146. Tertúlies a Vila-rodona sota el 155

El PP no parava d’anunciar un xoc de trens entre el Govern Català i el Reino de España, però del cert que no fou un xoc, fou una segada del més poderós legalment, però amb menys moralitat, per sobre del més feble en lleis, però amb més arguments ètics. El Casal, el Miami i les Begues n’anaven plens de tot això mentre la política del país anava buida de lògica. Així fou que el dijous 26 d’octubre de 2017 el president Puigdemont, i fins i tot els de Podemos, semblaven abdicar davant una monarquia espanyola que imposava més el “a por ellos” en contra de “con ellos”. En fi que al final els independentistes havien fet pit i collons en contra del nacionalisme espanyol però un article de la Constitució, el 155, els va sepultar. Aquest tema sorgia entre els membres de l’Ajuntament de la Vila, entre els coordinadors del Centres d’Estudis del Gaià o en les tertúlies comuns dels bars vilatans. Mentre pel camp internacional cap recolzament. Fins i tot els irlandesos, que van assolir la seva independència a base d’armes, ara feien ulls closos davant l'independentisme pacífic català. Tot plegat es feia obvi que la unitat espanyola esdevenia un interès europeu per damunt dels clams populars catalans. En fi, el carrer ja no seria sempre seu, i menys dels demòcrates. Ara pertanyia als demagogs europeus, sobretot els alemanys, que esperaven cobrar el bilió d’euros del Reino de España contret amb els bancs germànics. I la dita ja ho diu, la pela és la pela, en fi, banyut i pagar el beure. I és clar, no hi ha poder més maleït que d’inculte pensar-se ric. I així fou que el PP va atorgar un doctor honoris causa a una dels seus grans aliats europeus, una manera de creure’s ric de poder i atacar el procés. Jean-Claude Juncker, membre del Partit Popular Social Cristià, i primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, fou nomenat a Salamanca doctor honoris causa pel PP. I així va afirmar que els nacionalismes eren un verí, però quins, ¿els espanyolistes o els catalanistes? Molts de Vila-rodona veien com la declaració de l’Honoris de Jean-Claude Juncker responia als interessos polítics del Partit Popular. Un saberut de Vila deia que aquella declaració de Juncker, i en agraïment del seu honoris causa, era un recolzament del nacionalisme espanyol en contra del nacionalisme català per tal d’una Espanya unida. En cas contrari aquesta no podria pagar el deute extern a Alemanya. Vet aquí els interessos de tots plegats, la pela. Cal preguntar-se aleshores quin nacionalisme era un verí, el dels catalans, el dels espanyols, el dels alemanys o el de tots els estats del món. Convindrem que un verí és una toxina, no pas un sentiment que tots els governs defensen, el seu nacionalisme. Com deia Nietzsche, l’únic que s’ha prohibit sempre, per principi, ha estat la veritat.

Però en un poble com Vila-rodona tot es veia amb claredat davant un bon cafè amb aigua de Santes Creus. Molts de Vila formaven part de diferents CDR (Comitès en Defensa de la República) i s’informaven des de bones fonts. Resultava obvi que hi havia unes forces d’ocupació amb nul·la sensibilitat per als catalans. Algú de Vila va comentar que els articles 38 i 42 de la llei de Cuerpos del Estado, junt amb l’Estatut del 2006 que Rajoy deia defensar, prohibien totalment que la Policia Nacional i la Guardia Civil es mobilitzessin com ho feien per Catalunya. En fi, moltes contradiccions des de l’1 d’octubre fins el 155. La pregunta cabdal era, què feia tota aquella policia a Catalunya. La resposta era òbvia, el PP, PSOE i Cd’s, s’havien saltat la llei a la torera. És a dir, anaven com braus en una Espanya monàrquica, grisa i arnada. Davant aquella barbàrie alguns intel·lectuals de Vila-rodona es queixaven dels pocs intel·lectuals ibèrics, per no dir cap, que diguessin quelcom al respecte. Visca la cultura espanyola local, mori la causa democràtica mundial. Així la immensa majoria de científics, escriptors i humanistes espanyols no van dir ni piu ni quan la policia nacional va colpejar els votants desarmats de l’1 d’octubre, ni quan el 155 es va desplegar per Catalunya. En fi que la seva cultura pacifica no va servir per canviar la incultura violenta. Ras i curt, no van dir ni ase ni bèstia, sols silenci a favor de les bèsties.

Per tant a Catalunya es vivia una gran paradoxa entre dos governs, l'espanyol i el català. Davant l'embat del 155 el Govern espanyol procurava prohibir tot allò vinculat al procés separatista, fos o no tumultuós o pacífic. Resultava obvi que el govern espanyol no aconseguia representar la majoria ciutadana a Catalunya, sobretot a la independentista. I vet aquí la paradoxa, i és que tant el govern espanyol com el català defensaven la democràcia. L'espanyol prohibia els comicis separatistes i empresonava a més líders catalanistes. El govern demòcrata català, sota la seva llibertat d'expressió, defensava el debat entre unionistes i separaratistes. Resultava imperiós definir què era democràcia per saber qui portava la raó. De nacionalistes tots dos ho eren, uns nacionalistes espanyols i els altres catalans, però l'assumpte és qui tenia més pes moral que l'altre, que no legal. I ja sabem que les lleis no sempre són morals. La democràcia, i des del seu fonament il·lustrat, va defensar la separació de poders a l'Estat. Espanya i la seva monarquia, si es creien realment democràtiques, haurien d’haver millorat aquests fonaments. Malauradament no ho feien i els tribunals continuaven empresonant a un bon gruix de catalans que no havien robat, ni assassinat, ni malmès res de ningú. Mentre, el cunyat de Felipe VI vivia a Suïssa com un Rei. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. En fi, que la ignorància afirma mentre la paradoxa dubta.

Davant tots aquests embats el consistori de Vila-rodona mantenia la foto de Puigdemont a la sala de plens, la bandera catalana com a principal en el balcó i la lògica en la política comarcal. El sentit comú, que en Rajoy predicava, estava fora de tot aquest mètode científic. Tot i així en M. Rajoy va convocar eleccions el 21 de desembre a Catalunya sota el 155. I els cartells electorals ho deien tot. El PP, amb un Albiol alt de cos sencer, parlava d’una Espanya com a solució per als espanyolistes, i per això deixava el nom català de Xavier rebaixat de tinta; el PSC, amb la cara d’un Iceta molt passada pel photoshop, afirmava que aquest candidat, aprimat i rejovenit, era la solució; CD’s, amb una Arrimadas de cor seductora, deia ara sí votarem recordant el lema independentista de l’1 d’octubre induint la revenja als qui no volgueren aquell referèndum; els independentistes, amb cartells més austers, proclamaven frases de desig però vestides de sentències triomfals; i els podemites, sempre en ambigu, anaven a la caça del vint-i-cinc per cent d’indecisos.

Mentre la democràcia de Rajoy s’imposava amb uns comicis, a Vila-rodona els llaços grocs s’expandien. Molts del poble, vinculats o no amb els CDR (Comitès en Defensa de la República), demanant permís a les propietats, penjaven llaços grocs a façanes i balcons. El pont de Vila-rodona, orfe de propietat privada, va restar vestit de llaços grocs. La majoria de balconades també. El fet era que la història no es construïa amb opinions sinó amb raons. Malauradament, i amb tant de groc per Vila, algú s’alegrava dels polítics catalans empresonats, que així la cosa anava bé, que així tots haurien de caure, que ell sí s’anomenava demòcrata malgrat enlairà la bandera de la repressió. Repetia, aquest demòcrata, les paraules del senador Montilla, que els polítics catalans empresonats havien enganyat a Catalunya. Desgraciadament ningú no recordava, i en plena crisi econòmica del 2008, que en Montilla va signar multitud de contractes que van endeutar a tots els catalans, ¿no fou pas això una gran estafa? Potser passi que la història no té més enemic que l’ignorant.