43. La Guerra dels Segadors

Davant la gran mortalitat per les pestes, el poble de Vila–rodona reaccionà intentant suplir amb més natalitat la desgràcia. Per exemple, i en aquell 1635, es donà el màxim de baptismes de tot el segle, uns 115, mentre que la tendència estava sobre els 59. Però aquell intent de renaixença demogràfica seria truncat des de Madrid. Davant el fracàs del Quint d’Olivares aquell duc no va restà de braços creuats i va passar a una nova estratègia. Si els catalans no volien col·laborar amb la guerra contra França, ara s’hi haurien d’involucrar d’una altra manera, amb la terra. Cap nació desitja que el seu territori esdevingui el camp de batalla d’una guerra. Les pèrdues materials i humanes que s’hi esdevenen són xacres que perduren molts anys. I aquell fou el pla del comte duc d’Olivares, que fos Catalunya aquell terreny de difunts. Així fou que durant el 1637 arribaren els Terços de Felipe IV a Catalunya per defensar la península d’una França atacada prèviament. No cal afegir que el manteniment d’aquelles tropes anava a càrrec dels camperols locals obligats a allotjar les tropes. Abusos, saqueigs i conflictes de tota mena s’esdevingueren per masos i pobles. Conseqüentment la manca de recursos va fer baixar la corba de la natalitat degut a les morts, al robatori de collites i al reclutament de soldats per a la guerra. A Vila–rodona, per exemple, s’observa una dramàtica davallada del nombre de baptismes a partir del 1639. De fet la corba de natalitat descrivia un pendent negatiu amb una disminució de 2,2 nats menys per any. Tot plegat Catalunya, amb una natalitat a la baixa, un exèrcit fent abusos i molta població passant gana, sols podia fer una cosa.

Davant l’imperialisme espanyol imposat per Felipe IV i el comte duc d’Olivares, Catalunya se sentia com una colònia més de Castella. Aquell poder cec, mediocre i ignorant sobre les gents que havia de protegir, afavorir i fer progressar va derivar en l’enuig. Però la corona espanyola no va entendre el que li venia al damunt i va obstinar-se en el mal per a tots i per a un mateix, és a dir el peti qui peti encara que ho petem tot. I així va continuar augmentant la pressió fiscal per pagar la guerra, imposant altre cop el Quint i reclutant quants més soldats podia. D’aquella manera molts catalans deixaven de ser productius al camp per a formar part de l’exèrcit castellà a contracor. La insurrecció estava a un pas i aquell 1639 l’Armada Invencible fou paradoxa del seu nom, s’enfonsà tota davant les costes britàniques.

Així doncs tot un cúmul d’adversitats s’havia anat concentrant durant els últims darrers anys. Sota l’ombra grisa d’una guerra s’havien produït males collites, augment d’impostos, lleves de soldats obligats i epidèmies de pesta per tota Catalunya. La manca de blat robat per l’exèrcit durant aquell 1639 en va fer pujar el preu deixant sense menjar a moltes famílies. Molts infants varen morir sota aquella mala nutrició. A Vila–rodona va augmentar conseqüentment la mortalitat infantil assolint els 70 difunts durant aquell any. I tot això sota una Castella que era gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a Castella sense aquelles rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va espoliar les seves colònies sota l’imperialisme vigent esborrant la seva llengua a canvi del castellà, les seves religions a canvi del catolicisme i la seva genètica a canvi del mestissatge i les violacions. El problema d’Espanya era l’obstinació d’aquella guerra contra França que li faria perdre l’hegemonia anterior. Per una banda Catalunya es va negar a pagar el Quint i per l’altra es va oposar a les lleves de soldats obligats. Tot plegat s’estava coent un gran desastre i a Vila–rodona la fira va veure la seva activitat flagrantment reduïda, i quasi paralitzada, fins ben acabat el conflicte que venia (Porta, 2014).

Durant el Corpus de 1640 els pagesos catalans ja no podien més i es van alçar en armes contra els funcionaris reials de Felipe IV. Allò fou l’inici de la Guerra dels Segadors sota el crit i la consigna, visca la terra, mori lo mal govern. Molts dirigents catalans aprofitaren aquell moviment social per anar també en contra de la monarquia castellana. Pau Claris, president de la Generalitat digué, heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?

La reacció d’Olivares no va tardar massa i atacà a Catalunya amb les seves tropes. Els catalans buscaren ajuda en l’enemic d’Espanya, França. A tal efecte reconegueren al rei de França, Lluís XIII, com a comte de Barcelona. Lluís XIII, amb Richelieu al davant, recolzaren la revolta catalana com excusa per ocupar els territoris del nord, evitant així que el camp de batalla fos francès. Les tropes, franceses o espanyoles, cometeren abusos, robatoris i violacions sobre la població catalana. Tot plegat, i sota l’escassetat del blat furtat pels exèrcits, el seu preu pujà altre cop com l’escuma. A Vila–rodona la quartera de blat, unitat medieval de pes vigent ja en el segle XII equivalent a uns 55 quilograms, assolí les 200 lliures, és a dir unes cinc vegades més del seu preu normal. Amb aquell preu quintuplicat el pa no va fer ni polls per les cases vilatanes. No fou gens estrany que molts pagesos alçats en armes saquegessin la casa d’un servidor de Felipe IV. En Francesc Huguet, jurista resident a Barcelona però d’orígens vilatans, havia subministrat queviures a les tropes de Felipe IV durant el setge de Tarragona davant l’exèrcit francès. Per aquesta afinitat i servitud envers el rei en Francesc Huguet va veure la seva casa pairal saquejada i els seus camps de blat robats (Cerro, 2015). Servir al rei espanyol li va sortí car a aquell Huguet tot i que als pagesos també. La repressió i la misèria deixaren molts morts a Vila–rodona. Tot i així, aparegué una novetat al poble.

En aquelles èpoques els cadàvers es sepultaven sota el costum medieval, és a dir, els difunts eren enterrats sebollits en una mortalla. Però durant aquell 1640, i així constava en el seu testament, en Pere Domingo de la Serra, va deixar escrit de ser enterrat en caixa (Santesmases, 1995). Aquell costum, senyal de família benestant, era una excepció a la norma ja que va tardar més d’un segle a fer-se moda per a tothom. Primer es va estendre entre parenteles acomodades, i un segle més tard, per entre la resta. En definitiva, que Pere Domingo fou l’únic en demanar caixa durant aquell segle XVII. En cas contrari el cementiri, l’església i el convent dels Servites no hagués donat abast amb tant volum de caixes enterrades. De fet les sepultures, al ser sense caixa, permetien el que des d’edat medieval es feia a Vila–rodona, clots i tombes comunitàries. De fet, i en molts testaments, l’interessat indicava on volia ser enterrat, si en el fossar fora del temple, si en el convent dels Servites o si en algun altar de dins de l’església. La majoria escollia, per economia, el fossar de fora, però molts, i en segona posició, hi indicaven la tomba del Roser mentre el convent dels Servites continuava acollint tombes de famílies benestants com els Llort, els Vidal o els Guasch (Santesmases, 1995). Indistintament de la categoria dels difunts, el nombre de morts de tants anys mai no hagués cabut en caixes, i de fet el que es feia era enterrar-los un damunt de l’altre en el mateix clot que un demanava. També hi havia tombes familiars fora de l’església com la situada davant la porta que pertanyia a la família del Mas d’en Guerra, però aquells mausoleus eren també una excepció benestant davant una petita església envoltada per tombes comunes. Hem de suposar en tot allò que l’església romànica d’aquells temps ocupava una quarta part, o menys, de l’actual temple de Vila–rodona. Deuria situar-se a pocs metres de la font actual de plaça i restant gran part sota l’actual església. El cementiri, per tant, envoltava aquella esglesiola estenent-se sobretot per tota l’actual plaça dels Arbres i per sota de l’actual Ajuntament. Una creu de pedra, que encara es conserva al Museu de la Vila, restaria prop del temple i a peu del cementiri.