jueves, 11 de mayo de 2017

64. Espanya en guerra i Vila-rodona oblidada

Mentre Espanya i França se les donaven de valent, Vila-rodona continuava amb un problema de feia segles, l’aigua. Durant el 1794 es va prendre molta consciència de la seva canalització per tal de no dependre tant de les pluges. De fet fou en aquell any que s’estava treballant en la mina d’en Parés. Però Espanya continuava en guerra amb França, i per tant perdent riquesa, homes i recursos. Independentment d’allò, durant el 1795 es va signar la Pau de Basilea. Aquella havia estat una guerra entre un antic règim, Espanya, i l’Europa del progrés, França. Catalunya hi perdria al pertànyer a l’antic règim. Però signar la pau amb França no va ser per raons de desgast sinó per poder endegar una nova guerra. En part, i per tal de no repetir els fets de la Guerra dels Trenta Anys, Espanya no volia quedar entre dos fronts, el francès i el britànic. Així que a l’any següent, en el 1796, Espanya entrava amb guerra amb Gran Bretanya havent signat la pau amb França. A Vila–rodona també l’esperava un altre tipus de batalla, sobretot amb un nou personatge que hi arribaria, el nou mossèn.

Però abans d'aquest nou capellà va expirar en el 1797 qui tants mals va propiciar a Vila-rodona, el corrupte Pau Marrugat. Per equilibrar la balança vindria una nova ombra de sotana fosca, un capellà, que ves per on, s’avindria, i força, amb la filla del corrupte difunt, na Lluïsa Marrugat. Així, i a l’any següent, mentre Vila–rodona patia una nefasta davallada en la producció dels cereals com el blat, l’ordi i el sègol, arribaria aquell mal auguri, el nou sacerdot. Molt probablement aquella manca de gra seria pal·liada amb la compra a altres poblacions com Altafulla. No obstant allò, una de les fonts importants d’aliments de Vila–rodona eren els seus horts. Allí s’hi cultivaven gran quantitat de llegums com favons i fessols que, a dir per la relació inversa que aquells presentaven, s’alternaven anualment per adobar la terra. Però també la verema i els llegums es creuaven en el temps, o si més no els proverbis així ho recollien, si vols tenir un bon favar, perd un dia de veremar.

Però durant aquell 1798 l’agricultura de Vila–rodona quedaria a l’ombra d’una decisió des de Madrid. La corona espanyola era la que signava els nomenaments de molts personatges. Així fou que durant aquell any, i havent mort Francesc Mir rector de Vila–rodona, Carlos IV va nomenar a Vicenç Morer com a nou substitut (Santesmases, 2007). Mentre, i l’1 d’abril d’aquell 1798 fou beneïda l’església ara gairebé finalitzada. Però, i per desgràcia, el nou rector provocaria moltes desavinences entre la seu episcopal i Vila–rodona, una guerra paral·lela a les que passarien per Catalunya entre il·lustrats progressistes i monarquies ancestrals.
Mentre el nou rector s’establia en aquell poble, la guerra entre Espanya i Gran Bretanya afeblia l’economia nacional. Potser per aquella raó, i per evitar la pobresa que promovia, durant l’any 1800 Espanya va signar la pau amb Gran Bretanya. Allò va fer tancar un final de segle en positiu. De fet el creixement vegetatiu de Vila–rodona esdevingué bo amb uns 750 habitants de més. Així assolia els 1500 habitants a finals d’aquell segle, una xifra molt superior als 750 inicials. L’església però, amb el campanar inacabat, unes campanes improvisades i una façana per arrebossar,  no il·lusionava gaire al nou rector Vicenç Morer. Ans al contrari, va començar a trobar pegues a moltes coses (Santesmases, 2007).

Durant aquell segle, i com en els anteriors, els hiverns continuaren sent força freds dins de la Petita Edat del Gel. Tot i això els 1500 habitants de Vila–rodona continuaren produint força cereals, raïm i hortalisses. La pau va comportar doncs un excel·lent 1801 en collites. De fet durant aquell any la població va créixer en uns 25 habitants de més. La raó era òbvia, els excedents agrícoles. En gra foren unes 3500 quarteres i en vi unes 2000 càrregues. Allò, traduït en guanys econòmics, significava unes 8750 lliures en cereals i unes 5000 de vi. Tot i l’important expansió vinícola del segle passat, el sembrat encara era superior en guanys monetaris.

Però un altre aspecte a principis d’aquell segle era la indústria. Si bé a Vila–rodona aquella consistia en l’artesana de l’antic règim com la farga, els molins i els teixidors, a altres parts de Catalunya ja s’hi movien grans fàbriques de producció en sèrie. Aquelles serien les responsables que molts oficis menestrals anessin minvant mica en mica. Per exemple, durant l’any 1802 hi havia encara a Vila–rodona 8 teixidors, una professió artesana que anà migrant durant aquell segle per causa de les transformacions i millores del tèxtil durant la Revolució Industrial catalana. Mentre Menorca, aleshores en mans britàniques, retornava a Castella pel Tractat d’Amiens.

Però tot i les progressions industrials, agrícoles i demogràfiques, aquella última li tornaria a tocar el rebre. Entre els anys 1803 i 1808 la mortalitat adulta a Vila–rodona augmentaria d’allò més. En foren exemples importants el 1803 amb 70 difunts i el 1807 amb 71. Allò també va afectar el nombre de naixements. El mateix 1803 fou un dels anys amb menys parts, uns 53, amb un conseqüent creixement vegetatiu negatiu d’uns 17 habitants de menys a Vila–rodona. La causa d’aquells cinc anys d’elevada mortalitat en foren diferents epidèmies de febres que explicarien un altre fet.

Durant el 1804 el aleshores bisbe de Barcelona, Pedro Díaz Valdés, va decretar l’omissió en els llibres de registre parroquial de tota mena de referència als oficis dels vilatans per no perjudicar a ningú per raons de classe, sobretot la benestant. Se suposa que aquella ordre la va donar durant la visita a la Bisbal. Feia dinou anys que un bisbe no s’apropava per aquells indrets. Però aquell 1804 es va decidir, i de pas va administrar el sagrament de la confirmació. Vingueren a confirmar-se a la Bisbal 180 joves del Montmell, 440 de la mateixa Bisbal i 550 d’entre Rodonyà, Masllorenç i Puigtinyós. El fet significatiu fou quants hi anaren del poble de Vila–rodona, sols quatre. Allò denotava la falta de forces davant l’epidèmia que patien joves i adults. De fet la mitjana d’edat dels morts durant aquell 1804 fou anòmalament alta. Si per terme general oscil·lava al voltant dels 20 anys, aquell any fou de  37,5. És a dir aquelles febres afectaven força als adults fent pujar aquella mitjana. Però l’epidèmia no era tant la causa d’aquell absentisme a la Bisbal. Com ja s’ha descrit el poble de Vila–rodona portava segles coent un sentiment esquerp cap a l’església, és a dir, una desídia en assumptes missaires. De fet pagava anualment unes 2000 lliures de contribució estatal a les quals s’hi havien d’afegir les 900 que el bisbe rebia en concepte de delme, o desena part de totes les collites de Vila–rodona. Proporcionalment allò estava mal compensat ja que la corona cobrava 2000 lliures mentre que un sol bisbe 900. Cal pensar que el sou anual que el Comú pagava al mestre estava sobre les 100 lliures anuals, uns 1,6 euros. En fi que la pagesia no deuria veure massa amb bons ulls aquelles taxes eclesiàstiques. A més aquella també havia de donar un 2,5 % dels productes agrícoles com a primícia al rector. Si allò hi sumàvem el 30 % de la collita als propietaris benestants, la pressió que rebien els camperols era extrema. Així doncs, i donant tant com donaven, no fou estrany que els aixafaterrossos de Vila–rodona esperessin rebre quan una estructura del poble va fer fallida.