DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dimarts, 5 de juny del 2018

147.Vila-rodona de groc sota la repressió espanyola




Les eleccions catalanes del 21 de desembre foren guanyades per una majoria independentista tot i que el partit més votat fou Cd’s i el que menys el PP. Allò va fer enfadar als unionistes forçant encara més la repressió. I a més presos sota el 155 més llaços grocs per Vila-rodona. Rajoy i Rivera competien per veure qui dels dos premia els catalans insurrectes. En Rajoy, per exemple, anomenava radicals als pacifistes independentistes amenaçant d’enviar més antidisturbis. El president no entenia que els militars no tenen un ofici sinó dos, un de sagrat, protegir, i l’altre sacríleg, esbatussar. Les porres de l’1 d’octubre foren el comportament d’algú incapaç d’imaginar una solució. És a dir, un conflicte no s’acaba amb el primer cop de porra sinó amb un canvi de llenguatge. No obstant Rajoy despatxava el tema parlant de democràcia tot i que l’1 d’octubre la va colpejar. La por és contagiosa però l’esperança també. I si les porres espeteguen, poble desarmat, poble escaldat - si vis pacem para castrum, quelcom buscat per Rajoy amb tota la provocació contra Catalunya. En fi, l’enfado de Rajoy amb Catalunya era la moneda dels ignorants. La malaltia de l’inculte és ignorar la seva ignorància. La barbàrie és atrevida però la saviesa prudent. I vet aquí que en Rajoy va començar a atacar la immersió lingüística a Catalunya sense veure els fets. Primer, que la immersió lingüística catalana havia treballat i permès la coexistència pacífica del castellà i el català en els centres educatius. Segon, sota aquest model lingüístic el nivell de castellà dels catalans no havia esdevingut inferior al de la resta d’Espanya. Tercer, el bilingüisme, i eren dades en neurobiologia, permet una major flexibilitat i rapidesa cerebral en l’adquisició de noves habilitats i competències educatives. Quart, la immersió lingüística catalana ja fa dècades que opera amb normalitat i eficàcia contrastades. I cinquè, es fa evident que la reducció de la immersió lingüística era conseqüència de prejudicis ideològics i no pas de fets sota la lògica. I mentre tot això bullia a Vila-rodona un hacker d’anonymous fou detingut a casa seu el 27 de febrer d’aquell. Es feia obvi que la repressió provocava accions i reaccions.

Però si en Rajoy feia el seu paper, Cd’s i PSOE recolzaven la mateixa repressió. Es feia obvi que millor no creure’s d’esquerres o de dretes, i molt menys davant la corrupció del PP, els interessos del PSOE, o l’anticatalanisme de Cd’s. La política no estava en mans ni de bones persones, ni de bons coneixements ni de bona experiència. Esdevenir un bon ciutadà, no pas de Cd’s, fora un bon objectiu humà. Malauradament Cd’s, més amb ideologies que no pas amb fets, estava posant massa pals a les rodes. Cd’s veia el catalanisme com l’enemic d’Espanya mentre la història deia tot el contrari; Cd’s exigia unes eleccions nacionals quan criticava les catalanes per malbaratament de recursos; Cd’s proclamava que cal fer fora el PP quan el va recolzar sabent de la seva corrupció; Cd’s criticava el populisme de Podemos però ell estava fent el mateix amb els unionistes; Cd’s condemnava els nacionalistes catalans però ell volia esdevenir el més nacionalista espanyol; Cd’s, junt amb el PSOE, volia una moció de censura antiPP però ell s’hi va oposar al final; i Cd’s deia estar prop del treballador però defensava clarament els grans capitals. Conclusió? Doncs que Cd’s, i mal els pesi als currantes que els votaven, era un partit ansiós de poder propatronal, antisocialista i oportunista. En fi, que aprofitava l’anticatalanisme per fer por i predicar les seves ideologies, tot i que aquestes no fossin certes. Era obvi que Cd’s repetia la història com en Lerroux a inicis del XX. Però ara la pregunta era òbvia, qui era el corrupte, ¿el corruptor PP o el còmplice Cd’s? O potser ambdós? A veure si el Rivera de Cd’s esdevindria un altre Primo de R. Al final va petar tot i una sentència judicial va demostrar la corrupció del PP. Estàvem a juny de 2018 i el PSOE ho va aprofitar i va presentar una moció de censura. La majoria del Congrés la va recolzar i va fer fora al PP del govern per posar-s’hi els del PSOE. Tot canvia, res canvia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp