52. Vila-rodona i una vinya a l'alça

L’any 1746 Felipe V, boig i lligat al llit, va expirar finalment. El seu tron va passar a Fernando VI qui va continuar amb la política imperialista anterior. Aquell mateix any va començar un seguit de males collites de cereals per Vila–rodona. Allò, i per desgràcia, s’allargà fins al 1748 provocant l’ascens del preu del blat, una subseqüent mala nutrició i un augment de la mortalitat infantil. Per sort allò sols fou un parèntesi davant l’acceleració dels esdeveniments. Per una banda una millora fiscal i per l’altra més beneficis agrícoles. Durant aquella meitat de segle XVIII va sobrevenir una millora fiscal per ordre reial. El percentatge a pagar per la quantitat no satisfeta d’una compra, el censal, va baixar del 5 % al 3 %. Allò va afavorir a molts camperols que, tot i ser amos de les seves llars, encara havien de pagar el censal als descendents del primer venedor de la finca. Però el fet més important d’aquella meitat de segle fou que l’expansió de la vinya i la producció d’aiguardent resultaven uns fets consumats. Aquelles innovacions, amb un mercat americà assedegat, feien progressar el Camp de Tarragona. En foren senyals d’allò dos fets a Vila–rodona, la reducció dels sembrats en favor de la vinya, i el creixement immobiliari registrat. En els capbreus del 1744 al 1779 es va passar de 264 cases a 305, senyal de l’augment de la pagesia dedicada a cultivar raïm. De fet la població de la vila s’havia triplicat des del segle XVII. Vetaquí que Vila-rodona necessitava una expansió urbanística fora de les seves antigues muralles. Ara  molts horts serien coberts per cases al llarg del sud, est i nord de la vila (Santesmases, 2016). El carrer de les Hortes a migjorn, el carrer de la Font a ponent i el Raval de Sant Llorenç al nord foren vies que s’obriren per a la construcció de noves cases amb els censals pertinents als amos dels terrenys. Dos en foren molt importants, en Josep Huguet, doctor en drets i resident a Barcelona, i en Francesc Guasch, metge del poble (Santesmases, 2016). Tot plegat, senyal que els grans amos eren gent o d’ofici alliberat o de pagesia benestant.

Aquella expansió de la vinya va provocar canvis ecològics i hidrològics importants en la vall del Gaià. El fet que molts boscos es talessin per plantar-hi vinya va implicar l’inici d’una forta desforestació. De fet, i a finals dels setanta, sols quedava un 22 % de forest. Aquell procés culminà durant el segle següent amb una pèrdua gairebé total del bosc i una reducció de la biodiversitat. De fet va davallar la població de llops i senglars. El segon ha subsistit fins avui dia però el primer fou finalment extingit. Aquella pèrdua dels boscos provocaria que el cabal del Gaià fos més abundant però més inconstant. La falta de sòl forestal feia que les pluges de tardor fossin poc infiltrades pel terreny. En conseqüència gran part de la pluja anava a parar directament al riu provocant una crescuda o gaianada. Allò implicava que el nombre i cabal d’aquelles riuades va anar augmentant durant aquell segle i el següent. A més, i sense tant boscany evapotranspirant, va disminuir la formació de núvols, la freqüència de pluges suaus i van augmentar les tamborinades intenses i típiques de regions desertificades. La gaianada que es detallarà de Sant Cinto va poder tenir el seu context causal en tot allò.

Però aquella desforestació progressiva mostrava el pas d’una agricultura de subsistència sota tradicions medievals a una agricultura de mercat sota innovacions industrials. La Revolució Industrial i la Il·lustració d’aquell segle XVIII estaven canviant el món. Aquell context faria que la producció agrícola millorés amb la rompuda de més terres, més terrasses de cultiu i amb més personal treballant-les. No obstant allò, les millores agrícoles impulsades per la Il·lustració europea no aconseguiren penetrar en el camp. La raó fou la resistència dels humans als canvis i Vila–rodona  portava segles de tradicions medievals. Allí es continuaren emprant les mateixes eines del segle X com aixades, càvecs, forques, garbelles o destrals. D’altra banda l’abonament de la terra va continuar amb mètodes feudals com la rotació de cultius, el guaret en els cereals, l’ús de fems, de cendres, de restes vegetals i de formiguers (munts d’herbes cremant somort). Per aquella raó la productivitat de les terres vilatanes continuà sent baixa i els canvis en l’agricultura foren sols cosa de matisos. Un d’ells a Vila–rodona fou la substitució del bou per la mula. Ambdós eren bons per a llaurar i transportar però el segon resultà més resistent. Tot i així el nombre d’ases en aquell poble continuà sent pràcticament el mateix.

Un aspecte que denotava la manca de canvis a Vila–rodona era la mida de les finques. Les petites, les inferiors als 20 jornals, unes 12 ha, continuaven sent les més freqüents en favor d’una minoria de grans. És a dir, seguia existint la dualitat entre una majoria de pagesos humils i una minoria de benestants herència del segle passat. El mateix passava amb les cases de Vila–rodona. De fet el 74 % de les cases de Vila–rodona eren humils. De totes elles el 41 % pertanyien per herència i el 33 % per compra. Així doncs les grans finques i cases estaven en poques mans, però sobretot en mans forasteres com mercaders de Barcelona que les arrendaven. El preu dels lloguers es regia segons la categoria de les cases, sobre els 30 rals per a les de segona i entre 60 a 80 per a les de primera. Aquelles últimes tenien més cups de vi i grans corrals. En fi, que la diferència de classes seguia estant polaritzada tot i l’expansió de la vinya, el creixement demogràfic i l’avenç de la desforestació. No obstant allò sols faltava una cosa per ampliar a Vila– rodona.