jueves, 6 de abril de 2017

54. Casar-te al XVIII sota la por de Déu

Durant el 1759 Fernando VI va expirar passant el seu tron a Carles III. Però no fou aquella la mort que va omplir els oficis del temple de Vila–rodona sinó els més de 90 morts d’aquell any. De tots ells més de la meitat eren nadons. Si el fons de mortalitat circumdant estava al voltant dels 50 anuals, es feia obvi que aquell any escapava a tota estadística. No se’n sap la causa concreta d’aquella elevada mortalitat infantil però les infeccions i les diarrees estarien en el rerafons. Però mentre molts nadons patien un mal 1759, l’Ajuntament s’havia de fer càrrec de l’ordre del bisbe, el nou temple. Allò, i necessàriament, implicava la recaptació de més ingressos. De fet, i segons consta, l’arrendament de la premsa de brises va destinar-se exclusivament a la construcció de la nova església parroquial. En altres paraules, la creixent vinya estava pagant el nou temple. De fet el raïm estava permetent la millora de condicions de vida i l’augment de naixements. Des de 1760 fins a finals de segle s’assolirien els 65 nats per any amb una mitjana de cinc fills per matrimoni. De totes maneres la meitat d’ells, i com en els anteriors segles, seguien expirant abans dels cinc anys. Aquella elevada mortalitat infantil feia baixar d’allò més l’esperança de vida dels habitants de Vila–rodona. De fet sols el 50 % de la població superava els 40 anys situant-se l’esperança de vida molt avall. En el cas de les dones era de 20,6 anys, i en el cas dels homes inferior, de 22,4 anys. Allò s’explicava perquè moltes mullers morien per causes del part. En fi, que en aquelles èpoques als 40 eres molt gran, als 50 molt vell, i als 60 molt mort. Molt pocs passaven de la seixantena.

L’elevada mortalitat infantil continuaria durant bona part de les dècades posteriors. Les infeccions intestinals dels nadons, i sobretot durant l’estiu, proliferaven gràcies a gèrmens amants de les altes temperatures. En fi, que aquelles crisis de budells regulaven el creixement demogràfic de Vila–rodona. De fet es tenia una mitjana d’un fill cada dos o tres anys per parella (Comas, 2014). Allò permetia el creixement demogràfic, que a batzegades, hem anat descrivint durant aquell segle XVIII.

La majoria de joves casats eren nadius de Vila–rodona. Tot i allò Alió, Bràfim, Montmell i l’Albà aportaren força fadrins mentre que l’Albà, Pont d’Armentera i Puigtinyós donzelles. En aquell sentit cal remarcar els 87 individus, el 14,8 % de la immigració del segle, des de Fuente Penya. L’edat de totes aquelles parelles rondava els vint. La de les donzelles romania entre els 17 i els 23 anys mentre que la dels fadrins estava entre els 20 i els 26, tot plegat un pèl més tardana que la del segle passat. De fet si s’haguessin casat més tard la natalitat hagués estat catastròfica i insuficient per a fer créixer Vila–rodona. Cal recordar que la duresa i l’alimentació de les èpoques feia que la fecunditat femenina es reduís passats els 35 anys. De fet la majoria de mullers tenien el seu primer fill entre els 21 i els 25 anys mentre que l’últim es tenia entre els 35 i els 42 anys. Com en els segles anteriors, moltes mares morien passats els 30, sobretot pels parts. Per tant, segones núpcies eren un fet molt freqüent, sobretot per als vidus que tenien una mitjana de 36 anys quan es tornaven a casar. Però durant aquella meitat de segle es produí una clara davallada de vidus i vídues més un significatiu augment de noces, és a dir, el nombre de casoris continuà a l’alça i la població també.

La data de casament continuava tenint prioritats entre els nuvis. Sembla ser que les parelles procuraven casar-se en funció de les tasques de camp. De fet es tornaven a donar els pics de casoris durant els descans agrícoles de febrer i agost, uns màxims ja observats en el segle XVII. A la contra, la menor freqüència de casaments es donava durant la sega entre juny i juliol, en la Quaresma de març i en l’Advent i l’Epifania del desembre, és a dir, el calendari catòlic també condicionava les núpcies. Cal recordar que des del Concili de Trento l’Església desaconsellava els casaments en èpoques de preparació religiosa com la Quaresma i l’Epifania. De fet hi havia més celebracions a l’agost que al febrer. Casar-se durant aquell últim implicava trobar-se al poc temps amb l’abstenció de la carn de la Quaresma de març, vet aquí per quina raó molts traslladaven la boda a l’estiu. Però potser no calia explicar-ho tot per raons religioses. L’expansió de la vinya explicaria perfectament la deriva de noces del febrer a l’agost. El bon temps estival i el seu llarg descans abans no començava la verema, van poder propiciar aquell augment de casaments a l’estiu. De fet les noces a l’octubre varen davallar molt durant aquell segle, un nou senyal que la verema governava el calendari. També la davallada de casoris durant el desembre no era del tot causada per raons eclesiàstiques. Aquell baix nombre de noces podria explicar-se per raons més pràctiques que feligreses. El desembre, tot i que el dia començava a fer-se llarg, per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre, també s’esdevenia l’inici dels freds més intensos, quan el dia creix el fred neix. En conseqüència les glaçades es feien molt freqüents donada la Petita Edat del Gel en què es trobaven. Per tant, i davant aquells hiverns crus i intensos, el clima no animava massa a convidats de lluny ni a festes lluminoses. En definitiva i resumint, les noces durant aquell segle XVIII estaven regulades per tres raons: abstinències religioses, collites agrícoles i temperatures estacionals.