55. Les coses de Déu van a peu

L’expansió de la vinya va provocar l’arribada de més famílies a Vila–rodona. Així doncs, la necessitat de més cases va obligar a desplaçar l’antiga muralla cap el sud. Aquell nou espai abastava els horts de Santa Càndia i el cementiri. Els nous habitatges s’edificaren envoltats per l’actual carrer de la Muralla Nova i davant una església en construcció. De fet consta un document de 1761 on es detalla com havia de ser aquell temple en quan a fonaments, tipus de pedra, bases, pilars i demés detalls. Però aquella etapa d’obres i enlairaments va topar amb la climatologia adversa. Fou durant el maig de 1762 que unes llargues pluges a la capçalera del Gaià varen obligar a pregàries en contra del que sempre s’havia resat, la sequera. En aquell moment, i a Santa Coloma, es resava per tal que parés de ploure. Paradoxes del clima mediterrani.

De totes formes les obres del nou temple anaven molt mica en mica mentre l’Ajuntament de Vila–rodona hi posava diners. Aquells procedien fonamentalment dels arrendaments de molins, tendes, regadiu i demés. L’any 1764, per exemple, el Comú ingressava uns 12.000 rals anuals amb aquells conceptes. Aquells diners eren dipositats en una arqueta on tres responsables hi tenien una clau diferent. Sota aquells tres panys s’asseguraven el control dels ingressos. De totes maneres d’aquelles entrades poc en quedava a final d’any, és a dir, la caixa restava a ras. Hem de suposar que l’església consumia gran part dels recursos i que per allò l’arquella quedava neta. L’Ajuntament però, tenia altres despeses com per exemple l’escola. Era el Comú, i no pas com ara l’Estat, qui es feia responsable d’un centre d’ensenyament. D’allò se’n té constància ja que durant el 1765 el mestre cobrava del consistori uns 600 rals anuals, una immensa misèria comparada amb altres pagaments. Per exemple el predicador de la Quaresma, i per un sol dia de feina, ja en cobrava 200 de rals. Resultava obvi el que es deia, passaràs més gana que un mestre d’escola. Dècades feia que l’Església estava més ben pagada que l’ensenyament per raons òbvies, el primer podia ensenyar a pensar per un mateix, el segon feia que no ho fessis.

Durant el 1765 nou ports espanyols, inclòs el de Barcelona, foren autoritzats per a comerciar directament amb les Antilles. Allò va impulsar encara més l’exportació de productes catalans a Amèrica. L’aiguardent de Vila–rodona en notaria les vendes. Però aquell mateix any una mort fou el preludi d’una revolució molt més important. Fou aquell any quan Lluís XV, rei de França, moria quan el seu fill, Lluís XVI, encara era un malcriat d’11 anys. Òbviament amb aquella edat no podia governar encara. Tot i així aquell tarannà del futur monarca va animar a la Il·lustració, i al seu projecte d’ensenyament per a tothom, a començar la seva peculiar revolta. De fet, i en breu, la Revolució Francesa trucaria a les portes d’Europa tallant el cap dels borbònics francesos. Tot i això la guillotina no va travessar els Pirineus.

Mentre allò es coïa per terres de França, el nou temple de Vila–rodona topava amb un conflicte entre els mestres d’obra. Els afectats eren en Josep Riera i Isidre Baixeres, el que ara equivaldrien als nostres arquitectes. El problema era que aquells dos no es posaven d’acord i allò retardava la construcció. Per tant, i durant l’any 1766, es va fer obligatòria una reunió del Consell de la Universitat de Vila–rodona que va resoldre l’assumpte. Entre els presents a l’assemblea s’hi trobava Joan Baptista Rabadà, un personatge que recolzaria un important malentès a Vila–rodona. Al final, i durant la Festa Major d’agost d’aquell 1766, es van beneir les poques obres realitzades. De fet sols consistí en la meitat del temple edificat sobre l’antic hort de la rectoria. En concret foren el presbiteri, el creuer, les dues capelles laterals i part de la nau tot deixant la vella església a l’entrada de la nova (Santesmases, 2016).

A partir d’aleshores, i tot i superat el desacord entre els mestres d’obra, la construcció del nou temple va patir una nova aturada. Per manca de fons del Comú, de llicència de continuació d’obres per part del rei espanyol, però sobretot per les argúcies d’un tal Marrugat, la construcció restà novament parada durant unes dècades (Santesmases, 2016). En Pau Marrrugat, com en breu es detallarà, va generar una intensa conflictivitat per la pugna del poder a la vila. Aquest trepa va arribar al poble l’any 1756 fent de mestre d’escola. En breu, i des de la pobresa, va esdevenir notari amb uns pocs dies d’experiència, la qual cosa ja va enlairar sospites de favors. L’any 1763 ja era secretari municipal de l’Ajuntament i partir d’aleshores les corrupteles formaren part d’aquell consistori. Entre el 1771 i el 1776, per exemple, els deutes de certs particulars amb l’Ajuntament no eren salvats, senyal de tractes preferencials entre el secretari i els seus acòlits. En conseqüència, i descapitalitzat el Comú, aquest no es veia en cor de poder pagar la finalització del temple. Si la llum de l’Església havia d’il·luminar aquella vila, la foscor d’un personatge cobriria les seves obres.