148. Vila-rodona i Catalunya des d’un Poble: Conclusions Finals

Aquest llibre tanca el teló.

Si fem un resum de la història de Vila–rodona en el context català, veiem que ha estat un mil·lenni amb tres grans patiments. El primer per un recurs molt escàs al litoral Mediterrani, l’aigua. Aquesta tenia tres usos principals, regar, beure i moure els molins. Vet aquí que des d’antic es fessin rogatives i pregàries invocant la pluja quan mancava.

 El segon sofriment venia per un fenomen que no avisava, les gaianades, que com hem vist eren freqüents i segures, sobretot si plovien més de 100 litres per metre quadrat a la capçalera del Gaià. Així doncs, grans sequeres i grans riuades, que controlaven les collites, esdevingueren els dos grans dimonis de la història de Vila-rodona.

Però queda el tercer, el més llunyà de la natura però el més perillós per als vilatans, l’egoisme humà. Aquest últim provocà moltes lluites entre els qui treballaven la terra, la classe pobre, davant dels qui sense treballar-la se’n van adjudicar la propietat, la renda i gran part dels guanys, els benestants. Del segle XI al XVIII el bisbe de Barcelona i d’altres nobles feudals en foren aquests segons. Després, i des del segle XVIII al XX, passaren a ser-ho els borbònics, els grans propietaris i altre cop el bisbe. Avui en dia els mantinguts són els bancs especulatius, l’Estat que els afavoreix, els rendistes i el bisbe que encara cobra dels impostos. Tot canvia, res canvia.

Diuen que la història es repeteix però el que segur que ho fa són les emocions humanes en contextos i èpoques diferents. No cal ser marxista per reconèixer que la història es fonamenta en la lluita de classes, o millor dit, en la dominació de les classes humils. Les guerres espanyoles, per raons econòmiques, estratègiques o dinàstiques, n’han estat un clar exemple, conflictes forans al poble que aquest ha pagat amb els seus impostos, collites i difunts. En totes elles hi veiem però un denominador comú, la defensa d’una Espanya monàrquica i arnada en contra altres potències modernes i més democràtiques. Sols cal pensar els conflictes amb França, Gran Bretanya i Flandes durant el segle XVIII, i posteriorment amb USA i Gran Bretanya durant el XIX. En tots ells el model econòmic català era més afí als enemics de Castella que al propi espanyol, però ironies de la història agermanaren a Catalunya més amb la monarquia del passat que no pas amb l’Europa de la Revolució Francesa, o amb els Estats Units independents de la corona britànica.

Finalment, i per aquesta raó, el progrés de la societat catalana ha estat més lent que la dels seus veïns europeus. Per sort, i si es compara amb els vila-rodonins del segle XII, s’ha millorat en condicions de vida ostensiblement, tot i que el veritable progrés és invertir en educació, sanitat, cultura i recerca. Per desgràcia, i com hem transcrit en tot aquest bloc, aquest progrés no s’ha donat a bon ritme durant aquests mil anys d'història de Vila-rodona. Espanya ha estat sempre migrada de tots ells. Ja ho deia Unamuno, que inventen ellos, i així li ha anat a Espanya en recerca i patents industrials.

En resum, la història és una llarga caminada amb tres passes endavant i dos enrera. Si durant aquests mil anys d’història no hi hagués hagut benestants usurers abusant dels pobres ignorants, molt probablement ni la Guerra Civil espanyola ni d’altres per la successió borbònica s’haguessin desencadenat. La solució contra l’egoisme històric molts l’han albirat, des de Jesucrist fins al 15 M passant per Marx i arribant a les noves esquerres deslligades de la banca, tots ells han descrit l’egoisme social com l’enemic del progrés. No es tracte de comunisme ni de capitalisme. De fet ambdós tenen fonaments teòrics correctes i ben establerts per Karl Marx o Adam Smith respectivament. El problema és que al passar de la teoria a la pràctica ens trobem amb el cervell emocional humà, una ment d’orígens paleolítics adaptada a la caça i a la recol·lecció en petits grups. Avui en dia aquell cervell, genèticament equivalent al dels nostres avantpassats sapiens, no està adaptat a les grans comunitats ni a les grans síntesis d’informació que cal contrastar avui dia. Comprem per intuïció i publicitat, votem per afinitats regionals, històriques o d’atractiu, i fins i tot ens enamorem sense poder valorar amb objectivitat si aquella persona ens convé realment. En fi, ens pesa més l’emoció que la raó, i en la primera hi roman l’egoisme. La tendència dels humans és contrària a l’altruisme de qui no coneixem directament. Vet aquí que posseïm i compartim amb els propers però ens reservem dels llunyans. Sabem que cal repartir la riquesa però fa segles que ho prediquem. De fet no caldria regalar, sols caldria que la gent s’ho guanyés, que altres no cometessin usura i que l’estat ho controlés sota la justícia i la veritat.

L’educació i la formació es fa fonamental en tot l'anterior, sobretot si entenem que regalar no fa valorar el que oferim, cosa que amb esforç sí. Potser, i com deia el pare del capitalisme, Adam Smith, el govern és un mal necessari. Per desgràcia Vila–rodona n’ha estat una víctima més. Ara sols esperem que els futurs ideòlegs ho facin millor que els anteriors.

Queda no obstant uns fets, una reflexió i una porta oberta a aquesta llibre no publicat.