jueves, 16 de marzo de 2017

45. Vila-rodona francesa per poc temps


Si els hiverns d’aquella dècada foren dels més glaçats, els estius responien a la contra. Durant el juny de 1655 esdevingué una nova  sequera per l’alt Gaià i les pregàries per pluja s’escoltaren altre cop per Santa Coloma de Queralt. Val a dir, que tot i ser francesos, les pregàries foren en català.

Aquella situació de postguerra, de sequera i de manca de recursos generalitzats, es notà inicialment. La manca d’homes morts durant la guerra havien deixat les noces i els naixements sota mínims. Per exemple durant el 1656 a Vila–rodona no es va registrar cap bateig. Sols fou a partir de 1657 que el nombre de baptismes començà a recuperar-se fins als 40 anuals. S’hi afegí una clara disminució de la mortalitat que baixà als 30 per any. Allò implicà una corba de natalitat clarament creixent amb uns 2,8 habitants de més cada any. Cal afegir que durant aquell segle els llibres sacramentals registraven el nom del batejat, del difunt o del casat, més el nom dels seus pares, ofici i llocs de naixement (Comas, 2014).

Independentment a les variacions en el registre d’aquell segle XVII, s’observà un fet força curiós. A sobre de l’anterior tendència a l’alça de la població de Vila–rodona s’hi dibuixava una periodicitat en la taxa de mortalitat dels albats de menys d’un any. Aquella descrivia cicles d’uns 20 anys, és a dir la mitjana de temps que passava entre una generació i una altra. Probablement es donava un procés de regulació interna on a més difunts menys matrimonis durant aquella generació però més recursos alimentaris per a la següent. Allò impulsava novament l’ascens de la població canviant novament el sentit el cicle.

Però el que no oscil·lava durant aquella crisi sense fi era el destí d’una monarquia espanyola cega a les seves ànsies d’expansió. Aquella prepotència per un regne on no s’hi posava el sol comportà també una  guerra per l’Atlàntic amb un monstruós competidor, Gran Bretanya. Per desgràcia durant el 1658, tot i que Felipe IV volia tornar a atacar a França, no va poder ja que el monarca havia estat derrotat pels britànics. D’aquella manera, i ara sí, tot el seu exèrcit va restar tocat de mort per sempre més. Conseqüentment va haver d’acceptar la pau definitiva amb França. I així, i a l’any següent, el 1659, es signava la Pau dels Pirineus on Catalunya tornava a Espanya menys el Rosselló, Coflent i d’altres comarques de la Catalunya Nord que romangueren per sempre més en mans franceses. No fou gens estrany que arribessin a Vila–rodona alguns occitans fugint de la pobresa creada per la guerra. De fet entre els anys 1656 i 1660 tretze homes, la majoria pagesos, s’instal·laren al poble de Vila–rodona. Però no era pas que aquella vila pogués oferir gran cosa. Tot i haver famílies benestants que continuaven acumulant grans patrimonis, registre n’hi ha de Francesc Vives, la majoria dels vilatans romanien sota una economia de misèria, pobresa i subsistència. Sols veure la nova corba de natalitat on estava navegant Vila–rodona, saltava a la vista la situació. Del 1661 al 1673 la natalitat descrivia un descens clar de naixements d’un menys cada any. La causa era tot el context climàtic i de postguerra que provocava males collites. De fet aquell 1661 l’arrendament en sous del molí de Vila–rodona fou un dels més baixos d’aquell segle, senyal que poc blat hi havia per moldre. Cal recordar que un sou eren unes 20 lliures barceloneses (Santesmases, 1995).