
fermes conviccions de progrés, l’alcalde de Vila–rodona Pau Robert Rabadà. Ell
es va encomanar en cos i ànima a aquell projecte fins al punt que molts el
confongueren amb el president d’aquell celler, càrrec que mai no va ocupar
(Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). La política catalana, amb Companys i
acòlits, també va començar a abanderar la causa rabassaire.
Finalment
el projecte fou aprovat aquell mateix 1918 sent encarregat a un dels
arquitectes més populars de l’època, en Cèsar Martinell. Però la construcció
d’aquell gran celler tenia un greu problema, la Primera Guerra Mundial. Europa
anava curta d’un material del tot necessari per a maquinària, fusells i
artilleria, el ferro. Amb aquella manca d’acer la fabricació de bigues era molt
migrada i les construccions elevades, com els grans cellers, veien afectades
les seves obres. Cèsar Martinell, coneixedor d’aquella limitació, s’havia fet
popular resolent el problema. En molts altres cellers dissenyats per ell es
veia l’esquelet interior que substituïa bigues metàl·liques per arcades de
maons sobreposades. Amb aquella treta enlairava grans naus industrials sense la
necessitat de grans pilars de ferro o formigó armat.
Però
aquella expansió de la vinya per part del sector republicà ja havia enlairat
feia temps la reacció dels conservadors. La guerra entre esquerres i dretes resulta análñoga a l'actual. Si ells continuaven produint vi
casolanament, pintarien bastos davant el nou sindicat republicà. Per tant, i
durant aquell 1918, llogaren un gran celler creant una entitat que el
gestionaria, el Sindicat Agrícola i Caixa Rural. Aquell antic celler de Nicolás
Muñoz és on avui dia s’hi enlaira el Casal de Vila–rodona (Santesmases, 2012).
L’actual pista de ball era el moll de càrrega de molts camions i transports
(Santesmases, 1996 & Saumell, 2001). Tanmateix, i veient que els
republicans tenien el seu local d’oci, la Societat, els conservadors varen
adquirir l’antic molí del carrer Major per a transformar-lo en la seva seu
social. Aquella compra va implicar que aquell molí d’orígens medievals deixés
de funcionar per sempre més i es reformés per passar a ser el cafè dels
conservadors. Aquella mateixa Festa Major d’estiu fou inaugurat. No obstant
allò, aquell nou local era hereu, a nivell de clients i material, d’un altre
cafè anterior, el Cafè Universal o Casa Alzinet, on la beguda alcohòlica més
consumida era, i continuaria sent, el rom. Però no sols de tertúlies i esperits
de vi es distreien els de El Molí, també un cinema, mut, hi fou instal·lat. El
problema era que la majoria del poble, republicans, anaven a La Societat i no
pas a El Molí. Per tant la baixa activitat de joves en el sector conservador
feia perillar aquella i altres seccions recreatives.
En fi, que
durant aquell 1918 la dualitat d’entitats sociopolítiques fou un fet consumat a
Vila–rodona on calia sumar-hi una epidèmia de grip que va paralitzar la fira
aquella tardor per culpa dels molts difunts entre uns i altres. Avui està passant amb el COVID que està tensant la societat i arruinant el món laboral. Però en el 1918 ho era la grip
anomenada Espanyola, tot i que s’originà a França portada, segons diuen, per
soldats dels Estats Units, no pas de Xina com ara. A tot el món es calcula que varen finar uns 50
milions d’afectats més uns 500 milions d’infectats. La població de la Terra era
d’uns 1.600 milions aproximadament. Fent càlculs rodons podem dir que un 30 per
cent la gent la va patir. De tots aquests, de gener de 1918 a desembre de 1920,
un 10 per cent va expirar colpint la societat del moment dividida entre
esquerres i dretes.
A Vila cal
detallar que no tot fou blanc o negre. Pertànyer a La Societat o a El Molí no
esdevenia una classificació social amb una frontera nítida i matemàticament
delimitada. Ser de la Societat no implicava ser exclusivament d’esquerres,
parcer, rabassaire, anticlerical, liberal i anticarlí. Tanmateix pertànyer a El
Molí no volia dir que un fos de dretes, conservador, amo, catòlic, monàrquic o
carlí. Simplement, si més no en aquells inicis, totes les faccions es
barrejaven amb un predomini de parcers esquerrans a La Societat i d’amos
conservadors a El Molí, mentre a una i altre entitat s’hi podien barrejar amos
esquerrans amb parcers dretans (Santesmases, 1996). Per exemple un personatge
de Vila–rodona que en fou alcalde i membre de la mancomunitat, en Pau Robert
Rabadà, fou amo, republicà i membre de la Societat. El problema va arribar quan
la gent de Vila–rodona es va veure obligada a escollir entre amos o jornalers,
entre dretes o esquerres, entre el blau o el roig. Una guerra hauria de
despertar els pitjors instints de l’espècie humana. Mentre, i per fi, l’11 de
novembre d’aquell 1918 es va signar la pau de la Primera Guerra Mundial.
Alemanya, la gran derrotada, hauria de pagar un deute abusiu als guanyadors.
Aquell dèbit fou el que Hitler utilitzaria com eina electoral per assolir el
poder. Les causes del feixisme que polaritzarien la societat europea pels anys
trenta acabaven de sembrar-se. Vila–rodona tampoc se’n podria escapar.
Molí
contra Societat, un altre COVID
Durant el
1919 la grip Espanyola continuava colpejant Catalunya tot agreujant la
crispació social i les tensions entre patronal i obrers, fet que podria passar amb el COVID de 2020. L'exemple en fou que entre 1919 i
1923 les trifulgues entre amos i treballadors s’accentuaren amb pistolers i
sicaris sota el Sindicat Lliure, una associació creada per empresaris amb el
recolzament del governador civil, Severiano Martínez Anido, i la seva policia.
L’objectiu d’aquell “Sindicat Lliure” consistia en eliminar els líders obrers
més recalcitrants. Així doncs les morts per encàrrec i els atemptats
sovintejaren durant aquella etapa. Entre el 1919 i el 1923 varen ser
assassinats 76 obrers, 168 líders sindicals, 40 patrons, 29 encarregats de
fàbrica i 30 agents de l’autoritat (Tortajada & Vila, 2015). Tot i allò,
l’any 1919 els moviments obrers assoliren una fita molt important. Una de les
seves principals queixes era l’abús d’hores de treball. Però després de moltes
trifulgues, detencions i morts, les 8 hores laborals al dia, i en tot l’estat,
foren llei. Allò desinflà el context de conflictes socials. De fet començaren a
minvar tant a Catalunya com a la resta de zones industrials. Vila–rodona també
notà aquella distensió entre amos i rabassaires. Així doncs, el projecte
d’Isidre Campllonch i Pau Robert resultà profètic. El seu celler de Vila–rodona
va reduir la confrontació social al poble al millorar els ingressos de tothom.
La I Guerra Mundial havia fet pujar el preu del vi i allò es notava en la caixa
dels dos cellers vilatans. Davant aquella bonança els conservadors no es
quedaren quiets. Aquell celler que havien llogat fora de la plaça dels Arbres
en la seva part sud, passà a un nou acord. Aquell setembre de 1919, el Sindicat
Agrícola dels conservadors va signar un contracte de compravenda del celler de
Nicolás Muñoz (Santesmases, 1996). Per tant el negoci del vi prometia i calia
unificar collites per esdevenir més competitius en el nou mercat. Aquell celler
construït a tocar de l’antiga muralla sobre la partida dels Horts de Santa
Càndia en seria el baluard dels conservadors i un senyal del bon ritme de
l’empresa vinícola. De fet aquell any les vendes de bestiar durant la fira
foren abundants gràcies als bons ingressos vilatans (Santesmases, 2014).
Però
aquell marge de beneficis tan esplèndid de la vinya tenia un sostre, el temps.
Durant el 1920 el preu del vi a Vila–rodona va caure fins assolí la meitat de
l’any anterior. Allò tingué relació directa amb la fallida de molts bancs
catalans i tanmateix en la baixada de la recaptació consistorial durant la fira
de Vila–rodona, unes cinc vegades menys. Això mateix passarà al país amb el COVID vigent. De totes maneres el preu del vi era el
normal abans de la guerra, un valor que es mantingué, més o menys estable,
durant uns quants anys. Però la raó d’aquell abaratiment del vi durant el 1920
fou degut a les millores acumulades en la vinya, és a dir, a la sobreproducció.
Aquell any Vila–rodona s’assolí una de les collites més elevades de principis de
segle XX. Foren uns 2.700.000 quilos de raïm en el Sindicat Agrícola de
Vila–rodona. Tot i així, es va haver de demanar al Banc de Valls un préstec de
més de cent mil pessetes per fer front a les recents inversions del nou celler.
De manera similar se les havien també els del sindicat conservador, tot i que
la seva situació era diametralment diferent. La desproporció entre els dos
sindicats vinícoles de Vila–rodona, el conservador o Sindicat Agrícola, i el
progressista o Sindicat Agrícola de Vila–rodona, era la diferent productivitat
dels dos. Allò era conseqüència del nombre de socis entre l’un i l’altre.
Mentre que el conservador solia produir uns 200.000 quilos de raïm anualment,
el segon estava pel voltant dels 2.000.000, és a dir deu vegades més. Ja hem
vist que Vila–rodona havia estat des d’antany tradicionalment un poble
d’esquerres amb un predomini de parcers i petits propietaris davant una minoria
de grans amos. Les produccions de raïm entre els dos sindicats delataven aquell
context de majories republicanes i minories conservadores. De fet tot Catalunya
bullia entre ambdues faccions. Els moviments obrers i sindicals s’havien fet
molt forts davant amos i conservadors que també atacaven amb intensitat. Un fet
amb importants conseqüències històriques va ocórrer durant el novembre de 1920.
En Lluís Companys, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per als republicans,
fou detingut i empresonat per recolzar com advocat als obrers. Ara hi tenim els nostres presos polítics.
Mentre en
Companys i altres polítics eren transportats a la presó de La Mola, a Maó, el
diputat al congrés i amic íntim de Companys, en Francesc Layret, era assassinat
per un sicari de la patronal. Aquell cop faria reaccionar a l’electorat català
durant les eleccions generals d’aquell desembre. La pugna entre republicans i
conservadors veuria un desenllaç en aquells comicis, una brega que explicava en
part per quina raó l’escola de Sant Miquel a Vila–rodona va veure’s enrunada.
Aquell centre s’havia construït impedint que el consistori pogués obrir el
poble per migjorn. Els conservadors i catòlics havien defensat el projecte
educatiu en contra de les millores urbanistes de Vila–rodona. Tot i això, i en
breu, aquells poc tindrien a pelar. El desembre de 1920, i des de la presó, en
Lluís Companys va arrasar en les eleccions obtenint l’acta de diputat a Madrid.
En Companys fou alliberat i l’eufòria dels republicans fou aclaparadora mentre
els conservadors, amb mal perdre, es regiraven per dins. A Vila–rodona allò va
alimentar la fi de l’escola de Sant Miquel durant l’any següent, el 1921. Tanmateix
ja s’ha vist que Vila–rodona no era ni massa religiosa ni massa rica per
pagar-se una educació catòlica. Així que finalment l’edifici acabà abandonat i
finalment expropiat per l’ajuntament republicà. D’aquella forma es podria obrir
finalment el nou pas. No obstant allò, i per tal d’accelerar l’obertura d’un
nou carrer, va caldre que passés una catàstrofe. Mentre l’amenaça d’una
hecatombe es preparava, Vila–rodona continuava amb la seva pugna entre la
Societat i el Molí. Els primers, i com ja es va dir, tenien ball el diumenge,
els segons també el volgueren. Així que per poder tenir també un gran ball
varen adquirir el necessari. Aquell 1921 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural,
l’entitat conservadora, va fer comprar un antic piano. Aquell instrument era el
que l’amo del cafè de l’Universal tocava per amenitzar els cafès i els roms. I
ell mateix, en Ramon Galofré, l’Alzinet, fou el primer pianista
contractat per a El Molí. Però els balls de La Societat i El Molí sols
reflectiren el que Espanya era, un posar-se pals a les rodes entre dretes i
esquerres. De fet aquells dos locals de política oposada no van poder alegrar
l’esperit dels vilatans quan aquell any va irrompre la crescuda més destructiva
del Gaià.
(continuar llegint en aquest bloc La Gaianada de Sant Cinto)
